Tres voltes rebel

Pradillada 2009

2009-11-06T22:00:00.006+01:00

Sip, ho sé de sobres.... però m'és completament igual lo que penseu!!!!

Avui toca explicar-vos la nostra aventura per Pradilla de Ebro i Gallur.
L'empresa on treballa l'Eloi, Beniemocions, la van llogar per fer la baixada anual de piragües des de Gallur a Pradilla de Ebro, i com que mos va la marxa, Ferran, los seus fills i jo mos hi vam apuntar, que, total, que fas un diumenge de juny des de les 5 del matí? Pos res millor que anar en piragua per estos mons de déu!
Això si, per poder anar mes juntets i poder passar-les mes putes, Beniemocions mos va deixar una canoa fantastica, que no hi havia manera de dominar i que lo que és ràpida, rapida no és... estos petits detalls mos van permetre gaudir bastament del paisatge de l'Ebre a estes alçades, i, com no, fer lo ganso més estona.

Pos bueno, comencem. Vam quedar Ferran, l'Andreu, l'Arnau i jo a les 5 del matí al passeig del pont. Em sap greu, pq vaig fer 5 minuts tard.... però no passa res, al cap de no res ells ja eren alli super despejats i desperts.... només me vai esperar una horeta de res...

Doncs això, un cop tots juntets, carretera i manta i cap a Gallur! On l'Eloi i la Montse ja hi eren des del dia anterior.

Evidentment, vam notar que sortiem de lo nostre petit país....

Despues de no sé quan rato de viatge, vam arribar a Gallur... i bueno, que no mos pensavem trobar-nos esta marabunta de gent! Increible! Allí mos vam saludar amb l'Eloi, que ja no vam veure més fins a l'arribada, i amb la Montse, que mos va acompanyar riu avall, però ella en una piragua simple, que no se'n fiava de natros (i ben fet que fa, ho he d'admetre...)

Va passar una bona estona fins que no vam posar lo cul a la canoa, pero tot arriba!

Destacar que, durant lo descens, hi havia un grupet de xiquets i xiquetes enfundats en trajes de neoprè d'estos que marquen tot i més, los UME (Unidad de Machos Españoles), que van fer lo mateix tram nadant (algun van fer trampa, això si)

Los navegants d'aigua dolça!

A mig baixar, una paradeta per refrescar-se.

I despues, a continuar riu avall, fins arribar a Pradilla, on vam aixecar per fi el cul de la piragua, just al pas de barca de la població.

Pero aquí no s'acabava la feina! Queda lo més dur: recollir piragües i demés material, i, com no, tots vam ajudar en lo que vam poder, que despues ens esperava un dinar ben merescut!

Després de dinar, i mentres la gent de Pradilla continuava amb la festa, natros carretera i manta, a tornar cap a casa... un viatje llarg, tot i que alguns ni se'n van adonar...

I per acabar d'arrodonir el dia, parada a Benifallet a tornar la canoa als "jefes", una cerveseta, i manualitats: el primer pas de barca de papiroflèxia!

I fins aquí una nova manera de "perdre" un diumenge des de les 5 del mati fins a que s'acabi.

P.D.: la cançó es un nou himne que mos va enamorar, i algunes de les fotos son de Ferran.

Montral, pedra i colors

2009-06-16T19:13:00.007+02:00

Cuatre fotos de fa uns dies, que vaig anar a Montral a veure el Pere, un dels guardes del refugi del poble, i amic de fa uns anys. Montral és un poblet per gaudir del silenci (quan no hi ha massa rates de ciutat, evidentment!), i un magnific lloc per patir escalant o caminant.

Litterarum (2a fira d'espectacles literaris) i 6a Fira del llibre ebrenc

2009-06-03T10:58:00.006+02:00

Bé, familia, ja hi tornem a ser!
Este cap de setmana torna la Fira del Llibre Ebrenc, una autèntica festa de la cultura i literatura de les nostres terres, i enguany vé acompanyada pel Litterarum, tot un munt d'espectacles d'arrel literaria que promet moltissim!
A la web de llibresebrencs.org us podeu descarregar els programes, segur que més d'una cosa us interessarà i us farà passar una bona estona! D'entre la vintena d'espectacles, em sembla que n'hi ha 30 que prometen, i de tots els autors que vindran, un 150% són genials, o sigui que ja sabeu, us esperem a Móra este cap de setmana!
Ah, i el diumenge hi ha el campionat d'scrabble!
Us deixo aqui un fragment de l'espectacle que va fer fa un parell d'anys Jesús Fusté, "Lletres d'aigua" en motiu de la Fira del Llibre.
Apa, mos veiem este cap de setmana!

