Tres voltes rebel

Destí: Marroc!

2010-11-24T15:46:00.006+01:00

Vinga, comencem amb la història, que sinó em passarà el de sempre!

20 d'octubre, ens trobem 5 persones a l'Aeroport de Reus; l'Eloi, el Pere, el Manel, el Patxi i jo. Estem nerviosos, il·lusionats, espitosos... bé, estem com pot estar qualsevol el mateix dia que agafa un avió per anar de vacances, suposo.

Vam quedar bastant abans que sortís l'avió, cosa que va comportar que ens estiguessim unes quantes hores a l'aeroport, de manera que vam tenir moooolt de temps per pesar les motxilles i les maletes, per riure, per xerrar, per posar-nos més nerviosos... en fi...

Però tot arriba, i per fi ens van deixar pujar a l'avió...

... i un cop asseguts adequadament, vam començar les baralles per veure qui podia estar al costat de la finestra i admirar els paisatges que s'anaven succeïnt fins arribar a Marraqueix.

A l'Aeroport de Marraqueix ens van venir a buscar uns nois amb els que el Manel havia contactat per a que ens facilitessin el transport fins a Imlil, un lloc per dormir i la reserva del refugi.

Ens van embutir en una furgoneta i... cap a Imlil falta gent! El que no sabiem es que el nostre destí final no seria Imlil, això ho vam saber un cop arribats al poble. Allí ens van dir que a cambiar de furgoneta, que ens portaven a un altre poble... la furgoneta nova no tenia desperdici... llums que cambiaven de colors, pintura de disseny, i a nosaltres ens van posar al darrera, en uns banquets de fusta, amb les finestres enreixades i completament a fosques, ja que a sobre hi havia cortines.... per un moment vam pensar que ens segrestaven...

El que en un principi pensavem que seria una putada, va ser gairebé un regal. En comptes de Imlil, el nostre destí va ser Aremd, un poble molt menys turístic i que ens estalviaria una mitja hora de camí l'endemà. A més, ens van acollir en una caseta fantàstica, on ens van donar un sopar per llepar-s'hi els dits...

... i, com no, el te amb menta!

Vam anar a dormir tan aviat com vam poder per estar fresquets per l'endemà, que ens esperava la pujada fins al refugi del Toubkal. Com us podeu imaginar, despreniem ganes i il·lusió per tots els poros de la pell... però tot i així, tot i l'emoció, jo vaig caure rodona dins del sac de dormir...

P.D.: estic "robant" fotos als companys de viatge... espero que algun dia m'ho puguin perdonar...

Recepta per la felicitat (encara que no sigui eterna)

2010-11-11T23:19:00.005+01:00

Per aconseguir ni que siguin uns dies de felicitat, només cal barrejar enèrgicament i amb ganes els següents ingredients, i prendre el còctel resultant d'una glopada i sense respirar. Necessitarem;

- 5 bons amics coneguts o per conèixer

- 1 sistema de transport adeqüat

- 3 mesures de muntanya, com a mínim, preferiblement provinent de la Serralada de l'Atlas

- Moltes ganes de fer nous amics

- Sabors nous i diferents, al gust

- Una mirada sense prejudicis, per aprendre d'una altra cultura

- I sobretot, un polsim de tè amb menta

Això per si sol ja ens assegura, com a mínim, 7 dies de rialles. Si ho deixem macerar tot junt a sol i serena durant una setmana, n'obtindrem una maleta plena de records i bones experiències.

Surrealisme quotidià I: Una nit d'estiu al Montsant

2010-01-04T23:14:00.006+01:00

Aquest és un reportatge d'estiu per fer passar el fred d'estos dies, despues diràn que sóc mala persona.... També aprofito per obrir un nou espai en aquest meu blog: "Surrealisme quotidià", títol sota el cual aniré agrupant aquelles sortides i activitats que dius que no són del tot normaletes...

Doncs resulta que un bon dia, d'aquells que dius "ara no sé que fer", vam pensar "pos podriem anar a dormir al Montsant, pujant pel Grau dels Barrots fins al Clot del Cirer, on podriem fer nit, i baixant l'endemà pel Grau de Salforès". I dit i fet, mos vam ajuntar un grupet d'inconscients i cap amunt que fa pujada! Vam carregar les motxilles de coses completament innecessàries i, des de la Morera, vam enfilar el nostre camí cap al Grau dels Barrots, suant com a berracos...

Evidentment, mos vam perdre només començar, pero vaja... no es podia esperar res més! Sort que de seguida ens vam tornar a trobar.

El Grau dels Barrots ens va proporcionar la dosis justa d'aventura que ens demanava el nostre cos i, sobretot, el de l'Andreu i l'Arnau.

Aquesta és la cara d'un pare que ha vist perillar la integritat física dels seus fills i que no ho podrà oblidar. És més, ha promès clavar estelles entre les ungles als causants de tant patiment (glups!)

Un cop dalt, i com que mos entreteniem una miqueta massa, varem veure com el sol s'anava ponent, un espectacle fantàstic, això si, tot i que va fer que arribessim al cim del Piló de Senyalets gairebé completament de nit i mig morts de gana.

Al final vam aconseguir arribar al Clot del Cirer cap allà a les onze de la nit... si, vam més que doblar l'horari normal... no hi ha fotos de la nit, per diferents motius: era fosc, teniem gana, i voliem descansar. O sigui que el que vam fer va ser muntar la tenda, sopar, fer el tonto, jugar amb els malabars i, per fi, dormir.
L'endemà, el nostre aspecte i el del nostre campament era el següent:

Com es pot observar, entre les coses imprescindibles que duiem hi havia els malabars i la gralla. Natros si que sabem anar pel món!

A una hora prudencial, i ben esmorzats, pixats i cagats, vam començar el descens pel Grau de Salforés, descens que, per no perdre el costum, ens vam prendre amb calma i tranquilitat...

Ja veiem la Morera davant nostre, i deixem les impresionants parets del Montsant al darrera.

I entrada triunfal pels carrers de la Morera!

Ah! I com no podia ser d'altra manera, vam acabar l'excursió com Déu mana!

I vet aqui un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat!

P.D.: se m'oblidava: BON ANY NOU!

Manifest en defensa dels drets fonamentals a internet

2009-12-06T22:16:00.002+01:00

Davant la inclusió en l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d'expressió, informació i el dret d'accés a la cultura a través d'Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que:

1 .- Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva ia la llibertat d'expressió.

2 .- La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l'article 20.5 de la Constitució, posa en mans d'un òrgan no judicial-un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3 .- La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4 .- La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5 .- Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6 .- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaços, creïbles i assequibles i que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaços per tal que diuen perseguir.

7 .- Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8 .- Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9 .- Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel lectual orientada a la seva fi: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10 .- En democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és de tots i de cap. Si vols sumar-te a ell, difon-lo per Internet.

I els estels que onegin lliures....

2009-11-29T22:33:00.005+01:00

Lluita. Passió. Amor. Encís. Llibertat. Somni... Sempre
Abandó. Desídia. Odi. Indiferència. Esclavatge. Mort... Mai

Creixem. i el món ens canvia. Nosaltres, fidels al nostre anhel, seguim canviant el món.

Serem hereus d'allò que vulguem ser.

Pradillada 2009

2009-11-06T22:00:00.006+01:00

Sip, ho sé de sobres.... però m'és completament igual lo que penseu!!!!

Avui toca explicar-vos la nostra aventura per Pradilla de Ebro i Gallur.
L'empresa on treballa l'Eloi, Beniemocions, la van llogar per fer la baixada anual de piragües des de Gallur a Pradilla de Ebro, i com que mos va la marxa, Ferran, los seus fills i jo mos hi vam apuntar, que, total, que fas un diumenge de juny des de les 5 del matí? Pos res millor que anar en piragua per estos mons de déu!
Això si, per poder anar mes juntets i poder passar-les mes putes, Beniemocions mos va deixar una canoa fantastica, que no hi havia manera de dominar i que lo que és ràpida, rapida no és... estos petits detalls mos van permetre gaudir bastament del paisatge de l'Ebre a estes alçades, i, com no, fer lo ganso més estona.

Pos bueno, comencem. Vam quedar Ferran, l'Andreu, l'Arnau i jo a les 5 del matí al passeig del pont. Em sap greu, pq vaig fer 5 minuts tard.... però no passa res, al cap de no res ells ja eren alli super despejats i desperts.... només me vai esperar una horeta de res...

Doncs això, un cop tots juntets, carretera i manta i cap a Gallur! On l'Eloi i la Montse ja hi eren des del dia anterior.

Evidentment, vam notar que sortiem de lo nostre petit país....

Despues de no sé quan rato de viatge, vam arribar a Gallur... i bueno, que no mos pensavem trobar-nos esta marabunta de gent! Increible! Allí mos vam saludar amb l'Eloi, que ja no vam veure més fins a l'arribada, i amb la Montse, que mos va acompanyar riu avall, però ella en una piragua simple, que no se'n fiava de natros (i ben fet que fa, ho he d'admetre...)

Va passar una bona estona fins que no vam posar lo cul a la canoa, pero tot arriba!

Destacar que, durant lo descens, hi havia un grupet de xiquets i xiquetes enfundats en trajes de neoprè d'estos que marquen tot i més, los UME (Unidad de Machos Españoles), que van fer lo mateix tram nadant (algun van fer trampa, això si)

Los navegants d'aigua dolça!

A mig baixar, una paradeta per refrescar-se.

I despues, a continuar riu avall, fins arribar a Pradilla, on vam aixecar per fi el cul de la piragua, just al pas de barca de la població.

Pero aquí no s'acabava la feina! Queda lo més dur: recollir piragües i demés material, i, com no, tots vam ajudar en lo que vam poder, que despues ens esperava un dinar ben merescut!

Després de dinar, i mentres la gent de Pradilla continuava amb la festa, natros carretera i manta, a tornar cap a casa... un viatje llarg, tot i que alguns ni se'n van adonar...

I per acabar d'arrodonir el dia, parada a Benifallet a tornar la canoa als "jefes", una cerveseta, i manualitats: el primer pas de barca de papiroflèxia!

I fins aquí una nova manera de "perdre" un diumenge des de les 5 del mati fins a que s'acabi.

P.D.: la cançó es un nou himne que mos va enamorar, i algunes de les fotos son de Ferran.

Montral, pedra i colors

2009-06-16T19:13:00.007+02:00

Cuatre fotos de fa uns dies, que vaig anar a Montral a veure el Pere, un dels guardes del refugi del poble, i amic de fa uns anys. Montral és un poblet per gaudir del silenci (quan no hi ha massa rates de ciutat, evidentment!), i un magnific lloc per patir escalant o caminant.

Litterarum (2a fira d'espectacles literaris) i 6a Fira del llibre ebrenc

2009-06-03T10:58:00.006+02:00

Bé, familia, ja hi tornem a ser!
Este cap de setmana torna la Fira del Llibre Ebrenc, una autèntica festa de la cultura i literatura de les nostres terres, i enguany vé acompanyada pel Litterarum, tot un munt d'espectacles d'arrel literaria que promet moltissim!
A la web de llibresebrencs.org us podeu descarregar els programes, segur que més d'una cosa us interessarà i us farà passar una bona estona! D'entre la vintena d'espectacles, em sembla que n'hi ha 30 que prometen, i de tots els autors que vindran, un 150% són genials, o sigui que ja sabeu, us esperem a Móra este cap de setmana!
Ah, i el diumenge hi ha el campionat d'scrabble!
Us deixo aqui un fragment de l'espectacle que va fer fa un parell d'anys Jesús Fusté, "Lletres d'aigua" en motiu de la Fira del Llibre.
Apa, mos veiem este cap de setmana!

Terradets: Aresta Ribes Vidal

2009-05-19T22:21:00.004+02:00

Pos resulta que un bon dia, sense gairebé saber ni com, vaig quedar amb Marsal per anar a escalar a Terradets. Jo en tenia moltissimes ganes, necessitava tornar a escalar (i m'estic posant les piles!), o sigui que, carretera i manta i cap a Terradets!

Vam marxar lo dissabte al migdia, així a la tarde vam poder aprofitar per fer un parell de vies curtes a la paret de les Bagasses i guanyar-mos la cervesa (vale, les cerveses...) de despues. I lo diumenge, despues de la ressaca del Madrid-Barça, l'escalada de "veritat".

Despues de diferents valoracions, la via escollida va ser l'Aresta Ribes-Vidal, una via de més de 300 metres, relativament facil, que repassa una aresta de la Roca Regina. (Ressenyes extretes de www.ressenya.net i www.onaclimb.com)

I carregats de trastos i ferralla, sortim de la furgoneta, i davant nostre, s'alça l'aresta...

Quan trobem lo camí bo fins a peu de via, lo seguim, i un cop a la paret, a escalar s'ha dit! Marsal va sempre de primer, que a mi me pesa el cul i, a més, no he equipat mai una via ni res, però bueno, tot serà posar-s'hi!

De seguida podem veure com la carretera i los cotxes se fan petits als nostres peus

El problema d'esta via és que, al principi, alguns trams s'han de fer caminant per anar de reunió a reunió, i és bastant rollo pel tema de les cordes, i de caminar amb los peus de gat, a part de que la roca es bastant guarra. Però a partir de més o menys el vuitè llarg, la roca cambia i es fa bona i agraïda, i el paisatge és acollonant. Sobretot a l'ultim llarg, que deixes al final la cresta per anar per un costat i, sense saber com, te trobes penjat al buit, amb tot lo món als teus peus. Fantastic!

Poques fotos de l'escalada, però es que jo ja tenia prou feina...

Finalment, arribem al cim... i les vistes són esplèndides! Potser a les fotos no es veu massa bé, perquè el dia no era massa net, però es veien tots els Pirineus nevats.

Per demostrar que jo també hi era, una foto dels dos

I bé, toca l'hora de baixar! Busquem uns rappels que es van equipar fa uns tres anys i que, en teoria, mos estalviaran temps i camí. Però vaja, que tot va bé fins que va malament... fem lo primer rappel i, a l'anar a recuperar la corda, s'enganxa lo nus. Vam intentar recuperar la corda de mil maneres diferents, però res, tu, que no baixa de cap manera. Com que la corda encara estava enganxada a la reunió i teníem los dos caps de corda, Marsal decideix pujar per la corda per desenganxar-la. La suada que es va fotre! I sort d'ell, sinó encara estariem alli racionant lo menjar, l'aigua i los cigarros fins que mons pares me trobessin a faltar... O sigui que, si algu llegeix això i vol fer esta via, que ho tingui en compte: ojo al primer rappel! Jo ja he trobat informació d'altra gent que se l'hi ha enganxat la corda al mateix lloc, però claro, ho he vist despues...

Però bueno, al final vam poder fer lo segon rappel, que a mi em va encantar! Un rappel gairebé completament penjat, que sembla que no s'acabi mai. Genial! També he llegit que prop d'este rappel hi ha un niu de voltors, però jo no vaig veure res.

I un cop recollits los trastos i les cordes, pitant cap a baix, que és tard! Això si, amb temps per fer una última foto a l'aresta i els rappels

Al final, vam arribar al cotxe a les 9 del vespre... si no m'equivoco unes 10 o 11 hores per estos mons de déu... no, si ja m'ho deia ma iaia: nena, a casa s'esta millor!... però saps que? Que me quiten lo bailao!

Tinc dos premis!!!!

2009-04-30T16:59:00.005+02:00

Aquesta setmana cultural al poble ha sigut frenètica... és lo que té estar ficada en tants puestos i ficar-me en tants d'altres.

Enguany, com ja ve sent costum en mi, m'he tornat a presentar al concurs de fotografia de l'A.Excursionista La Picossa, i també al Concurs d'il·lustració fantàstica de l'Associacio de Frikis Baronia d'Entença (en tot lo carinyo del mon, eh?). La sorpresa va ser meva quan em van dir que en tots dos concursos vaig guanyar un segon premi! Però si n'hi havien de millors!!!! Bé, deu ser que los pernils van tenir l'efecte esperat.... Aqui teniu la foto i el dibuix premiats:

La foto se titula "Matisos", i es de l'estiu passat, quan vaig fer vivac a la Canal de la Celada, als Picos d'Europa, abans de pujar al picu.

I el dibuix se titula "...i els somnis l'hi van arrelar als cabells..." (sempre m'han quedat millor los titols que lo dibuix en si, jeje!)

Aprofito per felicitar als altres guanyadors (eh, Copi? jeje!) i als altres participants, sobretot a l'Andreu i a l'Arnau, que estan fets uns campions!

P.D.: l'any que vé lo pernil serà més gros i anirà acompanyat d'algun licor o vinet d'estos cars, a vore si així me toca lo primer premi! jeje!

Els millors desitjos!

2009-01-07T16:57:00.001+01:00

Bé, després de tant de temps sense escriure res, només puc dir una cosa:

Així sigui per sempre, amén!

2008-11-20T12:49:00.000+01:00

Mirades

2008-10-28T17:28:00.003+01:00

Ell és dibuixant. Dibuixa paisatges, còmics, cares... dibuixa de tot, però el que més l'hi agrada dibuixar són les mirades. Té un do especial per descobrir la gent a través de les seves mirades, i es passa hores observant i plasmant el que veu sobre fulls i fulls de paper. A vegades s'asseu en un banc d'una plaça i observa els vianants, però prefereix agafar un tren, tant se val amb quin destí, i dibuixa totes les mirades que troba. I mentre dibuixa, escolta els grans mestres: Wagner, Vivaldi, Mozart... tots ells l'ajuden a inspirar-se. I dibuixa d'amagat, perquè si la gent el veu com dibuixa, les seves mirades cambien, es fan mentida, i llavors ja no les pot dibuixar tal com són.
Així doncs, molts matins va a l'estació de Delicias a agafar un tren. Avui ha trobat un lloc pel Talgo que arriba fins a Barcelona. Fa uns quants dies que no s'afaita, i llueix una barba que molts passatges miren amb curiositat, ja que té una clapa de pèl ros enmig d'una barba de color castany, que li emmarca la meitat de la boca. Per tot equipatge duu un maletí, la llibreta de dibuixar i un reproductor de música. Amb els ulls color verd mar, busca el seu número de seient i, un cop acomodat, comença la feina.
Davant seu hi ha una noia jove, de posat tímid. És estrangera, possiblement anglesa, l'hi calcula poc més de 18 anys. L'hi busca la mirada, i comença a dibuixar-li l'interior. Així, amb tots els passatgers del seu voltant.

L'Evelyn no és tímida, però degut a la sobreprotecció dels seus pares ha arribat a tal extrem que és incapaç de reaccionar per si mateixa davant de qualsevol situació, ja que els seus gelosos progenitors l'han tret sempre de totes les situacions possibles, reaccionant per ella, responent per ella, parlant per ella, pensant per ella... i així, l'Evelyn ha arribat a la majoria d'edat sense saber comunicar-se amb la gent, ni amb els nois i noies de la seva edat. Ara, als recent complerts 20 anys, ha decidit que ja n'hi ha prou, que vol ser autosuficient, i es vol demostrar a si mateixa i, de passada, als seus pares, que és capaç de sortir-se'n ella soleta de tot el que es proposi, sense necessitat que ningú l'hi tregui les castanyes del foc. I un bon dia s'aixeca de bon matí, es fa la maleta, agafa tots els seus estalvis i anuncia als seus estimats pare i mare que se'n va a voltar per Europa en tren. "Tu sola?" "Si, jo sola i ara mateix. Fins aviat!". Aquestes són les últimes paraules que es diuen fins que es retrobi amb qui realment és.

Després de pintar una mirada, el dibuixant gira els ulls cap a la finestra i deixa perdre per uns minuts en l'horitzó canviant...

La Yolanda té uns 40 anys. De fet, en té més, però no l'hi ha agradat mai dir la seva edat, coqueta com és. És animadoria cultural... bé, la veritat és que és guia turística per Bilbao, però quan a la ciutat comença el fred, el turisme baixa, i per no quedar-se a casa tot l'hivern, accepta feines d'animadora cultural i acompanyant en excursions per a gent gran, que sempre ténen com a destí la costa mediterrània, sobretot a pobles de Girona i Barcelona.
Cada hivern s'esta, en total, un parell de mesos fora com a mínim. No l'hi agrada la buidor de casa seva en aquesta època de l'any. Es va separar ara ja fa més de cinc anys i els fills, si bé s'han quedat amb ella, practicament no els veu durant tot l'hivern, si no és per festes o dies assenyalats, ja que els dos han anat a estudiar fora de Bilbao, un a Salamanca i l'altre a Madrid. I ella, el que fa durant aquesta èpoa és aguantar a jubilats que sempre volen tenir la raó, que sempre volen un ball després de sopar i que, quan porten més vi de l'adequat, intenten fotre-li ma. La Yolanda ho aguanta perquè cobra bé, i sempre rep alguna propineta de les àvies. En aquests viatges, quan pot s'escapa, s'arregla una mica i surt a caçar jovenets. És el que anomenariem una madura sexy, que cada cop que obre els ulls i es descobreix amb les cames obertes follant amb un desconegut, se sent més sola que mai, i pensa que potser ha arribat el moment de deixar de lamentar-se dels errors del passat i començar a viure.

Quan es concentra molt dibuixant, se li contrauen tots els músculs, i li acaba fent mal el coll. Reposa el cap al seient i acluca els ulls un moment.

Aqui, els que el coneixen l'anomenen Miki. Ningú sap ben bé perquè, ni ell mateix ho sap, però ja s'ha acostumat a aquest nom. Va nèixer fa 27 anys en un poblet de la immensa Xina, i va creixer convençut, enmig del tradicionalisme de la seva familia i la seva societat, que el seu futur era treballar a la mateixa fàbrica pestilent on treballava el seu pare, casar-se i tenir un fill varó. Això és el que pensava fins que va haver d'anar a l'institut, a ciutat, on va conèixer algunes persones amb idees revolucionaries, tot i que les deien en veu baixa. Va començar a madurar i criar aquelles noves conviccions d'amagat de tothom, sobretot de la seva familia, i aviat es va sentir ofegat pel sistema de vida que l'obligaven a dur, per tota la moralitat i per tantes tradicions absurdes. Va marxar de casa disposat a lluitar per les seves conviccions i per la llibertat, enmig dels plors de sa mare i sa iaia i dels renecs de son pare.
Al final, va haver de fugir del seu pais després d'haver apedregat uns agents de policia enmig d'una manifestació per l'alliberament del Tibet.
Ara volta per Espanya, buscant una oportunitat, i renega del seu país, tan privat de llibertats i tan obtús, però a l'hora de la veritat no accepta ni vol entendre la nova cultura que l'acull, i tan sols es relaciona amb xinesos que han anat a Espanya per fer diners violant tots els convenis laborals que poden i més. La seva vida es limita en quedar amb xinesos, beure amb ells i anar de putes.
El seu pròxim destí és Tarragona. A Cambrils, o potser Salou, hi muntarà amb un altre soci un negoci per vendre productes d'imitació als turistes incauts.

Costa molt endevinar les mirades, això el nostre dibuixant ho sap de sobres, i per això s'ho pren amb calma, i descansa ulls i ment entre mirada i mirada...

En Martín i la Luisa fa 48 anys que són casats i sempre s'han portat més o menys bé. Mai han estat enamorats un de l'altre, però amb el temps han après a estimar-se. El seu va ser un matrimoni arreglat pels seus respectius pares, típic de les regions de la Castella profunda de la seva època. Des del primer dia els dos van acceptar el seu rol: el marit portava els diners a casa, i la muller s'encarregava de la llar, del menjar i del benestar del marit. Van tenir 5 fills, els que deunostresenyor els va voler enviar. Durant la guerra es van amagar en una masia apartada, on eren bastant autosuficients en quant a menjar, tot i que també ho van passar malament. Per ells, Franco va ser un bon home. El rei va ser un bon home. L'arribada de la democracia va ser una bona noticia. La seva feina en aquest món no era la política, sinó mantenir als fills i intentar no passar gana. Mai van fer vacances, mai es van moure del seu poble fins ara. No han sigut mai especialment feliços. I és ara quan ella es pregunta si no hagués estat més feliç si s'hagués rebelat i se n'hagués anat a descobrir món, com fan les noies d'avui en dia. I ell es pregunta com serien ara les coses si al final s'hagués casat amb aquella mossa de la que tant enamorat estava. I els dos es pregunten si ja es massa tard per fer realitat ni que sigui la meitat d'un dels molts somnis de joventut que van quedar enterrats en els dies.

El tren ja arriba a destí. Prou mirades per avui. el dibuixant s'aixeca mig encarcarat i, tristament, pensa perquè no pot veure res dins la seva pròpia mirada quan es reflexa en el mirall, perquè no pot veure qui és ni qui ha de fer. I és que, tot sovint, des de fora les coses es veuen d'una altra manera.

Vacances 2008, capítol 4; dos dies amb agulletes

2008-10-02T22:32:00.005+02:00

Ja continuo, ja continuo amb les vacances! Que arribaran les de l'any que vé i encara no hauré acabat amb estes....

Bé, com és de suposar, l'endema de la escalada al Picu Urriellu em vaig aixecar cruixida del tot. La veritat es que es va agraïr dormir en un llit decent, però a les 9.30h, quan mos vam despertar, fins i tot me feien mal les pestanyes...
El plan d'avui era anar tranquil·lament fins a Riaño, a un camping que hi ha, per tal de poder fer alguna cosa de muntanya demà dijous.
Així, doncs, esmorzem al bar, recollim tot i anem tirant pa Riaño.
A Cangas de Onís parem per fer una parada tècnica, és a dir, bàsicament per dinar. Per pixar no, que amb la deshidratació que portavem del dia anterior, jo només vaig pixar un parell de vegades en tot lo dia, i no vaig parar de beure aigua i cervesa!!!!
Pos això, que a Cangas de Onís parem, dinem, comprem quatre coses que necessitem, jo compro quatre coses que no necessito i que són per regalar i fem una miqueta el turista. Fotos, molt poques, bueno, de Cangas de Onís només 3.... i les tres son del pont....

Cap allà a les 5, seguim el camí cap a Riaño, vinga carretera!!!!
Arribem a Riaño i basicament el món mos cau a sobre. Jo no sé si era la calor, la deshidratació, o la conjunció astral, però el camping mos sembla tercermundista. Despres d'haver vist la web del camping esperàvem algo més decent, però al supermercat del camping hi havia una botella de sabó, quatre barres de pa sec i tres paquets de piles, si volies anar a la piscina que deien a la web, havies d'anar al poble, i les dutxes.... millor no dutxar-te si no volies agafar la sífilis! A més, el catxondeo total ja és quan anem a inscriure'ns al camping i la noia que mos atèn no entèn ni parla res de castellà, i amb l'ordenador es veu que tampoc no s'hi entèn massa.... però ho aconseguim despues de moltes filigranes, i per fi plantem la tenda.
Kepa i jo matenim una conversa seria davant d'una cervesa, seria per dir algo, i decidim que l'endemà marxem pitant d'alli. De fet, només hi havia dues coses bones al camping, la cervesa i esta porqueta preciosa que anava passejant a la busca d'algunes caricies...

L'endemà al matí, despues d'esmorzar algo, descobrim sorpresos que els lavabos encara estàn més bruts que quan vam arribar, cosa que ens certifica que és bona opció marxar d'allí. Anem a pagar la nit a recepció, i si ahir la noia no mos entenia, avui lo noi que hi ha encara mos enten menos... però al final aconseguim pagar i, despues de recollir la tenda i de reestructurar el caos del cotxe (que segueix sent un caos, però amb un altre ordre) fotem el camp.
Sortim de Riaño en direcció a Puerto de Sant Glorio-Potes. Parem només una estona a fer un cafè amb llet a mig camí, i un cop a Potes, mos dirigim directament al camping La Viorna... tot un luxe pels nostres sentits despues de sortir del camping de Riaño! Tot esta net, la gent es amable, parlem lo mateix idioma... es com estar al cel, jeje!
Despues de plantar la tenda i dinar una mica (i de que Kepa faci la migdiada), nem a fer una volta. Ens plantem al Centro de Interpretacion del Parque de Picos de Europa, al poble de Tama, on ens bombardegen d'informació històrica, faunística, geològica i no sé quines coses més.
Després donem un volt per Potes, i com no podia ser menos, anem a parar a una exposició-friki de bruixeria i tortura... hi pasem ben bé un parell d'hores, envoltats d'amulets, guillotines, maleficis, conjurs i no sé quanta parafernalia més... no es pot dir que fos la millor exposició sobre el tema del món, però entretinguda ho era un rato!
Quan el sol ja comença a fer el ronso tornem al camping a preparar el sopar. Avui toca espaguetis amb sofregit de ceba i bacon... per llepar-s'hi els dits!

Després de sopar fem una cerveseta al bar del camping, amb la música d'acompanyament d'uns francesos amb guitarra i harmònica, i amb la tonada de Le Meteque al cap, anem cap a dormir, amb tots els musculs encara encarcarats... i el que durarà!

Vacances 2008, capítol 3; via Cepeda al Picu Urriellu

2008-09-08T22:17:00.003+02:00

Toca el moment de narrar-vos l'ascenció al Picu Urriellu de les meves vacances amb Kepa. Potser l'eix central de les vacances, tot i que no per això el més important, és clar!
Pos això, que el dimarts haviem quedat amb Josu a les 9h a peu de paret. Josu venia amb Pesquisa, Grivel i Tuvatu. Mentres Grivel i Tuvatu feien de les seues per la via Amistad con el Diablo, Pesquisa s'apuntava a venir amb natros a per la Cepeda.
La Cepeda no és que sigui una via extremadament dificil, però nois, té la seua dificultat. Bàsicament són IV-IV+, amb algun pas de V, i el pas xunguillo al final, un V+ super polit, ja que és el punt on s'hi ajunten diverses vies.

Pos bueno, que se fan les 9, i Kepa i jo ja estem esperant als peus del Picu, i, mentres mos anem posant cremeta pel sol, veiem aparèixer uns puntets que van pujant xino-xano pel camí.... seràn ells?

Aprofitem el zoom... i..... si! són ells!!!!!

Unes quantes abraçades, petonets i salutacions després, ja estem llestos per començar l'escalada. Josu i Kepa fan una cordada, i jo m'ajunto amb Pesquisa, un xaval que acababa de conèixer i que és majo com ell sol!
El primer llarg és facilet facilet. Josu va el priimer, i va posant el material per a Pesqui, que puja el segon. Després puja Kepa i finalment jo, i tota la paret seguirem este ordre, de manera que la major part del temps em quedo sola penjada d'un clau, però m'és igual, pq l'espectacle realment val la pena! La meva feina avui, a part de pujar més o menys dignament, és la d'anar recollint tot el material, o sigui que acabo sent la mula de càrrega.... però a gust que ho faig, eh?

La sortida de la primera reunió és ja una miqueta més dificil, però disfrutona; un diedre que mos fa suar una miqueta i posar-nos en situació... els culets que veieu a les fotos són el de Pesqui i el de Kepa.

Anem pujant tots quatre, segons la meva sensació, força ràpid per ser quatre, i, sobretot Kepa i jo, reneguem sovint quan mos trobem algun pas més complicat. Això si, he d'admetre que em vaig sentir força bé a la paret, feia temps que no em sentia tan a gust i tan segura. No sé si serà la companyia o que, però em vaig trobar molt be.

Si no m'equivoco, és a la quarta reunió que ens hem d'estar esperant força estona, una horeta més o menys, ja que més amunt és on conflueixen les diferents vies, i avui el Picu està plagat de llangardaixos de tots los colors. Això mos retrassa molt més del que voldriem... però bueno, que som joves, i tenim tot lo temps del món per arribar! És en aquest moment que gairebé em quedo adormida.... és lo que té passar mala nit!

A la fi, però, arribem a la última reunió, preludi del pas dificil. I nois, si que ho és de dificil! Però més que res pq la roca està totalment pulida, i rellisca que fa goig! Però rai, que uns catalans molt majos que han passat davant nostre mos han deixat una mica de material, i aferrant-nos-hi fins i tot amb les dents ho superem

Despues del pas, queda el gran naixement pel forat. I és que per arribar al circ, des d'on es puja caminant al cim del Picu, has de passar per un forat. I a veure qui és el guapo que el passa sense fer el ridícul ni deixar anar algun mecagondeu!

El passem tots com bonament podem, i, mentres anem maleïnt als fabricants de peus de gat per fer-los que facin tant de mal, pujem fins al cim del Picu.

Al cim, les fotos de rigor. Esta primera, pensant en Ferran sobretot, i dedicada a ell, i, per extensió, al Col·lectiu Correllengua, a la Picossa i a tots aquells que lluiten per la llibertat dels pobles.

Foto de grup. Anava amb los més guapos de tot lo Picu!!!!!

Al cim l'hi vaig regalar una samarreta a Josu que jo mateixa vaig pintar amb la ressenya de la via Murciana al Picu. Una cosa que tenia ganes de fer i la vaig fer...

Después d'una estoneta menjant algo, toca baixar, i depresa! Que amb la tonteria se mos ha fet tard, són les 5.30h, i Kepa i jo hem de baixar caminant fins a Sotres!!!! O sigui que els ràpels els fem tot lo ràpid que podem.

Arribem al vivac on Kepa i jo tenim les coses, i a les 7 ja ho tenim tot carregat i començem a baixar. Baixem amb Kepa i Pesquisa tota la canal de la Celada, al final de la cual ells tenen el vivac, on ja els esperen Grivel i Tuvatu.

Una ultima mirada enrere per despedir-nos del Picu, i cap avall que fa baixada!!!!

La baixada se'm fa eterna i insuportable. Esgoto els últims cartutxos d'energia que em queden... tot i així, baixem molt més ràpid del que ens pensàvem, encara que jo només em moc per inèrcia. Pandébano sembla que no arriba mai, però finalment hi arribem a les 9. Aqui, ens acabem la poca aigua que ens queda i seguim per la pista. Kepa s'avança, per poder arribar a temps a Sotres i a l'hostal, Casa Cipriano, a una hora raonable i avisar-los que hi passarem la nit, i no haver de dormir al carrer.
Així doncs, segueixo el camí sola, i al cap del que em sembla una eternitat, passo pels Invernales del Texu, i al cap de poc, apareix Kepa, que m'ha vingut a buscar amb el cotxe. Això m'estalvia un parell de quilòmetres... no sap Kepa com ho agraeixo!
Així, doncs, cap allà a les 23.00h entrem a l'habitació, mos dutxem, bevem un suquet i caic rendida al llit... abans d'adormir-me penso que m'agraden estos dies durs que apareixen de tant en tant...

(La cançó és d'un dels cds que em vaig comprar durant les vacances, i les fotos, evidentment, no són totes meves)
(Moltes gràcies a Josu, per ser com és, i a Pesquisa, per ser un gran company de cordada i un gran tio. Petonets als dos!)

Vacances 2008, capítol 2; de Sotres als peus del Picu Urriellu

2008-08-15T16:57:00.009+02:00

Dilluns 21:

Avui ens despertem aviadet, a les 7.30h, i després de fer les motxilles, esmorzem, paguem l'hostal, carreguem los trastos i comencem a caminar en direcció al Collado de Pandébano. En general la gent hi arriba en cotxe, seguint una pista, però natros, com que el cotxe de Kepa es nega a passar per segons on, hem de sortir de Sotres a peu. Fins a Pandébano ens esperen aproximadament una hora i mitja. Al sortir de Sotres, davant nostre, veiem les ziga-zagues de la pista que haurem de seguir.