Terradets: Aresta Ribes Vidal

2009-05-19T22:21:00.004+02:00

Pos resulta que un bon dia, sense gairebé saber ni com, vaig quedar amb Marsal per anar a escalar a Terradets. Jo en tenia moltissimes ganes, necessitava tornar a escalar (i m'estic posant les piles!), o sigui que, carretera i manta i cap a Terradets!

Vam marxar lo dissabte al migdia, així a la tarde vam poder aprofitar per fer un parell de vies curtes a la paret de les Bagasses i guanyar-mos la cervesa (vale, les cerveses...) de despues. I lo diumenge, despues de la ressaca del Madrid-Barça, l'escalada de "veritat".

Despues de diferents valoracions, la via escollida va ser l'Aresta Ribes-Vidal, una via de més de 300 metres, relativament facil, que repassa una aresta de la Roca Regina. (Ressenyes extretes de www.ressenya.net i www.onaclimb.com)

I carregats de trastos i ferralla, sortim de la furgoneta, i davant nostre, s'alça l'aresta...

Quan trobem lo camí bo fins a peu de via, lo seguim, i un cop a la paret, a escalar s'ha dit! Marsal va sempre de primer, que a mi me pesa el cul i, a més, no he equipat mai una via ni res, però bueno, tot serà posar-s'hi!

De seguida podem veure com la carretera i los cotxes se fan petits als nostres peus

El problema d'esta via és que, al principi, alguns trams s'han de fer caminant per anar de reunió a reunió, i és bastant rollo pel tema de les cordes, i de caminar amb los peus de gat, a part de que la roca es bastant guarra. Però a partir de més o menys el vuitè llarg, la roca cambia i es fa bona i agraïda, i el paisatge és acollonant. Sobretot a l'ultim llarg, que deixes al final la cresta per anar per un costat i, sense saber com, te trobes penjat al buit, amb tot lo món als teus peus. Fantastic!

Poques fotos de l'escalada, però es que jo ja tenia prou feina...

Finalment, arribem al cim... i les vistes són esplèndides! Potser a les fotos no es veu massa bé, perquè el dia no era massa net, però es veien tots els Pirineus nevats.

Per demostrar que jo també hi era, una foto dels dos

I bé, toca l'hora de baixar! Busquem uns rappels que es van equipar fa uns tres anys i que, en teoria, mos estalviaran temps i camí. Però vaja, que tot va bé fins que va malament... fem lo primer rappel i, a l'anar a recuperar la corda, s'enganxa lo nus. Vam intentar recuperar la corda de mil maneres diferents, però res, tu, que no baixa de cap manera. Com que la corda encara estava enganxada a la reunió i teníem los dos caps de corda, Marsal decideix pujar per la corda per desenganxar-la. La suada que es va fotre! I sort d'ell, sinó encara estariem alli racionant lo menjar, l'aigua i los cigarros fins que mons pares me trobessin a faltar... O sigui que, si algu llegeix això i vol fer esta via, que ho tingui en compte: ojo al primer rappel! Jo ja he trobat informació d'altra gent que se l'hi ha enganxat la corda al mateix lloc, però claro, ho he vist despues...

Però bueno, al final vam poder fer lo segon rappel, que a mi em va encantar! Un rappel gairebé completament penjat, que sembla que no s'acabi mai. Genial! També he llegit que prop d'este rappel hi ha un niu de voltors, però jo no vaig veure res.

I un cop recollits los trastos i les cordes, pitant cap a baix, que és tard! Això si, amb temps per fer una última foto a l'aresta i els rappels

Al final, vam arribar al cotxe a les 9 del vespre... si no m'equivoco unes 10 o 11 hores per estos mons de déu... no, si ja m'ho deia ma iaia: nena, a casa s'esta millor!... però saps que? Que me quiten lo bailao!

Tinc dos premis!!!!

2009-04-30T16:59:00.005+02:00

Aquesta setmana cultural al poble ha sigut frenètica... és lo que té estar ficada en tants puestos i ficar-me en tants d'altres.