Passem pels Hivernales del Texu, i anem pujant xino-xano i tranquil·lament. No tenim cap pressa, tenim tot el dia per arribar a dalt de tot de la Canal de la Celada, on ens han dit que hi ha un vivac força còmode.

Al cap de gairebé dues hores més o menys, arribem al Collado de Pandébano. Alli deixem la pista, i ens enfilem pel camí que en unes 3 hores ens ha de portar fins al refugi de la Vega de Urriellu. Tenim previst dinar alli, amb la calma, i evidentment, amb la calma pujem...

Ja ho sabia de l'any passat, però la primera imatge que es té del Picu mentres puja, sempre em sorprèn... es tan gran!!!! En girar un revolt es presenta, i després les seves parets ja no ens abandonen en tot el trajecte.

A la paret descobrim que n'hi ha un parell escalant... una via d'aquelles que preferixo mirar de lluny, que fan mal...

Arribem al refugi en l'horari previst, i allí, un Aquarius i a dinar. El refugi està okupat per no sé quants grups escoltes o de colònies.
Mentres dinem, coneixem a un xaval molt majo, un tio d'estos que s'han fet petar les muntanyes de mig mon, que resulta que es de Zuberoa, al País Vasc francès, i Kepa i ell es posen a parlar en euskera. Com que evidentment jo no pillo res del que diuen, passo d'ells, que igual és interessant lo que diuen, pero no ho entenc, i me poso a mirar que los grupets de colònies (un dels quals és català, un altre mallorquí i els altres de no sé on), que fan lo que és propi de la seua edat, és a dir, el tonto. És lo que ténen els 15-16 anys.
Cap allà a les 4, omplim les cantimplores d'aigua i emprenem la pujada per la Canal de la Celada. Josu ens va dir que a dalt de tot, sota la paret Est, hi ha uns vivacs força guapos, i és lo que anem a buscar. Així, doncs, deixem el Refugi de Vega Urriellu darrera nostre i comencem la última pujada, passant pel costat d'unes ovelles que de tontes no en tenen res, i busquen les ombres per a fugir de la calor.

La Canal de la Celada és bàsicament una tartera, no massa complicada, però si farregosa en algun tram, sobretot quan no hi ha gens de neu, com era el cas. En total la pujada ens porta una horeta i algo.

Quan arribem practicament dalt de tot, a l'alçada on calculem que hi ha d'haver lo vivac, la paret Est mos corprèn. Per aqui pujarem demà, per la Cepeda, i esforçant-nos-hi una mica, fins i tot podem vore el forat de sortida de la via, que permet el pas al circ des d'on es puja al cim i es rapela.

No cal buscar gaire per trobar el vivac. De fet, Kepa el troba de seguida. Vale, vale, admeto que jo no el vaig buscar massa que diguem.... Però el fet és que el que ens pensàvem que seria un vivac normalet, resulta ser gairebé un hotel, amb unes vistes acollonants...

Quan ja ho tenim tot ben escampat i ocupat, Kepa decideix anar a pujar a la Morra de Carnicioso, a uns 15 minuts d'on estem, però com que s'ha de desfer una mica del camí que hem seguit per pujar, a mi, que vols que et digui, com a que em fa mandra, i me quedo al vivac. Des de la meva posició privilegiada, l'hi faig algunes fotos mentres puja al cim, i ell me'n fa també alguna a mi.

Quan torna Kepa, jo m'entretinc amb este animaló, perseguint-lo per fer-li fotos, i ell, no sé si per carinyo o perquè, no va parar de bufar-me.

Després de sopar, i abans de posar-mos a dins del sac per passar la nit, gaudim de l'irrepetible espectacle d'una posta de sol amb un mar de núvols als nostres peus...

I la nit, clara i tranquila, ens va envoltar. I mentres alguns dormien placidament, d'altres no van deixar de contar ovelles infructuosament... però vaja, lo important és que a l'endemà a les 9 del matí haviem quedat amb Josu, Pesquisa, Grivel i Tuvatu per pujar el Picu. Grivel i Tuvatu per Amistad con el Diablo, i els demés per la Cepeda.

Vacances 2008, capítol 1; divendres, dissabte i diumenge sense fer res de profit

2008-08-06T22:44:00.004+02:00

Començo amb els reportatges de les vacances, ara que ja estic mig situada amb les fotos i tot plegat, tot amanit amb una cançó de Sau de ja fa uns quants anys, quan el Carles Sabater encara estava viu.

Divendres 18:
El dia es resumeix en una sola cosa: tren, tren i més tren. Agafo el tren a Reus a les 13h, i arribo a Bilbao a les 21h. En el viatge m'he llegit de cap a peus el llibre "Cell" del gran Stephen King.
Quan arribo a l'estació de Bilbao, Kepa em vé a buscar, i anem a casa seua. Vai carregada hasta dalt de tot, no sé pa que vull tan de fato.... segurament la mitat no ho fare servir!
A casa de Kepa, sopar amb sons pares, una dutxeta i a dormir.
Dissabte 19:
Despues de dinar, Kepa i jo marxem cap a Sotres, i hi arribem cap al tard.
Fem una birra i bueno, a buscar puesto pa dormir. Nem al Jitu d'Escarandi, una espècie de collada on podrem escollir lo lloc que més mos convingui.
Quan arribem alli, l'espectacle del cel, les muntanyes i els nuvols és francament impresionant!

Sopem lo que portem al cotxe, i de seguida mos posem al sac. La nit és estrellada i Kepa s'adorm de seguida.
Diumenge 20:
Bueno, lo que ahir semblava que havia de ser una nit preludi d'un dia fantastic, s'ha capgirat, i mos aixequem tots molls, no per que plogui, sino per culpa d'una boira pixanera d'estes que tan molesten.
El pla que hi havia per avui era pujar al Sagrado Corazon, un cim que pel nom no es pot dir que estimuli massa, pero que segons Kepa és molt bonic. Total, que mullats com estàvem, de l'unic que teniem ganes era de prendre un cafè amb llet calentet i esmorzar en un puesto menys humit, o sigui que ho vam posar tot al cotxe i cap a Tresviso.
Tresviso és un petit poble que fins fa poc només s'hi podia arribar caminant, però que ara té una carretera i, evidentment, comença a tenir turisme de xancleta. Este tipo de turisme, però, només hi va quan fa sol i a la tarde, o sigui que natros a qui vam trobar va ser a un parell de vascos que també van haver d'aguantarse per culpa de la boira i no nar d'excursió i al "jefe" del bar, un tipo molt majo.
Vam esmorzar tranquila i llargament, i despues vam anar a fer una volta pel poble. El problema d'aixecar-se a les 7 sense poder sortir d'excursió ni anar enlloc és que els dies es fan llaaaaargs....
Passejant, tenim una vista de Tresviso entremig de la boira

I les gotetes juguen als equilibris

Seguim voltant per Tresviso, i a la paret de l'església trobem esta placa... ni els poblets més petits s'escapen de segons quins pecats....

Vam estar a Tresviso fins a mig matí, moment en que vam decidir anar cap a Sotres. Allí vam agafar una habitació a l'hotel Casa Cipriano, vam dinar, vam beure cervesa, vam voltar i, en definitiva, no vam fotre brot en tot lo dia.

Despues, l'endemà, començava la festa del Picu, o sigui que, fet i fet, no va anar tan malament descansar.

Curiositats

2008-08-01T20:52:00.003+02:00

Bueno, mentres enllesteixo els reportatges de les vacances, també m'he dedicat a esbrinar com arriba la gent al meu blog.
La majoria arriben gràcies als enllaços des d'altres blogs o webs, però el que més gràcia em fa, suposo que com a la majoria de gent, és saber amb quines combinacions de paraules em troben als buscadors d'internet. He fet una llista, que aniré actualitzant, la podeu veure al marge dret, sota el títol "Com arriben fins aqui?", però de moment aqui us poso el que m'he trobat fins ara:

- 3 voltes rebel (si, evident)

- Carrer de les tres voltes (es que potser ja han fet un carrer en el meu honor, no se)

- Cepeda Urriellu blog (que ràpid corren les notícies!)

- El camí cap a Itaca (no sabré mai si buscaven el meu escrit o el poema...)

- Els nens de la guerra (tampoc sabré mai si buscaven el meu reportatge o alguna altra cosa...)

- Escalada Tivissa (tinc poqueta cosa sobre el tema, però vaja, deu ser interessant...)

- Fins aviat (ves a saber que volien trobar)

- Idiomas scrabble (un reportatge informat que vaig fer!!)

- La Faja de las Flores (pos això)

- Malabars de foc (pobres, potser buscaven com fer-los anar, i els surto jo fent l'indio...)

- Paletes (esta entrada, la dels paletes va ser bona, jeje!)

- Ports escalada Estrets (també poqueta cosa sobre el tema, per desgràcia)

- Regalar un vol en parapente (espero que no es pensessin que els el regalaria jo...)

- Ressenyes de Mallorca escalada (mira que vaig fer coses a Mallorca... però escalar no)

- Tres voltes (un altre d'evident)

- Tres voltes rebel (i l'evident del tot)

- Vivac es fumat (mmmm.... no sé que dir-hi)

- Voltes rebel (més evidents)

Això és tot. Sé que és una tonteria, pero mira, em fa gràcia tu...

Ja he tornat!!!!

2008-07-30T18:15:00.004+02:00

Doncs si, ja torno a estar a casa, s'han acabat les vacances, i la veritat és que és una llàstima... però bueno, tot lo bo s'acaba, no?
He tornat empeltada de musica de gaites, de pedres noves i de nous horitzons. Us paso un petit resum del que he fet i he vist estes vacances, acompanyades d'una cançoneta animada.

Comencem amb el resum:
He vist postes de sol fantàstiques, amb un mar de nuvols immens. És l'avantatge de dormir de tant en tant al ras...

He dormit en un vivac que més que un vivac era un balcó amb el món als nostres peus

M'he deixat fascinar altre cop pel Picu Urriellu, aquest cop per la via Cepeda, acompanyada de Josu, Pesquisa i Kepa. També he deixat altre cop que el Picu em deixi destrossada i plena d'agulletes....

He fet nous amics: una cabreta que m'ha demostrat que hi ha animals capaços de tocar-se el cul amb el nas....

... i la preciosa Porca Miseria, amb qui vaig mantenir una breu conversa sobre l'estat de les coses

Quan les agulletes no em deixaven ni moure, o quan el temps no acompanyava, també he fet de turista, i he visitat cosetes com el pont de Cangas de Onís

He pujat amb el telefèric de Fuente Dé a un preu força "assequible" (12€ anada i tornada, total per 5 minutets de res penjada d'un cable....)

A part del Picu, també he pujat a la Torre de Horcados Rojos, amb una mica de mala ostia, tot s'ha de dir....

He jugat a les cuinetes, i ningú ha acabat amb cagarrines...

He anat a la platja (si, jo a la platja, però només un parell d'horetes) a intentar posar-me morena, però torno amb la mateixa panxa de color llet de sempre

I el primer que he fet en arribar a Móra, sense ni tan sols sortir de l'estació de trens, ha estat beure una Estrella, que per estos mons de déu no n'hi trobes enlloc, amb Ferran

I bé, aquest és el resum introductori de les meues vacances. Ara, a seguir treballant!

Tancat per vacances

2008-07-17T22:32:00.003+02:00

Pos això, que me'n vaig de vacances per les terres del nord, a vore si per alli també hi ha almogavers, illes independents i muntanyes, sobretot muntanyes. No patiu, que vaig ben acompanyada, molt ben acompanyada, i de fred no en passaré pas.
Mos veiem aviat, quan torni carregada d'experiències i de fotografies!

Despertaferro!!!!

2008-07-15T22:49:00.005+02:00

Lo que té tenir amics que estan malament del terrat és que sempre m'enreden. I bueno, este any, per la Móra Morisca, m'han enredat per participar amb els Almogavers a animar els carrers... bé, m'han enredat a mi i a l'Eloi, i, si he de ser sincera, sort que m'han enredat, perquè realment, m'ho he passat de puta mare.... aqui us deixo unes quantes fotos.
Arreglant-mos, si es que es pot dir que anessim arreglats...

L'Eloi i jo...

I sortim al carrer!!!!

Una foto de grup

Quan acabem, cervesa per un tubo!!!!

I a descansar una estoneta, que demà serà un altre dia!

Jo ho deixo aqui, i no penjo mes fotos ni videos ni, res, que suposo que ben aviat les podreu vore a la nova i fantàstica pagina dels almogàvers. En aquesta pagina podreu saber qui eren els almogàvers i qui som (ara ja puc dir que en sóc un d'ells).
Això si, no em cansaré de repetir que ha estat un cap de setmana fantàstic!

De pel·lícula: El regne del cel

2008-07-06T13:56:00.003+02:00

Avui, mig aprofitant que estic sola a casa, m'he posat a mirar la peli esta d'El Regne del Cel, que van fer fa uns dies per TV3 i que, com que com de costum no estava a casa, no vai poder vore i me la vai baixar de la mula. La veritat es que no me la vai baixar perquè tingués moltes ganes de vore-la, sinó perquè vai pensar que semblava una peli esteticament bona i que potser me serviria per entretenir-me un rato. Com la de 300, vaja.Pos això, que m'he posat a mirar la peli, i bueno, tots los actors me sonaven d'algo, pero no sabia de que. Al final, he descobert que el protagonista es l'Orlando Bloom, i que me sonava per lo de la peli del Senyor dels Anells. Els altres, pobres, me segueixen sonant, però encara no sé de que. Que hi farem.
Pos bé, per si no ho sabeu, la peli esta va dels creuats, els Templers i tota esta parafernalia. El protagonista és un noi que, sense saber-ho, resulta que és el fill d'un compte o algu així important (com podeu comprovar, no me quedo massa amb qui és qui...), i bueno, que son pare el va a buscar i se'n van tots junts a Terra Santa a conquerir-la o a netejar-se els pecats, tampoc m'ha quedat molt clar. El Orlando, el personatge que fa, vaja, és tant bona persona que fa fàstig, i els dolents, són tant dolents que fan fàstig. Així doncs, a mi m'han caigut bé els moros, que no eren ni massa bons, ni massa dolents. Sobretot un, que també era algo important, que este si que era majo. Us diria qui era, però tampoc m'he quedat ni com se deia el seu personatge...
De fet, este post no l'escric per explicar-vos la pel·lícula, que no deixa de ser una pel·licula entretinguda i ja està (això si, la fotografia i la música m'han agradat molt), sinó per transcriure-us un parell de fragments dels diàlegs que m'han agradat. No sóc creient ni m'interessa la religió lo més mínim, per això trobo francament absurdes les baralles i guerres que duen el nom d'un déu al capdavant o qualsevol creença per extensió. I bé, que aquestos dos fragments que us escric representen en bona part el que penso.

Diàleg entre el prota i un altre cavaller, quan tot just el primer ha arribat a Jerusalem:

"- I doncs, que et sembla Jerusalem?
- No he sentit la veu de Déu. Ni tan sols dalt del turó, on va morir el seu fill... m'ha deixat de la seva mà
- A mi no em consta
- Sigui com vulgui. Crec... que he perdut la Fe...
- Me'n refio més aviat poc de la Fe. Sota capa de Fè he vist fer atrocitats a fanàtics de tots els credos que en deien la voluntat de Déu. A la santedat s'hi arriba fent el bé i defensant amb coratge els que no es poden valer tots sols. I la bondat, la que plau a Nostre Senyor és aqui (assenyalant el cap) i aqui (assenyalant el cor). La suma del que hagis fet al cap del dia et farà bo o dolent."

Paraules del protagonista a la gent de Jerusalem, que ha de defensar la ciutat dels sarraïns:

"Ens ha correspost la defensa de Jerusalem. Ens hem preparat pel setge tan bé com hem pogut i sabut. Cap de nosaltres la va prendre als sarraïns, ni cap sarraï de l'exèrcit que ens amenaça havia nascut quan va canviar de mans. Així, doncs, combatem per una ofensa no comesa contra els que, per edat, no poden estar ofesos.
Què és Jerusalem? Els vostres llocs sants s'alcen sobre temples jueus que els romans van destruir. I els llocs de culte dels sarraïns damunt els vostres. Què és més sagrat? El seu mur? La seva mesquita? El vostre sepulcre? Qui té més dret? Ningú no més que els altres, i tothom el mateix.
Defensarem la ciutat. No per protegir aquestes pedres, sinó per protegir la gent que viu dins d'aquestes muralles!"

A mi em sembla que més d'un s'hauria d'aplicar el cuento, i deixar de fer bandera de guerra d'una cosa com les religions que, en principi, proclamen la unitat dels homes i la seva igualtat. Perquè desenganyem-nos, els que interpreten les paraules són els homes, i estos mateixos homes són els que los hi donen el significat que volen, segons el moment. Torno a dir que jo no tinc cap religió, però així i tot, crec que les religions, per si mateixes, van ser creades per a bé, no per a matar, insultar ni denigrar a n ningú.

Redescobrint musiques

2008-06-25T17:51:00.004+02:00

A vegades deixem d'escoltar algun grup o música sense raó aparent, i al cap dels dies, els mesos o els anys, els tornem a descobrir, i redescobrim que ens segueix agradant. Fa uns dies vai redescobrir al Tonino Carotone. Per mi un gran i catxondo artista. Us deixo aqui un parell de cançonetes.

Abans que res, la seva propia presentació.

La primera cançó que vai sentir d'ell, Me cago en el amor, que malgrat tot, és una cançó d'amor...

I una miqueta de concertillo

Això és tot, a vore si us agrada!

Cafetonet friki

2008-06-17T12:58:00.003+02:00

Pos bueno, resulta que jo vaig otorgar el premi aquell Brillante-Mr Proper al sinyo Xavi i ell, en un moment d'estrés neuronal, va decidir inventar-se el premi Cafetonet friki, que resulta que és un premi que no se dóna, sinó que s'agafa si vols. I a mi, com que m'ha molat això dels premis, pos l'he arreplegat. Aqui lo teniu:

Se tracta que si el voleu, l'agarreu com qui no vol la cosa, i me dixeu un comentari avisant-me i ja està, que per algo és un premi friki, o sigui, que té les bases que l'hi dóna la gana.
Ara vai a avisar a l'instigador del premi. Au, a disfrutar-lo!

Sobre rodes!!!!

2008-06-17T12:32:00.003+02:00

Fa com a cosa d'un mes que em vaig treure el carnet de conduir, i bueno, que jo ja tenia en ment comprar-me algun cotxe, a poder ser furgoneta, i vaja, que una no es mou pel cap, sinó pel cor, i estava espitosa i nerviosa, perque el volia ja! Mons pares me deien que tranquila, que anés mirant i tal, però total, que lo primer que vaig trobar me va agradar prou i ja no vaig mirar més. O sigui que, amics i amigues, us presento a la meva nova i primera companya de viatge!!!! (bueno, nova nova no és, és de segona ma, però només té tres anyets)

Des de detras:

En este maleter m'hi cabran totes les motxilles que vulgui, tots los malabars que vulgui, totes les birres qe vulgui i, si vull, també hi podre dormir amb qui vulgui!!!

I de copilot, el Voltes Suprem!

La veritat es que n'estic super contenta. La furgo va de conya, menos quan se'm cala al mig del poble, me poso nerviosa, no hi ha manera de tirar i m'han de venir a rescatar persones a les que no conec de res però a les que estic molt agraïda. De moment, el meu récord és arribar a l'estació de Móra La Nova des de casa en..... 40 minuts!!!!
Au, va, on anem? Ja us porto jo!
P.D.: he tapat la matricula per a que us agafin palpitacions cada vegada que veieu una combo blanca, jeje!

Tinc un premi! Visca!!!!

2008-06-09T21:57:00.004+02:00

Pos això, que m'han donat un premi d'estos que se dónen entre els blogs!!!! M'he la otorgat el gran Yeti , i estic contentissima!!!!
A vore, explico de que va i tot:

Este d'aqui dalt és lo dibuixet que te donen per a que puguis fardar de que tens un premi.

Les normes son estes (entre parentesis i cursiva lo que dic jo, eh?):

- En rebre lo premi, s'ha d'escriure un post i mostrar el premi (ja ho he fet, i m'ha tret d'un apuro, que feia dies que no actualitzava....), indicant el nom del blog o web de qui te'l regala, i enllaçar-lo al post d'aquest blog o web que et nombra guanyador ( o sigui, lo que ja he fet, no?, he dit que es de part del Yeti i per si de cas, l'enllaç el repetixo aqui) (per si no ho sabeu, apreteu la paraula "aqui", ok?)

- Escollir un mínim de 7 blogs que creguis que brillen per la seua tematica i/o disseny. Escriure los seus noms i els enllaços. Avisar-los que han estat premiats amb el premi "BRILLANTE WEBLOG" (que bueno, això serà lo mes dificil, escollir-los... per cert, a mi el nom del premi em sona a producte de neteja, no se)

- Com a opció, se pot exposar el premi amb orgull i tal, posant un enllaç i altres floritures.

A vore, ara vé la dificil feina de decidir-me.... es que tampoc sé si se pot repetir algu que ja el tingui, de fet, no se ni qui el te ni qui el deixa de tenir, pero bueno.....

- El meu llombrígol, perquè les seves dissertacions grafiques i textuals sobre identitat, nacio i política m'encanten.
- Lo Manicomi, perquè em fa riure i m'admira les coses que arriba a trobar per l'internet.
- Lo Racó de Jordi, perquè lo noi fa punts com pot per aconseguir ser l'hereu de l'illa. I perquè és un tio implicat amb lo poble.
- Xavz's Cafè, perquè és lo meu friqui preferit i perquè em va donar el primer premi del torneig d'Scrabble d'este diumenge passat (ho havia de dir!!!!)
- As tierras olbidatas, perquè m'agrada veure que a tot arreu hi ha gent que lluita per la seva terra, i ho fa en la seva llengua, encara que a mi se m'escapin algunes paraules. Entalto Aragon!!!!
- Todo se andara..., perquè el tio Boireta s'ho curra, i és un gran coneixedor i difusor dels nostres paisatges.
- De punta a punta, perquè sempre m'ha fet gracia i m'ha caigut bé lo noi. I els repors que penja són preciosos!

Pos això, em sembla que ja esta! Moltissimes gracies altre cop al Yeti, i de passada, també moltissimes gracies als que em llegiu i compartiu les meves experiències! Petonets a tots!

Victimes dels forats transdimensionals

2008-05-14T22:25:00.006+02:00

Es conegut per tot el mon paranoic-paranormal que Tivissa està plena de forats transdimensionals, i que en les seves muntanyes sovint apareixen ovnis i gent extranya. Sinó, pregunteu-li al del Cuarto Milenio, un tal Iker que l'hi agraden estes històries.
Doncs bé, natros, com a gent rara que som, vam decidir un bon dia, aprofitant que teniem a Kepa per terres catalanes, anar a escalar un matí a Tivissa, a vore que trobabem de nou. Vaig enredar de mala manera a Ferràn, per a que vinguessin ell i els seus dos fills, l'Andreu i l'Arnau, a aprendre de que anava això de l'escalada. També vaig embolicar a la Mireia, que feia temps que no la veia (nena, es que mos veiem un cop a l'any i encara gracies!!!!), i finalment a Joan, que necessitavem algú que estigues una miqueta centrat i que tingués ganes de tornar a rascar parets.
I així, un dissabte al demati, ja mos veus a tots set carregats de material cap a Tivissa, a la Roca del Salt, paret que es troba pujant cap a l'ermita de Sant Blai, i que ens anava perfecta per què el grau no es exagerat, Joan i jo ja hi haviem escalat més d'un cop, i ens permetia fer gairebé totes les vies en top-rop si no ens en refiavem.
Un cop a peu de paret, era el moment d'anar repartint material. Joan, Kepa i jo ja teniem el nostre material, però els altres no, o sigui que els ho vam portar tot: peus de gat, arnesos, cascs... vam muntar una paradeta digna del millor mercat de saldo.

El primer en fer una via va ser Joan, que es va encarar a la paret i va posar les dues cordes que duiem per escalar en top-rop. Kepa el va seguir i a partir d'aqui sempre hi va haver dues persones penjades.

A Ferràn també l'hi va tocar el torn, i no es pot dir que les tingués totes...

Els primers passos en escalada sempre són dificils, i cal vèncer la por.

Però al final Ferràn se'n va sortir dignament, per ell va la cançó que he posat al post. Al crit de "Papa, si no puges avui no dines!", Ferràn va aconseguir fer la seva primera via. Després d'això, el Cervino ja l'espera.

Mentres uns escalaven amb cordes, els altres s'entretenien com bonament podien, oi Joan?

I els petits del grup, també estaven ansiosos per començar!

És el torn de l'Andreu, que l'hi va agafar el "truquillo" de seguida, i es va enfilar paret amunt com si ho hagués fet tota la vida.

La cara de felicitat ho explica tot... està fet un campió!!!!

Kepa i jo, mentres asseguràvem, no deixavem perdre ni un sol detall de la jugada...

Ferràn va decidir que amb una vegada no n'havia tingut prou per agafar-li el gust, o sigui que hi torna...

L'Arnau, el més petit de tots, va suar una miqueta al principi, però al final mos va demostrar com escala un escalador professional!

L'Arnau pujant, mentres la Mireia ja baixa

Té un estil immillorable!

Jo també vaig escalar una miqueta, que no era qüestió de mirar-m'ho tot des de baix....

I per acabar, unes quantes fotografies de la bavaresa, la via que més m'agrada d'aquest pany de paret. Fàcil i disfrutona com n'hi ha poques!

Joan

La Mireia xouera

Kepa, que la va voler fer de primer

I altre cop Joan

I bé, això és pràcticament tot el que va donar de si el matí. Les vies que vam fer anaven del IV al V+, inclòs un intent a un 6+ que no va reeixir, però amb el temps que feia que no escalavem, ja esta prou bé. I després de suar tant i fer tant d'exercici, pos vam anar a fer el vermut, tot i que d'això no hi ha foto.
Per acabar el post, felicitar als tres que van escalar per primer cop, és a dir, Ferran, Andreu i Arnau, i a la que va tornar a escalar després de tants anys i a més, ens va demostrar la seva fantastica flexibilitat, és a dir, la Mireia
Au, pos, a vore quan ho repetim!!!!

P.D.: evidentment, no totes les fotos són meves, n'hi ha de tothom!
P.D.2: ja m'he quedat descansada, ja he fet el meu post de muntanya després de tants dies, jeje!

Convocatoria!!!!

2008-05-11T19:17:00.004+02:00

(La proxima entrada al bloc serà de muntanya, que ultimament estic massa reivindicativa...)

Agonia.....

2008-04-14T15:05:00.005+02:00

Així em sento, agònica, quan veig que els compromisos són paper mullat, que les paraules realment se les endú el vent, i lo fàcil que pot arribar a resultar destrossar el treball i les il·lusions de la gent.
Un cop més, i no és pas ni el primer ni l'últim, els polítics ens han fet la pasqua, i ens han fotut el pel com han volgut.
Hi ha sequera. És cert. Fa dies que no plou d'una manera decent, ii tot Catalunya ho pateix. Però es veu que Barcelona ho pateix més que ningú, i després de molt parlar, de molt dir que cal estalviar aigua i de moltes representacions de teatre, han decidit que cal portar aigua a Barcelona sigui com sigui. I quina és la manera més pràctica? Transvassant aigua de l'Ebre.
Fa no res totes les Terres de l'Ebre vam sortir a lluitar per evitar el transvassament que volia dur a terme el PP, i ara, alguns dels que posaven el crit al cel per l'aberració ecologica que suposava el transvassament, són els mateixos que l'hi dónen suport. Un cop al govern, s'han canviat les tornes. Des de dalt les coses es deuen veure diferent, sinó no entenc com ERC, Iniciativa-Els Verds i el PSC poden estar recolzant una cosa així. Només em queda pensar que, o cobren molt per dir que si, o que realment són tots uns hipòcrites.
I els alcaldes i governants dels nostres pobles? Alguns ja han mostrat el seu desacord, però la majoria no han dit ni ase ni bèstia, com si la cosa no anés amb ells. Trist, molt trist.
I jo, ara mateix, em sembla que tinc ganes de plorar...

Que no s'aturi la lluita. El futur ha de ser nostre!

Per saber-ne més:
Vilaweb: l'Ebre en tensió pel transvassament
La Marfanta
Ebresfera

100 anys d'estelada

2008-04-02T17:41:00.004+02:00

Enguany se celebra el centenari de l'Estelada, l'emblema per excelència del moviment independentista català. Per celebrar-ho, s'ha creat la Comissió 100 anys d'estelada, que convida a tothom que ho vulgui a participar-hi.

Per veure les activitats que es realitzen, visiteu la pàgina http://www.estelada.cat , allí també s'hi pot trobar un recull històric, fotografies, biografies de persones que han lluitat per la independència, etc.

Ah! I pels excursionistes i afins al tema, des de la comissió es fa una crida, el que anomenen 100 anys d'estelada, 100 cims, per a que tothom que ho vulgui es faci una foto en un cim amb l'estelada. Jo he estat buscant, però no he trobat cap foto amb l'estelada, o sigui que hauré d'anar a fer algo i fer-me la foto....
Apa, anims i a portar l'estelada ben amunt!

Flors i violes

2008-03-29T12:05:00.002+01:00

Passejant, passejant, descobrim un món de flors i violes...

... colors que inunden els nostres ulls.

Primavera?

2008-03-27T22:42:00.003+01:00

Esta setmana santa he estat amb Kepa en un poblet de la provincia de Burgos, Quincoces de Yuso. La idea era relax, relax i més relax, amb alguna excursioneta tranqui i pasejos també tranquils... és primavera, oi? Les flors, mils de verds que reneixen, temperatures no gaire baixes.... bé, això se suposa... fins que apareix la neu, evidentment.... dos dies sencers nevant. Resultat: mos vam relaxar moltiiiiissssim.... potser massa, jeje!

Al final només vam anar un dia d'excursió, i la resta del temps la varem "perdre" amb visites als poblets, pasejades per Quincoces de Yuso i mirant pelis a l'habitació de la casa rural. El que sóc jo, m'ho vaig passar bé... ja us penjaré un parell de repors!

Mil somnis per complir....

2008-02-24T15:54:00.005+01:00

... i mil cims que esperen els nostres passos, junts, si et va bé...

Un mar de nuvols

2008-02-20T23:45:00.003+01:00

A vegades, només de vegades, surts d'excursió mig adormit, sense ganes de res ni de ningú, i al tombar el primer revolt del camí, la natura et sorprèn altre cop.... un mar de núvols als nostres peus, en un matí clar a la serra de Montsant, a la zona de Margalef.

En aquestes ocasions, les muntanyes semblen castells de fades sorgint en l'horitzó...

Esperant....

2008-01-28T15:47:00.000+01:00

... a que arribi el bon temps, mirant el cel per la finestra... sense saber que el bon temps el duem a dins nostre...
Així, amb els ulls perduts en l'immens blau, va deixar lliscar els dies entre els seus dits, esperant quelcom que no sabia descriure, esperant que el bon temps l'hi escalfés les galtes.... sense saber que el bon temps el duia dins seu....
I una nit de lluna plena, mentres el sol feia brillar timidament les gotes de rosada, es va aixecar de la cadira, i va voler obrir la finestra. Pero tants anys tancada havien fet que la fusta revellís i reinflés, i la finestra no s'obria... i va pensar que mai podria ensumar el bon temps, sense saber que el bon temps el duia dins seu...
Llavors, amb llagrimes als ulls, va seguir mirant l'immens blau per la finestra, fins que una cara va apareixer davant seu. Plovien cors trencats i els cabells que envoltaven el rostre eren molls de fantasia. Es van mirar, les ninetes dels seus ulls van ballar un dolç vals a ritme de jazz. Volien trobar-se i trobar junts un dia de bon temps, i no sabien que el bon temps era dintre seu....
D'un cop d'esperança van obrir la finestra, i l'aire inundà els pulmons secs d'alegries. Una mirada, un somriure, i van sortir el sol i la lluna i els estels i les flors s'obriren, i van descobrir que el bon temps era dins seu. I a fora, seguien plovent cors trencats...

Un adeu, un fins per sempre...

2008-01-11T23:02:00.000+01:00

Avui un dels meus herois personals ens ha deixat. Ha trepitjat el nostre petit planeta durant 88 anys, fins que el cor l'hi ha dit prou. Parlo de Sir Edmund Hillary, l'home que, juntament amb Tensing Norgay, va trepitjar per primer cop el sostre del món, el cim del Sagarmatha, popularment conegut com Everest.
Aquesta fita fou la que el catapultà cap a la fama mundial, i tot i ser extremadament lloable i d'admiració, no és precisament això l'únic que el va fer per a mi un simbol i un heroi. Per mi, una de les coses que més m'admiren d'ell ha estat la feina i la lluita que va dur a terme fins a la fi dels seus dies per la comunitat sherpa. Per ells va lluitar per aconseguir escoles, hospitals i que puguessin cobrir les seves necessitats primordials. Va quedar enamorat d'aquesta gent, va sentir-se un d'ells, i ells el van sentir com un més de la comunitat. Desinteressadament va treballar per aquest poble, i això és el que em fa sentir per ell un gran respecte. M'encanta l'anecdota o el fet que mai, ni ell ni Tensing, van voler revelar qui va arribar primer al cim, realment no és important, però dona a entendre la gran amistat que va sorgir entre aquests dos grans homes, amistat que no es va perdre, fins a la mort del sherpa, el 1986.
Suposo que un cop morta una persona, tothom en parla bé, però en aquest cas, s'ha de reconeixer que Sir Edmund Hillary va ser una persona com n'hi ha poques. Aventurer incansable i lluitador infatigable. Avui en dia, ens falten més persones com ell.
Sir Edmund Hillary, siguis on siguis, dins del meu cor tinc un raconet per tu.

Agua para todos... i segueixen insistint...

2008-01-04T23:55:00.000+01:00

L'altre dia la Pili em va comentar que per Canal 9, aquesta gran televisió del País Valencià, passava un anunci a favor del transvassament, un anunci institucional, o sigui, pagat per la Generalitat Valenciana. Vaig flipar una mica, però vaja, amb el senyor Camps i companyia rondant per allà, doncs tampoc és d'estranyar... oi?
Doncs bé, he anat tafanejant pel youtube, a vore si el trobaba, i no l'he trobat. Una llàstima, però a canvi he trobat dues joies que no tenen desperdici... jo em pregunto: com collons poden ser aixi? Com ens poden tractar de tantes coses només perquè defensem el nostre territori? No se n'adonen de les bajanades que vomiten?
Res, seieu i mireu tranquilament els videos, i jutjeu vatros mateixos, a vore que us sembla. Per la meva banda, tinc clara una cosa: ni una gota d'aigua pels seus camps de golf i els seus Marina d'Or!

Per cert, si en teniu l'oportunitat, us aconsello el documental "A contracorriente". El vaig veure l'any passat i vaig sortir amb llàgrimes als ulls i ganes renovades de seguir lluitant!

Llums, llums, llums!

2007-12-18T22:26:00.000+01:00

Si, des de fa uns dies ens bombardejen amb la seva impertinencia. Llums per tot arreu. I segons a on, fins i tot van acompanyades de música, nadales sovint estridents, que ens recorden a cada minut, a cada pas, que ja s'acosta el Nadal, que està aqui a la vora....

I les llums. La claror se'm cola per la finestra de l'habitació quan ja és de nit. Els carrers plens de llums de colors. Els balcons amb llums que s'encenen i s'apaguen. Si, es Nadal.... però i que?