Enguany, com ja ve sent costum en mi, m'he tornat a presentar al concurs de fotografia de l'A.Excursionista La Picossa, i també al Concurs d'il·lustració fantàstica de l'Associacio de Frikis Baronia d'Entença (en tot lo carinyo del mon, eh?). La sorpresa va ser meva quan em van dir que en tots dos concursos vaig guanyar un segon premi! Però si n'hi havien de millors!!!! Bé, deu ser que los pernils van tenir l'efecte esperat.... Aqui teniu la foto i el dibuix premiats:

La foto se titula "Matisos", i es de l'estiu passat, quan vaig fer vivac a la Canal de la Celada, als Picos d'Europa, abans de pujar al picu.

I el dibuix se titula "...i els somnis l'hi van arrelar als cabells..." (sempre m'han quedat millor los titols que lo dibuix en si, jeje!)

Aprofito per felicitar als altres guanyadors (eh, Copi? jeje!) i als altres participants, sobretot a l'Andreu i a l'Arnau, que estan fets uns campions!

P.D.: l'any que vé lo pernil serà més gros i anirà acompanyat d'algun licor o vinet d'estos cars, a vore si així me toca lo primer premi! jeje!

Els millors desitjos!

2009-01-07T16:57:00.001+01:00

Bé, després de tant de temps sense escriure res, només puc dir una cosa:

Així sigui per sempre, amén!

2008-11-20T12:49:00.000+01:00

Mirades

2008-10-28T17:28:00.003+01:00

Ell és dibuixant. Dibuixa paisatges, còmics, cares... dibuixa de tot, però el que més l'hi agrada dibuixar són les mirades. Té un do especial per descobrir la gent a través de les seves mirades, i es passa hores observant i plasmant el que veu sobre fulls i fulls de paper. A vegades s'asseu en un banc d'una plaça i observa els vianants, però prefereix agafar un tren, tant se val amb quin destí, i dibuixa totes les mirades que troba. I mentre dibuixa, escolta els grans mestres: Wagner, Vivaldi, Mozart... tots ells l'ajuden a inspirar-se. I dibuixa d'amagat, perquè si la gent el veu com dibuixa, les seves mirades cambien, es fan mentida, i llavors ja no les pot dibuixar tal com són.
Així doncs, molts matins va a l'estació de Delicias a agafar un tren. Avui ha trobat un lloc pel Talgo que arriba fins a Barcelona. Fa uns quants dies que no s'afaita, i llueix una barba que molts passatges miren amb curiositat, ja que té una clapa de pèl ros enmig d'una barba de color castany, que li emmarca la meitat de la boca. Per tot equipatge duu un maletí, la llibreta de dibuixar i un reproductor de música. Amb els ulls color verd mar, busca el seu número de seient i, un cop acomodat, comença la feina.
Davant seu hi ha una noia jove, de posat tímid. És estrangera, possiblement anglesa, l'hi calcula poc més de 18 anys. L'hi busca la mirada, i comença a dibuixar-li l'interior. Així, amb tots els passatgers del seu voltant.

L'Evelyn no és tímida, però degut a la sobreprotecció dels seus pares ha arribat a tal extrem que és incapaç de reaccionar per si mateixa davant de qualsevol situació, ja que els seus gelosos progenitors l'han tret sempre de totes les situacions possibles, reaccionant per ella, responent per ella, parlant per ella, pensant per ella... i així, l'Evelyn ha arribat a la majoria d'edat sense saber comunicar-se amb la gent, ni amb els nois i noies de la seva edat. Ara, als recent complerts 20 anys, ha decidit que ja n'hi ha prou, que vol ser autosuficient, i es vol demostrar a si mateixa i, de passada, als seus pares, que és capaç de sortir-se'n ella soleta de tot el que es proposi, sense necessitat que ningú l'hi tregui les castanyes del foc. I un bon dia s'aixeca de bon matí, es fa la maleta, agafa tots els seus estalvis i anuncia als seus estimats pare i mare que se'n va a voltar per Europa en tren. "Tu sola?" "Si, jo sola i ara mateix. Fins aviat!". Aquestes són les últimes paraules que es diuen fins que es retrobi amb qui realment és.

Després de pintar una mirada, el dibuixant gira els ulls cap a la finestra i deixa perdre per uns minuts en l'horitzó canviant...