La gent queda afectada per les llums, queden posseits. I gasten, gasten, gasten. I riuen, i son feliços. Tot es bonic, tot és perfecte, tothom s'estima i tothom m'estima. I potser no m'han vist mai ni em coneixen, però em saluden efusivament, em desitgen el millor per al nou any i em pregunten pels meus... i el pitjor és que també hi ha gent que no em pot ni veure, però igualment s'interessen per mi... el Nadal obliga a això; ser feliç i estimar tothom. Durant una setmana, o 15 dies com a molt. I no vull. No m'agrada el Nadal precisament per això, perquè no vull que em diguin quan he d'estimar més o menys, quan m'he de preocupar pels demés, quan he de ser feliç, quan he de regalar un petó, un somriure o un joguet. I si ara no em dona la gana ser feliç? O estimar? No vull. No vull estimar a ningú aquests dies, no vull ser més feliç que mai, ni omplir-me la boca de paraules falses, ni atipar-me fins a rebentar... Vull que s'acabin aquests dies, que s'apaguin les llums d'una vegada, i que mai més s'encenguin, que la gent que no em parla durant la resta de l'any segueixi sense dirigir-me la paraula.... però sobretot que s'apaguin les llums. Només vull una llum encesa. La de dins nostre. La que brilla tot l'any, però que per aquestes dades queda amagada per les llums dels carrers. Quan les llums dels carrers s'apaguin, només llavors, podré tornar a ser lliure d'estimar, de parlar, de riure, de ser feliç. Només llavors. Perquè quan les llums s'apaguin, ningú em dirà el que he de ser.

Dies en blanc

2007-11-29T23:04:00.000+01:00

Fa molts dies que no escric ni dic res al blog... gairebé un mes! Han estat dies en blanc, i no per falta d'idees o de pensaments, sino per falta de temps. Hi ha moments en que et comences a embolicar en petites coses, i penses... bah! això no em suposarà gens de temps! I és cert, una cosa no et suposa gaire temps, pero també es cert que moltes coses, t'acaben saturant tot el temps disponible, o gairebé....

I avui, mentres feia el cafè, m'he recordat del blog... i he pensat que era trist tenir-lo tant abandonat... però es clar... tantes coses a fer! I a més, la meva vessant somiadora, que em fa sorprendre més d'una vegada "perdent el temps" imaginant el que vull fer... l'Eloi se n'ha anat a fer el Camí de Santiago en solitari, i cal fer-ne el seguiment complert, va i ara decideixo apuntar-me a treure'm el carnet de conduir, somnia en el pont que vé, el temps que comporten les rastes, ves a treure't aquella berrugueta tant emprenyadora, envia un petó a qui estimes, festa d'aniversari, La Picossa obre un forum a internet i et toca fer de moderadora, s'han d'anar a buscar les piragües a Benifallet... realment són tot petites coses, pero m'omplen el temps i al final ho pateix este blog, que potser es cert que se'l llegiu cuatre gats, pero que carai! Sou els meus cuatre gats! I una miqueta si que us estimo! I encara que només sigui per que de tant en tant m'envieu una miqueta d'alegria disfressada de missatge, ja val la pena mantenir el blog més o menys actualitzat.

Doncs això, que intentare anar fent cosetes... petonets!

P.D.: Per cert, Joan, ja estic bé del tot, gràcies per preocupar-te! Em va saber molt de greu no poder venir i a sobre, provocar que Kepa no vingués... haurem de buscar alguna altra excusa! Petonets i fins aviat!

Mallorca VI: Puig de s'Alcadena

2007-11-06T22:39:00.000+01:00

Una altra sortideta per Mallorca, descobrint més muntanyes de Ses Illes.

Aquesta vegada quedem amb Gatorade, Gato pels amics, un dels foreros de Mendiak, personatge curiós que fins fa poc no sortia mai a les fotos.... i a mi només me surt d'esquena, almenys fins a nova ordre... Per a l'ocasió, Kepa ens va proposar el Puig de s'Alcadena, de 815 metres. Vàrem sortir des de Es Filiscomis, i l'inici de la caminada va ser, com no, saltant reixes i bancals de propietats privades que s'entesten en tallar els camins.

Puig de s'Alcadena
Comencem el cami per una pista

Anem passant d'un tancat a un altre, pràcticament sempre per pista de terra, fins que "trobem" un cami, evidentment despues de saltar un bancal, com no! De fet, el camí no l'acabem de trobar del tot, pero vaja, acabem arribant a on hem d'arribar.

Tot pujant, trobem una porta d'un tancat, amb la que Kepa va mantenir una forta discussió...

Kepa, dirigint-se a La Porta

Kepa i Gato, seguint un antic cami empedrat

En alguns trams es veia que el cami era un d'aquells camins arreglants antigament, empedrats i amb marges. La llàstima és que en molts trams estava pràcticament desfet, degut a la caiguda de pedres.

Pujant
En un dels trams on el cami esta desfet, ens hem d'ajudar de les mans per passar.

Arriba un moment en que el camí es torna força perdedor, entremig del bosc, i ens costa anar trobant les fites correctes que segueixen el camí. Al final, però, mirant bé i controlant, anem trobant el camí que ens ha de portar al cim.

Pel mig del bosc

Kepa i Karlos al cim del Puig de s'Alcadena.

Des del cim, les vistes són precioses, sobretot la visió que es té del Puig d'Alaró, però uns nuvols no gaire amistosos ens amenacen, i això juntament amb que Karlos havia d'arribar aviat a baix, perquè havia d'anar a treballar, provoca que no ens entretinguem massa per dalt, i baixem força ràpid.

La baixada pot ser força emocionant

Kepa, reconciliant-se amb la porta
El camí passa a trams per un bosc fantastic

La baixada la fem pel mateix camí de pujada. En molts punts trobem parades de caçadors, algunes de les quals són una magnifica representació de l'arquitectura postmoderna.... bé, que són un niu de merda, bàsicament...

Karlos, el rei del mambo

Baixant alegrement....

Quins tres.....

A través de bancals
Tornant a practicar el salt de marge...

... alguns amb més gràcia, els altres amb menys... Un talaiot

Bé, l'excursió l'acabem de la mateixa manera com l'hem començat, saltant reixes i bancals. Potser si que és tradició a Mallorca...

Después de l'excursioneta, i per acabar el dia, Gatorade ens va convidar a Kepa i a mi a sopar a casa seva, amb la seva dona i la seva filla. Gatorade: que son unes santes! encara no sé com t'aguanten!!!(gràcies pel sopar, eh?)

P.D.: esta vegada hi ha fotos meves, de Kepa i de Gato

Mallorca V: Puig de Bàlitx

2007-11-03T20:01:00.000+01:00

Una altra excursioneta per Mallorca. Aquest cop vam sortir després de dinar, i el cim escollit va ser el Puig de Bàlitx, de 580 metres d'alçada, des del Mirador de Ses Barques. Va ser una gran excursió, més que res per les esplèndides vistes que té aquest cim, malgrat la seva poca alçada. El camí que vam seguir.... bé, em sembla que no hi ha camí... bàsicament el que vam fer, després de buscar molt, va ser pujar a la bilbaina, o sigui, "recto p'arriba", i per baixar, el mateix, "recto p'abajo". Emocionant, si més no. I entretingut, això si!
El cotxe es deixa al Mirador de Ses Barques, des d'on es domina una vista excelent del Port de Sòller.

El Port de Sòller des del Mirador de Ses Barques

Comencem a caminar per una pista que va seguint camps d'oliveres, unes oliveres amb unes formes alucinants, gairebé de conte de fades.

Per la pista, amb el Puig de Bàlitx al fons

Oliveres retorçades pel pas dels anys

Bé, quan hem de deixar la pista, comencen els embolics, i buscant buscant, trobem el que sembla un camí prou evident. El problema, per dir-ne d'alguna manera, és que aviat hem de fer ús del nostre instint per seguir el camí correcte, i, com no, hem de practicar el gran esport del Salt del Marge, consistent, tal com diu el seu nom, en saltar marges el més ràpid possible per a que no t'enganxi el pagès i no t'avii els gossos.

Salt de Marge, proper esport olímpic

Seguim pujant, guiant-nos sempre per la intuició, i anem ascendint metres enmig d'un bosquet, a vegades perdedor, però com que tenim clar que el cim el tenim a sobre del cap, no mos acabem, de perdre del tot.

Enmig del bosc

Cap amunt, que fa pujada!

Vista enrere, el Port de Sòller vigila els nostres passos

Aviat assolim la cresta, i després de rehidratar-nos una mica, comencem l'últim tram de la pujada, on haurem de fer servir una mica les mans. Sense massa perill perquè la roca és molt bona, però vigilant, perquè al costat teniem un bon estimbat... una relliscada o un mal pas, i mos han de recollir amb cullera!

Comença la grimpada

Kepa, en els metres finals de la cresta

De tant en tant dóna gust aturar-se a contemplar la immensitat que ens envolta...

Ara una mà, ara un peu, l'altra mà...

Des del cim, la visió és espectacular. Estem força estona admirant des d'aquest modest cim que és el Puig de Bàlix tot el que queda al nostre voltant.

Kepa al cim, amb la Penya des Migdia al fons, tapant-se pels núvols

Fotos, fotos i més fotos...

Foto de cim. La pregunta és: quin dels tres és el més "xulo"?

La baixada la iniciem pel costat contrari per on hem pujat, intentant seguir unes fites que trobem i que sembla que segueixen el camí correcte. Però res, al final la solució sempre és recte cap avall. I així, anem baixant depressa en direcció altre cop al mirador de Ses Barques, perquè ja és tard i correm el risc que se'ns faci fosc a mitja baixada.

Cap avall, que fa baixada!
El sol comença a fer l'intent d'amagar-se

Quan arribem al camí conegut, el sol ja es comença a pondre, i la llum es torna màgica. Tenim prou claror per veure-hi, però convé no entretenir-se massa.

Comença la posta de sol

Admirant les últimes clarors del dia

Arribem al Mirador de Ses Barques amb el temps just per admirar la posta de sol sobre el Port de Sòller. Ja en vaig penjar unes fotos fa uns dies. La veritat és que l'espectacle era preciós, i ens feia molta mandra marxar, malgrat la fresqueta que es girava.

Immortalitzant les últimes llums del dia.

No diré que fos el cim que més em va agradar de tots els que vam fer, perquè realment cadascun va tenir el seu que, però ara, repassant les fotos, me n'adono que va ser un cim preciós. Suposo que la posta de sol hi va fer molt...

Mallorca IV: Mont Fumat

2007-10-26T15:37:00.000+02:00

Per amenitzar la lectura, Aromes de Roques,

de Ja t'ho diré

Un dia que Karlos va haver d'anar a treballar, Kepa i jo l'hi vam "robar" el cotxe i ens en vam anar els dos a fer una excursioneta matinal, amb bany inclòs.
El lloc escollit va ser el Mont Fumat, de 334 metres, al Cap de Formentor.
Varem sortir de les Cases de Murta, on vam deixar el cotxe, i, seguint els primers metres per la carretera, ens vam enfilar per unes escales penjades a la paret, que ens van dur al caminet que ens portaria fins al cim del Mont Fumat.

El Mont Fumat des del pàrquing de les Cases de Murta

Els primers metres, per carretera, en direcció al tunel excavat a la roca

La Cala Figuera, vista des de la carretera

Inici de les escales... en determinats moments són prou vertiginoses!

Pel que sé, les escales eren el camí tradicional per pujar al Mont Fumat, però degut a algun accident que hi va haver, s'ha habilitat un nou camí no tan exposat, i ja no es fan tasques de conservació de les escales, de manera que en alguns trams estan força desfetes. De totes maneres, val la pena seguir-les, perqué donen unes vistes precioses. Això si, vigilant!

Kepa, enfilant-se per les escales....

Un camí vertiginós...

Cal anar ben atent!

Un cop superades les escales, comença un cami força fàcil i agradable, que és el que ens durà fins al cim del Mont Fumat.

El Mont Fumat, a la dreta.

Arribant al cim

Cim del Mont Fumat, 334 metres.

Les vistes des del cim són fantàstiques, pràcticament estem envoltats de mar. Les admirem una bona estona en solitud, nomes amb la companyia d'un parell de cabres, i després de fer el ronso una mica, iniciem el camí de baixada, que ens portarà, per un barranc, fins a la Cala d'En Gossalba.

Comencem a baixar. L'entrador de mar que es veu al fons és la cala on volem anar.

Seguint el "camí", que no és res més que un barranc

El barranc no es fa complicat ni dur, i ens porta rapidament a la cala

Admirant la cala

La Cala d'En Gossalba és una petita cala amb dos platjes, una de mes gran, que s'hi arriba després de caminar una mitja horeta des de la carretera, i la que vam anar nosaltres, completament de pedres (ni una miqueta de sorra!!!!Quina felicitat!!!) i que com a molt deu fer uns 5 metres d'amplada. La platja estava totalment solitària, només tres o quatre vaixells de particulars ancorats. Tot silenci...

Després de menjar una miqueta, varem decidir banyar-nos, aprofitant la tranquilitat que oferia el paratge. Si, ja sé que sona extrany, però també em vaig banyar!I és que realment era encisador! Segons com, semblava que estiguessim en una illa deserta...

Un vasc en remull

I per demostrar que em vaig banyar, una catalana també en remull

Després d'eixugar-nos, tocava reemprendre el camí. Teniem dues opcions: la primera era tornar una miqueta enrere i agafar un camí que duia fins a un coll (no en recordo el nom), des d'on podiem agafar un altre camí fins a la Cala Murta, i la segona era anar resseguint tot el penya-segat, fins a trobar el caminet que enllaça amb la pista que duu a la cala. Evidentment, vam escollir la segona opció, i durant força estona vam caminar amb el mar als nostres peus.

En alguns llocs les mans eren útils. Al fons, la platja gran de la Cala d'En Gossalba.

Davant nostre, s'obre el mar immens

L'horitzó era dificil d'abarcar amb la mirada...

Al cap d'una estona de caminar, apareix davant nostre la Cala Murta

Cala Murta

A Mallorca passa una cosa força curiosa. A gairebé tot arreu existeix el que s'anomena "Dret de pas", pel qual els propietaris dels terrenys deixen passar els caminants pels camins tradicionals o històrics, però a Mallorca, no sé ben bé per quins set sous, això no passa. Els propietaris, bé, la majoria d'ells, no admeten el pas de ningú per les seves finques, i si fas una excursió, espavila't com vulguis per trobar un camí alternatiu. Tant hi fa si el camí té més de 1000 anys, si està empedrat o si hi va passar Nostre Sinyor, per alli no es passa i s'ha acabat.

I això és el que ens va passar a Kepa i a mi. No només en aquesta excursió, sinó en totes les que vam fer. En aquest cas, enmig del camí empedrat, guapissim, una reixa amb un cartellet :"Prohibido el paso" (en l'idioma del Imperio, no sigui cas que algú no ho entengui!). I bé, ja mos veus a Kepa i a mi, bancal avall per anar a buscar la pista que porta a la cala. La veritat és que és una putada que permetin això...

Bancal avall!
Per fi, la pista.

Quan arribes a la pista, en menys de cinc minuts arribes a la Cala Murta, preciosa, encara que segons la meva opinió és molt més bonica la d'En Gossalba, i, sobretot, més solitària.

Per tornar al cotxe, se segueix la pista en direcció contrària, i en pocs minuts arribem al cotxe.

Aquesta excursió em va fer descobrir una Mallorca amagada, salvatge i encisadora, que em va trencar tots els tòpics que tenia fins llavors de la illa.

Algunes de les fotografies són de Kepa, evidentment!

Mallorca III

2007-10-16T16:05:00.000+02:00

Per eliminar tensions, postes de sol en el cel blau de Mallorca... i una cançoneta de Sopa de Cabra per acompanyar...

Per que puguem veure junts moltes vegades més com s'amaga el sol rere l'horitzó, tot esperant un nou dia...

(Si, evidentment, m'ha costat descobrir com es fa això de posar cançons a les entrades, pero vaja, xafardejant per la xarxa ho he trobat, sobretot gràcies al blog de Kepa... espero que us hagi agradat! )

Per una solució democràtica, sobren les paraules: freebatasuna

2007-10-13T15:17:00.001+02:00

Doncs això, que m'hi adhereixo. Us explico.

Sempre m'he considerat una persona pacifista, crec que la majoria de les coses, sinó totes, es poden aconseguir amb mètodes no violents o que, almenys no comportin fer mal a ningú, tot i que també he d'admetre que moltes vegades, i tal i com estan les coses, m'ha entrat unes ganes bojes d'escanyar a algú. Però vaja, que en principi estic en contra dels mètodes utilitzats per E.T.A., tot i que estic a favor de l'essència de la seva lluita, és a dir, la independència d'Euskadi. Tot això que quedi clar.

Vivim en un teòric estat democràtic, amb llibertat d'expressió i tota la pesca. Llavors, en la meva humil opinió, com pot ser que un partit polític, en aquest cas parlem de Batasuna, estigui ilegalitzat? Si, d'acord, és un partit que recolza la lluita armada d'E.T.A., i si tu vols, això no està bé. Però llavors, perquè no s'ilegalitzen els partits que fan apologia del franquisme? I els que fan apologia del racisme? Aqui, o follem tots o la puta al riu, i si uns poca-soltes vénen i em parlen de la supremacia de l'home blanc, i ho he d'aguantar, és lògic que també tingui el meu dret a aguantar que uns altres poca-soltes vinguin i em diguin que la lluita armada és disculpable quan es tracta d'aconseguir la independiència d'Esukadi. Per mi, tant vàlida és una cosa com l'altra...

Però res, que Batasuna és una formació política ilegal, per designis del govern espanyol. I després, aquest mateix govern és el que diu que vol aconseguir tirar endavant un procés de pau amb la banda armada. Tot paraules molt boniques, però a mi em dóna la impresió que no ténen massa ganes de que això es faci realitat. Més que res per les accions que han dut a terme. Si tu estas intentant aconseguir alguna cosa, arribar a un acord amb algú, evidentment cedeixes una mica, i, al mateix temps, aquest algú, també cedeix. El govern, en aquest aspecte, no ha cedit, per tant, la banda armada, tampoc. Que esperaven? Que els diguessin que si a tot de seguida? Que no s'emprenyessin cada vegada que enmig del procés de pau s'empresonés a algú dels seus? Evidentment, el procés de pau es va trencar. I tot van ser laments. En la meva opinió, em sembla que els primers interessats en aconseguir l'abandó de les armes són els mateixos vascos, i després la pròpia E.T.A., però tampoc són imbècils....

I l'última ha estat l'empresonament de la cúpula de Batasuna, quan feien una reunió per reescollir els càrrecs... motius: ser un grup terrorista. Però això ja ho devien saber fa temps no? Res, que han esperat fins ara, potser perquè, en teoria, els beneficia més ara que en qualsevol altra ocasió. Però realment ens beneficia aquesta detenció? La sang se'ls torna a escalfar, i després tot són plors, quan al telenoticies ens diuen que han mort o han resultat ferides tantes persones...

Democracia? Jo me'n ric.... freebatasuna (http://free-batasuna.blogspot.com)

Correllengua 2007 a Móra d'Ebre

2007-10-11T11:16:00.000+02:00

Passat demà, o sigui, el dia 13 d'octubre, un dia després del magnífic i esplendorós Dia de la Hispanidad, comença en Correllengua a Móra d'Ebre.

Bé, podriem dir que ja ha començat, perquè de fet hi a dues exposicions obertes que s'inclouen al Correllengua. Una és l'exposició que es fa a la Biblioteca Comarcal de Móra, sobre la vida i obra de Salvador Espriu, i l'altra és sobre els Arxius Confiscats a Catalunya, que es fa a l'Arxiu Comarcal. La veritat és que si en teniu oportunitat, no us les heu de perdre, estàn realment molt be!

De totes maneres, però, el tret de sortida de veritat del Correllengua a Móra serà aquest dissabte, dia en que rebrem la flama. Ho farem al Club Nàutic, juntament amb els gegants i els grallers, a les 21.30h. Com arribarà la flama? En un fanalet i d'una manera sorprenent, ja ho veureu! Els gegants seràn els encarregats de dur el fanalet, en una cercavila, fins al Teatre Municipal La Llanterna, on arribaran aproximadament cap allà les 22h. Al Teatre, encendrem la Flama del Correllengua, llegirem el manifest i el Grup de Teatre llegirà textos de la Maria Aurèlia Capmany,mentres que els alumnes de l'Escola de Música i Dansa faran una audició de música.

Per qui sigui un cul inquiet, i li costi esperar fins al vespre de dissabte per començar el Correllengua, també el dissabte comença l'exposició De boca en boca, a la Residència Natzaret. Aquesta exposició està formada per un recull de frases fetes i paraules que sempre han utilitzat els nostres avis.

El diumenge hi ha l'acte estrella del Correllengua. Mos hem liat la manta al coll i hem llançat la casa per la finestra. El Col·lectiu Correllengua i l'Associació Juvenil de Jocs d'Estratègia Baronia d'Entença, junt amb l'Ajuntament de Móra d'Ebre, hem aconseguit portar l'obra de teatre Èric i l'Exèrcit del Fènix. Per qui no ho sàpiga, aquesta obra, basada en fets reals, explica la història d'un noi que, amb només 14 anys, és acusat de terrorisme. És una obra divertida, entretinguda i, sobretot, que fa pensar en el magnific sistema judicial de l'Estat Espanyol... Si esteu interessats en venir, l'obra es farà, tal i com he dit abans, el diumenge dia 14, a les 18h, a La Llanterna Teatre Municipal. L'entrada costa 8€, però val la pena pagar-los!!! I si voleu saber més sobre la història, per internet circulen multitud de vídeos i documentals sobre l'Èric, només cal buscar "Exercit del Fènix" al youtube, i us sortiràn.

Apa, ja seguiré posant els actes del Correllengua!

Mallorca II

2007-10-09T22:48:00.000+02:00

Segon dia a Mallorca.
Vam quedar amb Pablo (Porma al fòrum mendiak.net) i la seva companya Ainhoa, que estaven de lluna de mel a les illes, i ja mos veus a Kepa, Karlos, Vinyet (jo segueixo escrivint el nom així, molt serà!), Pablo i Ainhoa, tots decidits cap a Peguera, on ja teniem emparaulat per llogar unes piragües i anar a fer l'animalet mar endins. La meva il·lusió era anar amb una piragua simple, ho reconec, però no perquè no volgués anar amb Kepa, no, el que passa és que m'agrada molt més anar en simple. I deixo de banda que les piragües dobles, dins del món piragüero, s'anomenen "les piragües del divorci"... si mai us voleu divorciar i no trobeu excusa, una doble pot ser la vostra solucio...
Però va, anem al gra. Vam sortir d'una platja plena a vessar de gent, que ens mirava amb cara de "on van estos sonats ara?" (i es que al setembre, es veu que això d'anar en piragua no es porta massa per Ses Illes), i sense por, vinga! Mar endins!

La platja des d'on vam sortir, vista des de la piragua
Karlos i Vinyet, l'Enterprise de mar endins
Pablo i Ainhoa, vacaciones en el mar
Remad, remad, malditos!!!!

Vam estar una estoneta remant, i buscant alguna cala on reposar una estona i banyar-nos. Bé, d'acord, jo no em vaig banyar.... que voleu? Els banys al mar i jo no som massa compatibles!!!! L'aigua salada, quan s'asseca, et deixa la pell amb una crosta francament molesta. I la sorra, que es fica per tot arreu... Va, que em torno a embolicar!

Pos això, vam estar buscant una caleta solitaria, cosa dificil, perquè pràcticament està tot edificat, però finalment la vam trobar, i allí vam "aparcar" les piragües, i els altres es van banyar, mentres jo documentava el moment i feia el dropo...

Una cala solitaria, i tot un mar davant nostre

Bany de mar i de sol
Alguns veuen un tros de pedra i els surt la vena escaladora
I d'altres, no es que vegin una pedra i s'enfilin, es que estan permanentment enfilats
Des de la meva situacio privilegiada, prenent el sol (Déu, quina panxa més blanca!)

Després de descansar una estona llarga, vam tornar a les piragües, aquest cop en direcció a algun cervesa amb xiringuito.... ai, no! vull dir un xiringuito amb cerveses!

Un cop amb el vici satisfet, desfem el camí, altre cop cap a la platja d'on hem sortit.

Pablo i Ainhoa s'ho prenen en serio...
... i Vinyet i Karlos s'ho prenen amb mooooolta més calma.
Com que Kepa i jo erem els únics que duiem càmara, la foto, ens la vam haber de fer natros mateixos...

Un cop vam haver tornat les piragües, i, sobretot, vam haver omplert els nostres pobres estómacs buits, Karlos ens va portar a un parell de miradors fantàstics.

El Mirador de la Reserva Marina de les Illes Malgrats, amb les illes Malgrats al fons (quines, sino?)

Des del mirador, amb el Galatzó, la muntanya sagrada, al fons a la dreta
Foto de grup

El segon mirador on vam anar, no recordo com se diu. Només sé que hi havia una espècie d'ermita, i que des d'alli es veia tot Palma de Mallorca

Una imatge que hi havia allí, suposo que d'algun sant, un capellà, un bisbe o algun d'estos del mundillo

Palma de Mallorca als nostres peus...

I això és el que va passar el dilluns de vacances a Mallorca...d'acord, a la nit més cervesa i conversa entre amics (lo de después, quan la gent dorm, ja no ho explico...). Pròximament més!

P.D.: evidentment, no totes les fotos son meves, algunes son de Kepa

Mallorca I

2007-10-04T23:36:00.000+02:00

Doncs això. El diumenge, després de dormir més aviat poc, l'Adrià i jo ens vam llevar a les 7 del matí, encara amb el regust a la boca de Cesk Freixas i de la cervesa. Jo havia d'anar a l'aeroport i ell a buscar el tren cap a Móra. O sigui que després d'un esmorzar ràpid, vam agafar les maletes i cap al metro.

Si no recordo malament, ens vam separar a la parada de Plaça Catalunya. Allí, vaig agafar un bus i cap a l'aeroport!!!! La veritat és que com que sóc un pel desastre, tenia por de no encertar-la i equivocar-me.... això de l'aeroport és taaaaan gran!!!! Però no, preguntant s'arriba a Roma, i això vaig fer. Facturar, agafar el bitllet, pim, pam, i a esperar que es fes l'hora que sortís el meu avió. Vaig arribar molt aviat, tenint en compte que el meu vol no sortia fins a les 11.30.... o sigui que vaig esmorzar dos o tres vegades....

Pero res, un cop dalt de l'avió, en menys d'una hora ja estavem aterrant a Palma de Mallorca. M'esperaven allà un dia plujós, en Karlos i una colega seva, la Vinyet (bé, no sé com s'escriu, xiqueta, si algun dia entres al bloc, ja em diràs com s'escriu el teu nom!)

Vam anar a prendre algo, a dinar i després altre cop a l'aeroport, a esperar a Kepa (que llargues es fan les hores quan esperes, i que curtes que es tornen quan ja ho tens!).

Amb Kepa ja amb nosaltres, vam anar a donar un tomb pels carrers mullats de Palma. El temps seguia plujós, i vam acabar amerats de dalt a baix, pero vaja, no ens va preocupar pas massa...

Emocionats els meus tres companys, varen decidir que jo havia d'anar a veure un "fantastic" monument que els mallorquins encara guarden en peu en una de les seves places.... em vaig quedar sense paraules... jutjeu vatros mateixos....

Em van explicar que durant la Guerra Civil, els republicans van enfonsar un vaixell del bàndol nacional, el Crucero Baleares, i bé, que es va contruir aquest monolit per "honrar-los". Ho trobo bé, són vides que es van perdre. Però és que al bàndol republicà també van morir moltes persones.... deixant de banda que em sembla denigrant que encara hi hagi pels puestos el pollastre.... pero vaja, deixem el tema, que sinó m'engresco massa....

I la tarde la varem passar amunt i avall.... i després de sopar, vam anar a prendre algo a un xiringuito d'estos pijos. I després a dormir; l'endemà, va tocar anar amb piragua pel mar....

D'aquest primer dia només hi ha aquestes tres fotos que he penjat. Els dies següents la cosa millora, jeje! El diumenge només va ser el primer contacte amb una illa que abans havia considerat fins i tot lletja... com ja explicaré, el meu parer ha anat canviant cap a positiu.

Tornant a la rutina

2007-10-02T16:58:00.001+02:00

Doncs si, tornem a la rutina, a treballar, a llevar-me a les 8 del matí per anar a la botiga, a les reunions, a la monotonia del dia a dia.... bé, és el que hi ha! Potser és gràcies a aquesta monotonia, a aquest saber pràcticament amb exactitud tot el que passarà, que podem gaudir amb tanta plenitut de les vacances. I a mi, com no, em passa això, que vaig de vacances i em torno boja amunt i avall, fent i desfent plans, mirant, veient, palpant i escoltant tot de coses noves.... i això és el que m'ha passat en aquesta setmaneta de vacances que he estat a Mallorca!!!! M'ho he passat tant bé, que no sé ni com explicar-ho.... bé, ho intentarem...
El dissabte, vaig anar cap a Barcelona. El meu avió cap a Palma no sortia fins diumenge al dematí, però vaig quedar amb l'Adrià, que ha començat a estudiar allí, que em va acollir desinteressadament a casa seva i, de passada vam anar a un concert de Cesk Freixas. Quin concert senyors!!!! Realment, una experiencia com n'hi ha poques. Saps quan escoltes una cançó i comences a sentir tot de coses per dins? Doncs això em passa amb aquest noi. Durant el concert, en algun moment la sang em bullia de revolta, en d'altres moments em venien ganes de cantar, saltar i ballar, i en alguna ocasió, les llàgrimes se'm volien escapar dels ulls.... Senzillament genial. Si mai en teniu l'oportunitat, aneu a veure aquest grupet en directe. El seu concert és càlid i pròxim, i les seves paraules sinceres arriben molt a dins i se't queden gravades.... revolta, amics, festa i lluita, així ho resumiria jo.
Quan es va acabar el concert, vam tornar passejant a la residència on té el piset l'Adrià. No sóc una gran fan de Barcelona, pero en aquella ocasió, amb el cor encara embadalit pels acords del concert, la ciutat, vestida per les festes de la Mèrcè, em va semblar amable i pròxima... bé, d'acord, admeto que em va durar poc, el just per veure la torre Agbar, aquell símbol fàlic tant evident, i decidir fer-li una foto....
Quan vam arribar al pis, unes cerveses (d'estes rares, no recordo el nom ni res) ens van deixar anar la llengua, i vam estar força estona xerrant i recordant detalls del concert i d'altres experiències viscudes junts.... fins que vam decidir que si ens haviem d'aixecar a les 7 del matí potser era millor anar a dormir....

Fins aviat

2007-09-22T09:35:00.000+02:00

M'havia proposat que esta setmana publicaria una nova entrada al bloc. En serio que m'ho havia proposat fermament.... si tinc moltes coses per penjar!!! Piragües, muntanya, LaPicossa, Arriel, paranoies diverses.... pero com sempre, m'ha superat la mandra... bé, la mandra i l'estrés pre-vacacional....

Perquè si, perquè me'n vaig de vacances una setmaneta a les Balears, amb Kepa i Karlos (que encara no sé qui és, però es veu que ens ha d'acollir a casa seva...). Alli tocarà més piragua, més muntanya i suposo que alguna que altra tarda "perduda" fent el hippie, que això ja mos agrada....

Doncs això, que em sap molt de greu, però este blog estara sense actualitzar com a mínim una setmana més... però prometo grans reportatges per quan torni!!!!

Vinga, pos, fins aviat!!!!

Avui a la meva finestra oneja una estelada...

2007-09-11T20:41:00.000+02:00

... i a dins del meu cor quatre barres fetes de sang.Sang de lluita i de revolta, la sang d'aquelles persones que han somiat en un món lliure, en un poble lliure. Xirinacs, Companys, Ovidi Montllor, Salvador Puig Antich, Neus Català, Vicent Andrés Estellés, Martí i Pol, Carrasclet, Lo Tigre del Maestrat, Caracremada i tots els Maquis, Republicans i Republicanes lluitant a la guerra civil...

Sang inconformista que anhela el dret a escollir el seu futur i el seu present. Victor Jara, Silvio Rodriguez, Che Guevara, Rigoberta Menchú, Clara Campoamor, Dalai Lama, Bob Marley, Allende...

Sang que corre per les venes de tots aquells que han lluitat i que continuen lluitant, i que resten amagats en l'oblit o la ignorància... Sang de tots els homes de la terra que s'han atrevit a lluitar.
Avui, tots ells formen part de mi i de tots nosaltres.
La lluita continua.
El present és nostre.
El futur l'hem de conquerir.

Visca els Països Catalans Independents i Sobirans!

Fotografies de l'ofrena floral al Monument en honor a tots els homes i dones que han lluitat per la llibertat i de la Baixada de Senyeres duta a terme per l'Agrupació Excursionista la Picossa al Pont de Móra d'Ebre, amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

(Text escrit amb l'ajuda inestimable de l'Adrià)

IV Concert per la Terra

2007-09-11T16:15:00.000+02:00

Des de fa 4 anys, les Jerc de Móra d'Ebre participem de la Diada de Catalunya amb un concert. La filosofia del concert és crear, per una nit, un espai on jovent del poble i per extensió de la comarca, amb ideals comuns, ens trobem per parlar, intercanviar opinions, i recordar-nos que no estem sols lluitant, que n'hi ha molts més com nosaltres, i que val la pena somiar i intentar fer realitat aquest somni que és la Independència.El concert és d'entrada gratuïta, obert a tothom. Encara que qui ho organitza siguin les Jerc, amb una linia política força clara, obrim les portes a qui vulgui entrar, tothom és benvingut. Sempre i quant no vingui a tocar la moral, es clar. Sabem de sobres, de cada any, que aquest concert, en quant a l'economia de les Jerc, nomes serveix per quedar-nos en numeros vermells. Però tant hi fa, ens ho passem bé, i la gent s'ho passa bé. I al capdavall, per a que volem tants cuartos?
Bé, cada any busquem grupets que vulguin venir a tocar gratis, això si, amb sopar pagat i barra lluire, i enguany han vingut els companys de La Màfia, podriem dir que majoritàriament de Benissanet, i uns nanos de La Rapita i Amposta, els Eskoria. Personalment, els agraeixo moltissim que hagin vingut, s'han comportat de puta mare, i són una gent que valen la pena. Si mai els veieu, els doneu records de part meva!
Els primers en tocar, doncs, van ser els nois d'Eskoria. Em van sorprendre agradablement, la musica que tocaven em va agradar, vaig recordar els meus anys més punkarres....

No hem d'oblidar a Pep i els seus colegues (perdoneu, però sóc incapaç de recordar els noms!), que van venir de La Ràpita per encarregar-se de la sonorització. També els hem d'agrair a ells que el concert anés bé!
L'ambient del concert va ser increiblement sa. Si, d'acord, una miqueta alcoholitzat i emporrat, pero vaja, que hi havia molt bon rollo.

Els segons en tocar, doncs, van ser La Mafia. Grup divertit i sorprenent, del que ja coneixiem la majoria dels components d'altres concerts i farres varies.