La Yolanda té uns 40 anys. De fet, en té més, però no l'hi ha agradat mai dir la seva edat, coqueta com és. És animadoria cultural... bé, la veritat és que és guia turística per Bilbao, però quan a la ciutat comença el fred, el turisme baixa, i per no quedar-se a casa tot l'hivern, accepta feines d'animadora cultural i acompanyant en excursions per a gent gran, que sempre ténen com a destí la costa mediterrània, sobretot a pobles de Girona i Barcelona.
Cada hivern s'esta, en total, un parell de mesos fora com a mínim. No l'hi agrada la buidor de casa seva en aquesta època de l'any. Es va separar ara ja fa més de cinc anys i els fills, si bé s'han quedat amb ella, practicament no els veu durant tot l'hivern, si no és per festes o dies assenyalats, ja que els dos han anat a estudiar fora de Bilbao, un a Salamanca i l'altre a Madrid. I ella, el que fa durant aquesta èpoa és aguantar a jubilats que sempre volen tenir la raó, que sempre volen un ball després de sopar i que, quan porten més vi de l'adequat, intenten fotre-li ma. La Yolanda ho aguanta perquè cobra bé, i sempre rep alguna propineta de les àvies. En aquests viatges, quan pot s'escapa, s'arregla una mica i surt a caçar jovenets. És el que anomenariem una madura sexy, que cada cop que obre els ulls i es descobreix amb les cames obertes follant amb un desconegut, se sent més sola que mai, i pensa que potser ha arribat el moment de deixar de lamentar-se dels errors del passat i començar a viure.

Quan es concentra molt dibuixant, se li contrauen tots els músculs, i li acaba fent mal el coll. Reposa el cap al seient i acluca els ulls un moment.

Aqui, els que el coneixen l'anomenen Miki. Ningú sap ben bé perquè, ni ell mateix ho sap, però ja s'ha acostumat a aquest nom. Va nèixer fa 27 anys en un poblet de la immensa Xina, i va creixer convençut, enmig del tradicionalisme de la seva familia i la seva societat, que el seu futur era treballar a la mateixa fàbrica pestilent on treballava el seu pare, casar-se i tenir un fill varó. Això és el que pensava fins que va haver d'anar a l'institut, a ciutat, on va conèixer algunes persones amb idees revolucionaries, tot i que les deien en veu baixa. Va començar a madurar i criar aquelles noves conviccions d'amagat de tothom, sobretot de la seva familia, i aviat es va sentir ofegat pel sistema de vida que l'obligaven a dur, per tota la moralitat i per tantes tradicions absurdes. Va marxar de casa disposat a lluitar per les seves conviccions i per la llibertat, enmig dels plors de sa mare i sa iaia i dels renecs de son pare.
Al final, va haver de fugir del seu pais després d'haver apedregat uns agents de policia enmig d'una manifestació per l'alliberament del Tibet.
Ara volta per Espanya, buscant una oportunitat, i renega del seu país, tan privat de llibertats i tan obtús, però a l'hora de la veritat no accepta ni vol entendre la nova cultura que l'acull, i tan sols es relaciona amb xinesos que han anat a Espanya per fer diners violant tots els convenis laborals que poden i més. La seva vida es limita en quedar amb xinesos, beure amb ells i anar de putes.
El seu pròxim destí és Tarragona. A Cambrils, o potser Salou, hi muntarà amb un altre soci un negoci per vendre productes d'imitació als turistes incauts.

Costa molt endevinar les mirades, això el nostre dibuixant ho sap de sobres, i per això s'ho pren amb calma, i descansa ulls i ment entre mirada i mirada...

En Martín i la Luisa fa 48 anys que són casats i sempre s'han portat més o menys bé. Mai han estat enamorats un de l'altre, però amb el temps han après a estimar-se. El seu va ser un matrimoni arreglat pels seus respectius pares, típic de les regions de la Castella profunda de la seva època. Des del primer dia els dos van acceptar el seu rol: el marit portava els diners a casa, i la muller s'encarregava de la llar, del menjar i del benestar del marit. Van tenir 5 fills, els que deunostresenyor els va voler enviar. Durant la guerra es van amagar en una masia apartada, on eren bastant autosuficients en quant a menjar, tot i que també ho van passar malament. Per ells, Franco va ser un bon home. El rei va ser un bon home. L'arribada de la democracia va ser una bona noticia. La seva feina en aquest món no era la política, sinó mantenir als fills i intentar no passar gana. Mai van fer vacances, mai es van moure del seu poble fins ara. No han sigut mai especialment feliços. I és ara quan ella es pregunta si no hagués estat més feliç si s'hagués rebelat i se n'hagués anat a descobrir món, com fan les noies d'avui en dia. I ell es pregunta com serien ara les coses si al final s'hagués casat amb aquella mossa de la que tant enamorat estava. I els dos es pregunten si ja es massa tard per fer realitat ni que sigui la meitat d'un dels