Quan La Mafia va acabar, i com sol passar en els concerts que organitza les Jerc, gent del public que té altres grups van pujar a l'escenari a tocar. Possiblement és el "problema" de ser assamblearis: si tothom hi està d'acord, no hi ha cap problema, i el concert es va allargar fins més enllà de les 3 de la matinada.
I així es va acabar un concert que no pretén mobilitzar masses, sinó senzillament fer sentir una miqueta més la veu d'un poble oprimit que clama LLIBERTAT. L'any que vé segurament ens tornarem a trobar a la mateixa Plaça de Toros, per donar-nos la mà i unir forçes per continuar lluitant.

Salut i Revolució!

1r Torneig d'Scrabble de les Terres de l'Ebre

2007-09-06T16:17:00.000+02:00

El Gran Cap Xavi, en la seva immensa saviesa, m'ha insinuat que hauria de penjar al bloc alguna cosa sobre el Primer Campionat d'Scrabble de les Terres de l'Ebre. No seré jo qui li porti la contraria. Més que res perquè és més gran que jo...

De fet, diria que el que vol és que posi les bases del concurs, com inscriure's, els premis, el reglament i tota la pesca. Pero em sembla bastant avorrit tot plegat... bé d'acord, poso cuatre cosetes:

El concurs es fa el dia 9 de setembre, a partir de les 10:00 del mati, a La Llanterna Teatre Municipal de Móra d'Ebre
Inscripcions gratuïtes
Preinscripcions: mgrange@cpni.cat o telf. 977 401 851
Premis de 150€ al primer classificat, 50€ al segon classificat i 25€ al tercer i quart classificats.

Tot el que serien les bases i les coses més ben explicades, si us interessa, les podeu trobar al bloc del Xavi, tinc l'enllaç aqui al costat, pero si us fa mandra buscar és: http://cafexavz.blogspot.com/

Doncs bé, em sembla que ja he complert amb l'encàrrec, no? Pero bé, he de confessar que he estat traginant per internet, buscant informació sobre els origens del joc, fotos i cosetes per ornamentar una miqueta el post. I he trobat coses força interessants.

Resulta que el joc se'l va inventar un tal Alfred Butts, un arquitecte dels Estats Units que, durant la Gran Depressió de la dècada de 1930 va perdre la feina i, per passar el temps, es va començar a empescar jocs de paraules.

Quan l'hi va sortir la idea de l'Scrabble, originàriament amb el nom de Lexux, i va voler vendre la idea a les grans empreses de jocs, aquestes se'l van mirar com qui mira a un sonat, i no l'hi van fer cas. Llavors, l'home, amb infinita paciència, es va dedicar a fabricar ell mateix el joc i a vendre'l a amics i coneguts.

En un principi, el joc no tenia taulell com el coneixem avui en dia, sinó que el va agregar el 1938, fixant-se en l'èxit que tenien els mots encreuats dels diaris i revistes.

Després de la Segona Guerra Mundial, l'Alfred s'associa amb James Brunot, que comença a fabricar el joc, i n'obtenen la patent el dia 1 de desembre de1948. En aquella època, el nom del joc va canviar al que coneixem actualment: Scrabble. Des de llavors, va començar la carrera vertiginosa de l'Scrabble, sobretot després de que, el 1952, una gran tenda de Nova York el comencés a promocionar.

En els nostres dies, es comercialitza l'Scrabble en molts països del món. Com que cada país te el seu propi idioma, el joc s'ha hagut d'anar adaptant a cadascun, segons les lletres que es fan servir. Així, en castellà hi ha lletres que no surten en altres idiomes. També canvia l'assiduïtat de les lletres segons la llengua que es parli, i això també s'ha tingut en compte a l'hora de decidir el nombre de fitxes de cada lletra i la puntuació que dónen. Hi ha una plana a la viquipèdia que ho mostra: http://en.wikipedia.org/wiki/Scrabble_letter_distributions ons

Doncs bé, més o menys aquesta és la història. El que també he vist es que hi ha mil i una maneres de jugar-hi. En una platja nudista, a la paret, en una catifa del menjador, de color rosa o a la play station.... certament curiós...

Dit això, només em fa falta afegir que us animeu i us apunteu al Torneig. Total, que farieu un diumenge al mati? Res, només jeure, no? Pos us esperem a Móra!

P.D.: Xavi, et sembla bé així?

Anayet, Vértex d'Anayet, Punta dera Sarreta i Arroyetas

2007-08-17T16:03:00.000+02:00

Fa uns dies vaig quedar amb Kepa, la Joana i Lluís per fer una escapadeta de cap de setmana al Pirineu. Després de sospesar diferents opcions (vaja, em sembla que més aviat les van sospesar Kepa i la Joana...) es va decidir d'anar a fer l'Anayet, i aprofitar per fer, a més a més el Vértex d'Anayet, la Punta dera Sarreta i l'Arroyetas.

Vam quedar el dissabte a la tarda, o sigui que després del curro, vaig agafar el tren cap a Reus, i allí em van recollir Lluis i la Joana, i vam fer cap fins a la pista de Formigal, on haviem quedat amb Kepa. Vam començar a caminar per allà les 8 del vespre, de manera que durant el camí fins als llacs de l'Anayet, on haviem de passar la nit, les muntanyes que ens envoltaven van anar canviant els colors i tenyint-se de sang.

Al principi, la ruta va per la pista de l'estació d'esquí de Formigal. M'estalviaré comentaris sobre el que penso d'aquesta pista d'esquí i, per extensió, de totes les pistes d'esquí...

El sol fa un ultim esforç per iluminar el dia mentres comença la pujada

Al cap d'una bona estona per pista, enganxem el camí que, pel barranc de Culibillas, ens durà fins als llacs de l'Anayet. Des de França, uns núvols no gaire amistosos sembla que ens vulguin aigualir la festa.

Com ja he dit abans, durant la pujada els ultims rajos de sol ens regalen colors meravellosos. Mirant enrere, veiem el Pic d'Infiernos, entre d'altres, amb un mantell roig.

L'arribada als llacs és apoteòsica. Malgrat que no vam veure exactament la posta de sol, els colors que tenia el cel quan la nit era gairebé un fet, em van deixar alucinada.... El Midi, muntanya inconfusible, ens esguarda i ens tempta...

I l'Anayet, el nostre destí per l'endemà, s'aixeca vertiginós davant nostre.

Vam tenir la sort que aquell cap de setmana hi havia lluna plena. Un cel blau ple d'estrelles, i una lluna immensa.... que més es pot demanar si has de fer un vivac?

L'endemà, ens va costar treuren's la son de les orelles, pero un cop vam treure el nas de dins del sac, l'espectacle no tenia res a envejar al de la nit anterior. Amb l'Anayet al costat, esmorzem. (foto de la Joana, o de Lluis, un dels dos)

Un cop esmorzats i amb tot recollit, ens disposem a començar la caminada. El sol ilumina ja els cims.

Comença la pujada, en alguns trams més dura, pero agradable en tot moment.

Hi ha tants colors....

Per arribar al cim de l'Anayet s'ha de passar per un tram una mica més exposat, que està equipat amb un cable per poder-t'hi agafar. Dificil? En absolut. Només cal anar en compte, pq una relliscada tonta et pot dur a fer un vol d'uns quants centenars de metros.
Kepa arribant gairebé al pas del cable. En tot moment, els colors...

Kepa just al mig del pas del cable, arribant a la zona més exposada.

I jo passant, amb la Joana al darrera (foto de Kepa).

Doncs res. Un cop superat el pas del cable i una canaleta, arribem al cim, des d'on hi ha unes vistes acollonidores. Alucinants! No hi ha paraules! Tot al nostre voltant es presenta immens, ple de textures.... increible! I el Midi que regna enmig de tot, centre indiscutible de totes les nostres mirades.

Al cim: Anayet, 2545mts (foto de la Joana) amb el Midi al nostre darrere.

Després de les fotos de rigor, reemprenem el nostre camí, ara en direcció al Vértex d'Anayet. Darrera nostre, doncs, deixem l'Anayet.
Els companys al cim, admirant el paisatge.

Vèrtex d'Anayet, 2559mts. (foto de la Joana)
Per continuar el nostre camí, seguim tota la cresta, que, amb contínues pujades i baixades, ens durà fins a la Punta dera Sarreta i finalment fins a l'Arroyetas.

Una mirada enrere... el Midi, l'Anayet i el Vértex d'Anayet ens controlen els passos.
Punta dera Sarreta, 2512mts. (foto de la Joana)

I ara ja tan sols ens resta arribar fins a l'Arroyetas. Tot i que el cami és comode, cap al final comencem a estar cansats de tanta pujada i baixada. Pero no ens queixem, l'excursió val la pena!
Des de l'Arroyetas, les vistes tornen a ser immillorables. Hi ha tants cims dels que desconeixem el nom! Tantes muntanyes a descobrir! I juguem a endevinar quines son.

Des del cim de l'Arroyetas els llacs on haviem passar la nit es veuen diminuts.

Arroyetas, 2573mts (foto de la Joana)
I bé, com tot lo bo, l'excursió també s'acaba, i amb el cor ple de noves sensacions, ens en tornem.

Per acabar el repor, us deixo una pano que va fer la Joana. Es perfecta, perquè es veu tot el camí que vam seguir, començant per la dreta amb l'Anayet i arribant a l'esquerra amb l'Arroyetas.

Els nens de la guerra

2007-08-02T15:29:00.000+02:00

Una de les moltes activitats que es van fer en les Jornades Internacionals d'Història en els Espais de la Batalla de l'Ebre, va ser una exposició de dibuixos que havien realitzat els que aleshores eren els nens fills del bàndol Republicà. Aquests dibuixos, la majoria molt durs i impactants, es van fer en refugis, en escoles o en les anomenades colònies, durant el temps que va durar la Guerra Civil. Em va sorprendre moltíssim com un dibuix podia ser tant explícit i tant ple d'inocència alhora, com els nens són capaços de veure sense crosses com és el món que els envolta, i com són capaços d'absorvir tots els estímuls que els arriben.

Vaig fer fotos d'alguns d'aquests dibuixos, i aquí us els presento. No són fotografies massa bones, ho sento, però no en vaig saber més.

Suposo que en el bàndol dels que s'anomenaven "Nacionals", els nens també feien dibuixos d'aquest tipus, segurament amb altres connotacions polítiques, però que al cap i a la fi, eren els mateixos dibuixos, nomes canviava el color.

M'agradaria pensar que mai més cap nen serà capaç de dibuixar res semblant, que a partir d'avui l'únic que sabràn dibuixar seràn flors, arbres, muntanyes i ninots jugant a pilota... potser és un somni pel que val la pena lluitar... que mai més cap infant dibuixi la mort ni jugui a la guerra.

El camí cap a Ítaca

2007-07-27T17:18:00.000+02:00

Tots la busquem. Uns amb més passió, els altres sense adonar-se'n. Però tots busquem la nostra Ítaca particular.

El camí, irremediablement, és llarg, o almenys ho hauria de ser. Desitjo fervorosament que el meu camí duri anys, molts anys. No vull arribar-hi encara. Cada pas em fa descobrir nous tresors, nous paisatges, noves realitats i, per desgràcia, noves pors i perills. Per això vull que duri molts anys, per poder seguir descobrint coses, per enriquir-me mental i espiritualment. Per satisfer les meves ànsies de conèixer i per sentir-me plena.

El camí cap a Ítaca ha de ser llarg, molt llarg. I no és agradable haber-lo de fer sola. Una ma amiga, milions de mans amigues. Uns ulls, un somriure, ens el fan millor i més agradable, si és possible. Una sortida de sol és més clara quan et sorprèn amb algú al teu costat. Un creuament de camins és més fàcil de resoldre quan son més ulls els que miren. Una pedra en el camí és més fàcil de sortejar amb més braços que fan força.

No, no vull fer aquest llarg camí sola. Vull algú al meu costat. Vull un somriure que em faci oblidar les penes. Uns llavis que em besin i em parlin de nous futurs. Uns braços que m'abracin quan ho necessiti, i també quan no ho necessiti. Una veu amiga. Una persona amb qui compartir els sentiments.

I quan arribi a Ítaca, quan ja sigui el final de tot, és la teva ma la que vull notar agafada a la meva. Però mentrestant, que el camí sigui llarg, amb tu.

Posició perduda, posició recuperada!!!!

2007-07-26T16:35:00.000+02:00

La setmana passada es van dur a terme a Móra les Primeres Jornades Internacionals d'Història en els Espais de la Batalla de l'Ebre, promogudes i organitzades per l'associació Terra de Germanor, i amb la col·laboració de l'ajuntament.
Xerrades, exposicions, col·loquis, taules rodones, música i teatre ens van omplir les hores als interessats, i vaig aprendre tantes coses i se'm van despertar tants sentiments, que seria impossible explicar-ho o simplement fer-ne una pinzellada.
Soldats republicans, brigadistes internacionals i gent que va lluitar per uns ideals de llibertat es van reunir per uns quants dies al poble, i ens van fer partíceps de les seves experiències i dels seus records. Més d'una vegada em van venir les llagrimes als ulls. Aquella gent que va lluitar s'han convertit per mi en herois anònims d'una lluita perduda, que encara avui en dia s'hauria de rependre per recuperar allò que per la força de les armes ens van robar: la llibertat com a poble.
Si, tots sabem que una guerra és i serà sempre una guerra, i que en els dos bàndols es van cometre atrocitats i assassinats injustificables, i que el bàndol republicà també en va fer i de molt grosses. No els penso justificar. Pero comparteixo la essencia dels sentiments que els van empenyer a abandonar la familia, la casa i la seguretat per embarcar-se en una guerra que segurament els portaria a la mort i al dolor.
Un dels actes que es van programar fou una reconstrucció de quan les tropes van creuar el riu Ebre. Una cinquantena de joves i no tan joves, vestits com els soldats d'aleshores, van creuar el riu al crit de Visca la República! i amb ènfasis i molta motivació, ens van fer viure, en la mesura del possible, la conquesta del castell de Móra per part de les tropes Rojes.

Una de les frases que mes em van quedar d'aquests dies va ser una que es va dir en una representació de teatre: Posició perduda, posició recuperada!. Me l'he fet meva, i es el que toca ara, més val tard que mai: hem perdut la republica, recuperem-la! Quan aconseguim això, possiblement aconseguirem la independència.

Ordesa, Faja de las Flores

2007-07-23T16:52:00.000+02:00

Fa uns dies, uns amics de l'Agrupació Excursionista la Picossa em van proposar d'anar a fer una ruta per Ordesa, concretament la idea era anar a la Faja de las Flores, pujant per les Clavijas de Cotatuero, travessar la Faja de las Flores i baixar per la Fajeta de a Carriata. En total vam ser 9 persones, entre les quals s'hi va apuntar Kepa, caçant oportunitats al vol.

El camí de pujada, tot i dur a estones, es força agradable, pujant per dins del bosc, i et permet descobrir alguns racons magics.

Quan s'obria el bosc, la vista de la vall i de les parets que ens envoltaven ens deixaven corpresos.
I arribem a les Clavijas, un camí equipat facil i perfecte per gaudir. És més la impresió que fan que no pas la dificultat.

Las Clavijas em van decepcionar en una cosa; son massa curtes! Encara ni has començat que pràcticament ja has acabat el tram... pero vaja, no es pot tenir tot!

Un cop a dalt, les vistes ens impresionen un altre cop...

I emprenem el camí per enllaçar amb la Faja de las Flores. Si, ens vam equivocar una miqueta, i en un principi vam anar cap a la faja Blanquera, molt més complicada i exposada, que es troba sota de la Faja de las Flores, pero de seguida que ens vam adonar de l'error, vam corregir la ruta i vam anar a buscar la Faja de las Flores.

Mentres anavem pujant, la Brecha de Roland, el Taillon i las Tres Sorores van anar omplint el nostre horitzó.
La Faja de las Flores, malgrat la impresió que dóna des de baix, perquè no sembla que hi hagi un camí possible, es força còmoda de fer, tot i que cal reconeixer que el pati que s'obre als nostres peus és alucinant, i que una relliscada pot provocar que ens hagin de venir a recollir amb cullera...

A l'esquena, controlant els nostres passos, las Tres Sorores: Mont Perdut, Añisclo i Cilindro
I per davant ens observa des de l'horitzó la Serra de Tendeñera, impresionant amb les franjes de colors.
Per baixar, van seguir la Fajeta de la Carriata, un camí que al principi és força impresionant, i cal posar les mans mes d'una vegada.

El problema d'aquest camí es que s'acaba fent pesat, molt llarg, i et destrossa les cames.... pero vaja, així la cervesa de despres entra molt millor!
I un cop a baix, descansats, rehidratats i tips, foto de grup...
Com a ultim apunt, dir que mon pare, tot i coix, també va venir, encara que es va quedar a baix, envoltat de turistes passejant... tot arribarà home! Ja la tornarem a fer amb ell.

P.D.: les fotos, no son totes meves, n'hi ha de tothom!

Estiu, música, malabars i foc

2007-07-12T15:33:00.000+02:00

L'estiu és l'època perfecta per sortir al carrer a jugar. Avui potser no es veu tant, pero la sort de viure al poble et permet comprovar com els nens surten a correr i a fer de les seves pels carrers. Natros, no som menys, i amb la calor també sortim a l'aire lliure. Per natros, l'estiu és l'època ideal per sortir de casa a cantar i fer malabars.

El dissabte passat vam agafar tots els tracalets i mon vam anar a fer la nostra festeta, lluny de discoteques i aglomeracions. Només 5 persones, una guitarra i els malabars per fer nostra la nit. Algunes de les fotos són de l'Adrià.

La Música.
Guifré, el nostre gran guitarrista

Les cançons i els galls (no cantem gens bé, ho hem de reconeixer) van durar fins a la matinada

Els Malabars.
Demostració de Guifré amb els aros...

I la nova promesa mundial dels malabars amb aros, el nostre Adrià, que s'ha aplicat en el tema...

Alguns modernitzen els moviments amb les Carioques...

Les Masses també hi eren, com no! L'Eloi, concentrant-se...

I Robert que no es deixava perdre detall!

Com no, arriba un moment de la nit en que apareix el nostre gran aliat.... El Foc!

L'Eloi amb les carioques de foc.

I jo, també amb les carioques...

Aquesta foto, tot i que no em veig, soc jo amb les carioques.... gairebe un cercle perfecte!

I el foc no s'acaba amb les carioques, també juga amb el pal del diable....

Això és gairebé tot el que va donar de si la nit. Una nit irrepetible que haurem de repetir ben aviat!

Per cert, el reportatge va per la Joana. Nena, algun dia em veuras fent l'indio amb les carioques, no pateixis!

2007-07-10T16:08:00.000+02:00

Móra Morisca 2007, 10 anys de fira medieval

Res, que segueixo sense poder posar el títol com Déu mana, no m'hi penso trencar el cap....

Aquest cap de setmana passat es va dur a terme a Móra d'Ebre la desena edició de la Móra Morisca, un mercat medieval d'aquests que avui en dia es fan a tot arreu, amb paradetes d'artesans i espectacles "medievals". Realment, no és una activitat que m'entusiasmi molt que diguem, potser es que es tracta d'una festa consumista com qualsevol altra, però com que m'agrada tot allò que comporti recuperar oficis antics, malabars o musiques tradicionals, pos allí que m'hi vaig plantar, i hi vaig col·laborar en el que vaig poder.

A diferents hores del dia, gent del món de la faràndula entusiasmava al públic...

Aquesta colleta de quatre tocava música medieval, em vaig quedar una estona embadalida amb ells, sonen realment be!
També vam poder gaudir de l'actuació d'aquest grup, que representaven lluites entre cavallers cristians..... cosa que no vaig acabar d'entendre: perquè es barallen entre ells? Haguessin pogut fer dos equips...... De totes maneres, no els traurem mèrit. La catapulta que duien, un bon invent, llençaven confeti als assistents, i feien les delicies dels més petits.

I aqui el grup dels Almogàvers.... els animadors per excelència de la festa, amb el ritme de la seva percussió (ja em pagareu una birra, que us deixo molt bé, eh?)

A la fira també hi havia lloc pels artesans, que mostraven oficis que avui en dia son dificils de veure, per desgràcia.

Aquesta noia ens mostrava com filar la llana.
I aqui, una altra noia fent cabassos.
Aquest noi es farà d'or amb les seves cabanes, amb el preu que té avui en dia la vivenda.... No se m'acut cap nen que no hagi somiat algun dia en una cabana així...

I el ferrer.... aquest si que va passar calor, entre el foc i els cops de martell! Pero feia unes virgueries.....
Uns quants esquellots ornamentaven un dels carrers
Capolls de cucs de seda, hi havia una parada on un senyor ensenyava com es fila la seda i tot el seu procés.
Herbes remeieres.... sap greu que tota aquesta saviesa popular es vagi perdent en el temps...

A la nit, els carrers es van omplir de foc, amb l'espectacle de cloenda

I res, després els carrers es van anar buidant, i les parades van anar recollint... fins l'any que vé...

2007-07-08T15:19:00.000+02:00

Jo també he sigut ocell per uns instants

Bé, no sé perquè, però avui el programet este, o com n'hi vulgueu dir, se m'ha revoltat i no em deixa posar el títol, que hi farem. Ja mirare d'arreglar-ho.

Doncs bé, l'any passat, el meu germà Eloi i jo vam decidir regalar-los als pares, pel seu aniversari de casats, un vol en parapent. Una experiència altament recomanable!

Vam anar a Àger, on uns xavals maquíssims ens van fer de monitors i ens van permetre veure el món tal i com el veuen els ocells....

L'Eloi va fer aquesta foto des dels aires..... que petits que son els arbres.... que fràgil i encisador sembla tot des de dalt!

Repetiria mil cops l'experiència.....

Petits detalls... de Móra d'Ebre

2007-06-30T16:58:00.000+02:00

A vegades caminem i no veiem tot de petits detalls que s'amaguen al nostre voltant. Per això, de tant en tant és aconsellable i bonic anar a passejar per descobrir tresors que possiblement estan al nostre costat i que no haviem vist mai fins llavors. Això és el que vaig fer un bon dia, acompanyada de la Pili, i vam jugar a trobar petits detalls de Móra d'Ebre.

Tota porta que vulgui rebre aquest nom requereix d'un pany....

... i com no, també requereix d'una bona picaporta.

Móra esta plena de gent amb algun tros o que es dediquen a l'agricultura o la pagesia, de manera que les eines del camp estan presents en moltes de les cases.

No ens sorprenguem quan ens diguin que aquest cop és ella la que s'introdueix dins d'ell...

Quan falten mitjans, la imaginació és la nostra aliada... un bidó metàl·lic ens pot servir per fer una senyal de perill.

Una sènia, antic i eficient sistema per treure aigua d'un pou.

Mostra del Modernisme? Renaixement? Va passar Gaudí per Móra? Ni idea, diria que no, pero no em negareu que la finestra és bonica, i una llàstima que no es conservi.

I per acabar, alguns detalls ens recorden que no sempre hi ha hagut cotxes, i que en un lloc o altre s'havien "d'aparcar" els matxos i els cavalls.

Kayak a Santa Llucia

2007-06-27T16:18:00.000+02:00

Un diumenge vam decidir anar, mons pares, mon germà i jo a fer una miqueta de mal a la platja de Santa Llúcia, que si no m'equivoco està al terme del Perelló. La idea va ser fer una miqueta de ruta seguint la costa, i entrar a alguna cova de les que hi ha als petits penya-segats de la costa. Va ser una sortida guapissima, totalment recomanable!

Les fotos les van fer mon pare i l'Eloi...

Preparant-nos...

I sortint a mar...

Algunes fotos de l'excursioneta
L'Eloi...

El Lluís...
La Montserrat....
I jo....

Mes fotos...

Una de les petites coves a les que vam entrar. La roca es practicament tota conglomerat, i la força de l'aigua ha esculpit amb els anys forats i formes capritxoses.

Bé, i això es amb el que vam perdre el matí d'un diumenge força calorós. Si no fos per aquesta activitat, em sembla que este any no m'haguessin vist a la platja....

Escalada als Estrets d'Horta

2007-06-26T15:36:00.000+02:00

El dia 17 de juny, aprofitant que estavem una colleta de Mendiak fent maleses pels Ports, els vaig portar a conèixer els Estrets d'Horta, una magnífica zona d'escalada amb vies per a tots els gustos, des de vies de diferents llargs fins a vies de poc més de deu metres, des de III fins a graus gairebé inimaginables, clàssica, esportiva, artificial....

L'entorn és força bucòlic, amb el seu riuet, zones amb sol i zones amb ombra (foto de la Joana)

Per fer una miqueta el llangardaix, arrossegant-nos com podiem per les parets, vam escollir la zona dels Estrets del riu, que hi ha unes cuantes vies de IV (foto de la Joana)

La Joana i Lluís a la via Asterix, un III+

Marc i Carmina a la Milú, IV+

Kepa i jo a la Astèrix, III+ (foto de la Joana)

Kepa de primer a la Milú (IV+), mentres Carmina prova la Hydra (V) (foto de la Joana)

Aquí deixo la ressenya de la zona on vam estar. Vam estar-hi poqueta estona, ja que haviem de marxar aviat, però va valdre la pena. Per un altre dia ens queda pendent la Tintin, una via de quatre llargs i de IV grau, perfecte per iniciarse en les vies de més d'un llarg.

Una de paletes

2007-06-22T15:59:00.000+02:00

Avui, quan he sortit de la feina, a les 14h, he passat, com sempre, per davant d'un bar on se solen reunir els paletes a l'hora del cafè, de dinar o del que sigui. Evidentment, en aquell moment estaven dinant.

Doncs bé, quan he passat per davant d'un grupet de paletes, un s'ha girat i m'ha dit, amb accent de l'Espanya profunda: "Eso no es andar, eso es acariciar el suelo, niña!". M'he girat cap a ell i m'he posat a riure. Suposo que no s'ho deu haver pres malament.

Això m'ha fet pensar, durant el curt trajecte fins a casa, en tot el que arriben a donar de si els paletes en quant a floretes es tracta. La veritat es que moltes de les coses que diuen em resulten fantasticament gracioses. No negare que en ocasions el que diuen sona extremadament barroer i brut, pero la majoria de les vegades les frases fetes i les floretes que llancen solen ser simpatiques.

Recordo una vegada que un altre paleta, des de dalt d'una bastida, em va cridar: "Niña!!! No quieres un novio feo?!?! Es que el chaval esta soltero!" El "chaval" en qüestió era un noi jovenet, de màxim 20 anys, que quan em vaig girar es va posar vermell com un perdigot. Que podia fer jo sinó riure?

I un altre, que tot emocionat, se'm va agenollar a la bastida i em va dir: "Chiquilla, se debieron inspirar en ti cuando esculpieron la estatua de la virgen!".

I a mi, tot això, em resulta divertit, alegre. Evidentment, a totes les noies ens agrada que ens diguin coses boniques, i jo no sóc menys. I els paletes, quan s'hi posen, poden ser molt poètics i romàntics. Sabem tots que ho diuen a totes, grans i joves, guapes o lletges, pero segur que totes, quan ens ho diuen, ens sentim les reines del mambo. I perquè no? El que ens molesta en general a les dones es que algu que no coneixem faci referencies explicites al sexe, del tipus: "quisiera ser tus bragas para estar cerca de tu coño" (si, si, això també m'ho han dit), però si ens diuen que som boniques, ens encanta. N'estic segura que als homes també els agrada que una noia els digui que son guapos, sexis o que estan bonissims.

Doncs això. Des d'aqui reivindico la figura del paleta-poeta. Per molt feminisme que hi hagi, les dones sempre serem dones, i tal com estan les coses avui en dia, necessitem potser massa sovint que algu ens recordi lo boniques que som i que oblidem aquell ideal de bellesa que ens volen vendre els dels iogurts desnatats.

Nous horitzons: Euskadi

2007-06-19T16:46:00.000+02:00

Aquestes vacances, a més de visitar els Picos de Europa, he estat traginant, de la ma de Kepa, per Euskadi. La veritat és que els paisatges que he vist m'han enamorat, i hi penso tornar tant aviat com pugui. Encara em queda molt per descobrir d'aquest país, i en quatre dies he vist massa poc.

El primer dia, Kepa em va fer descobrir Arraba i Itxina, passant pel cim de Lekanda, de 1302m.

Vàrem sortir de Pagomakurre, seguint una pista que ens va descobrir, a la llunyania el cim del Gorbea.

Un cop arribats a las Campas de Arraba, podem admirar el nostre objectiu, el cim de Lekanda.

La pujada és entretinguda i hagués estat agradable si no hagués estat per la calor..... vam suar com a berros!

Un cop fet el cim (del que no hi ha cap foto diguem-ne bonica), baixem i ens endinsem fins als boscos d'Itxina.... la veritat es que vaig quedar tant alucinada de la bellesa d'aquest bosc que amb prou feines vaig poder fer un parell de fotos....

Seguint el nostre camí, arribem fins al Ojo Atxulaur, un forat a la roca, que travessem per arribar altre cop a Pagomakurre.

Al dia següent, el destí va ser l'Aizkorri, un cim de 1532m amb unes vistes precioses.
El camí comença al Monasterio de Aranzazu (per cert, un monasteri força curiós), i s'endinsa en un bosc de conte de fades.

El camí, ampli i còmode, ens porta fins a les Campas de Urbia, una esplanada que gairebé no podem abarcar amb la vista. Davant nostre, ja podem veure l'Aizkorri.

En deixar les Campas enrere, el camí es torna més feréstec, però no per això menys traçat. En algun punt, la pujada és forta, però es deixa fer tranquilament. En aquesta foto, a part de Kepa posant per l'ocasió, es pot veure l'Aizkorri, amb una silueta encisadora.

Arribant al cim....

I Kepa, intentant caçar-ho tot amb la càmara...

Al costat del cim s'hi troba una ermita i un petit refugi, i buscant alguna ombra, vam menjar quatre cosetes mentres admiravem la vista sota els nostres peus. I es va fer l'hora de tornar a baixar, i per fer-ho vam seguir el mateix camí que en la pujada...

Bé, i aquestes són algunes de les coses que hi ha a Euskadi que em tenen enamorada.... ja busco dies per poder tornar-hi!!!!

Kepa, gracies per aquests fantastics dies!!!! (te he "robado" algunas fotos, espero que sepas perdonarme....)

Cap de setmana

2007-06-15T15:13:00.000+02:00

Mires aquesta foto i que veus?

Jo veig l'espai, la immensitat sota els meus peus, fins i tot sóc capaç d'imaginar com la brisa m'eixuga la suor, com el cor es relaxa després de l'esforç, experimento l'alegria d'haver assolit un objectiu, d'haver-lo fet realitat. M'agrada arribar, sigui on sigui, i sentir-me capaç de fer-ho.

Mil vegades m'han preguntat perquè pujo muntanyes, perquè insisteixo en cansar-me, en arrebossar-me en el fang, en embrutar-me, en fer-me ferides, en passar calor i fred. I no tinc resposta. Senzillament m'agrada arribar, i sentir l'orgull d'haver-ho aconseguit. Que ningú em parli de sentir-me més lliure, sentir-me més unida a la natura, o de sensacions que ratllen l'esoterisme. No em sento més lliure quan vaig a la muntanya, ni em sento més a prop de cap déu. Senzillament em sento bé.

Perquè la gent va a la platja? Per que l'hi agrada. Doncs és el mateix. M'agrada poder arribar al bar, un cop acabada la jornada, i sentir-me orgullosa del que he fet. I ja està, no té més. No cal que busqueu explicacions trascendentals.

I ara mateix, me'n vaig a acabar de fer la motxilla. M'espera un bon cap de setmana, a la muntanya evidentment, amb una colleta de Mendiak. No crec que trobem cap resposta als grans dubtes de la humanitat, si la trobessim, ja us ho faria saber, però del que estic segura és que el diumenge, quan tornem a estar a casa, dutxats i descansant, estarem orgullosos del poc o del molt que haurem fet.

Bon cap de setmana familia!!!

Paraules que t'arriben

2007-06-14T10:54:00.000+02:00

Bé, com que estic una miqueta de vacances, tinc temps per anar penjant cosetes, i voldria compartir una poesia que em va fer descobrir un bon amic, i que quan la vaig llegir, em va arribar molt a dins. No sé perquè, però va ser així. L'hi dedico a ell, i també, perquè no, a tots els cors solitaris que busquen alguna espurna d'amor.

MAIG D'AMOR

Són certes les paraules que vam dir-nos,
certa la primavera del teu cos
i cert l'espill d'amor dels teus ulls negres.

Suau plovia sobre el bosc tendríssim
de pins i diminutes margarides.
Sols el silenci, sols nosaltres sols.

D'aquí a molts anys potser recordaràs
que algú, algun dia, et va estimar moltíssim.
I et pujarà a la gola una dolçor
com una immensa mel, com una música.
La mateixa dolçor que ara jo sento
recordant-te en la meva soledat.

Res no val tant com un instant d'amor.

Gerard Vergés

Bé, pel que veig m'ha agafat la venada romanticona.... que hi farem!

Picu Urriellu, l'assoliment d'un somni

2007-06-13T16:37:00.000+02:00

Un cop iniciat el bloc, arriba el moment d'omplir-lo de fotos i sensacions.

Fa uns 7 anys, dins meu va començar a formar-se un somni, una ilusió, tot per culpa d'un gran amic. Aquesta ilusió es deia Picu Urriellu, també conegut com a Naranjo de Bulnes, tot i que a mi m'agrada molt més el nom amb el que el coneixen la gent de la zona, o sigui, Picu Urriellu. Aquest fantàstic cim tan sols es pot assolir escalant. Nombroses vies d'escalada recorren les seves parets, i milers d'escaladors les ressegueixen amb els seus dits cada any.

Doncs bé, per atzars del destí, aquest somni no s'ha pogut complir fins ara. De la ma de Josu, aquest gran company, vam acariciar la roca, i aquesta ens va oferir, a estones dolçament i a estones amb brusquetat, un camí fins al seu cim.

El Picu se'ns presenta imponent davant nostre. La pujada es dura (almenys per mi), pero ens mou el desig.

Un moment de l'ascenció (foto de Josu)

L'esperada foto, els dos al cim del Picu Urriellu (foto de Josu)

La linia escollida va ser la dels Martinez, a la cara Sud. Facil, facil, sobretot perquè en aquests moments no es pot dir que estigui a tope amb l'escalada. Ja m'hagués agradat poder fer alguna cosa més complicada, pero he de reconeixer que ja en vaig tenir prou. Una linia preciosa, una muntanya magnifica, un entorn incomparable i la millor companyia. Gracies Josu!

P.D.:Amb nocturnitat i alevosia, l'hi he robat a Josu de la seva web (Todo Escalada) la ressenya de la via que vam seguir.

Salutacions

2007-06-13T12:33:00.000+02:00

Aqui comença la meva petita aventura en el mon dels blocs. Sincerament, no sé com anirà la cosa, si hi estare molt a sobre o no, però el fet és començar, i això és el que penso fer i, de fet, és el que estic fent.
Que contindrà aquest bloc? Doncs, ni idea, el que sorgeixi.... una mica d'aqui i una mica d'allà, tot allò susceptible de ser compartit i que, a més, pugui provocar un somriure a qui ho llegeixi, o li encengui sentiments, o el faci sentir millor, qualsevol cosa que ens pugui unir.
Suposo que arràn del que pengi, m'anireu coneixent, i desitjo ser companya vostra mentres viatjeu pel mon dels somnis. Ara mateix, comença el somni. Ara mateix començarem a caminar. Ara mateix.

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol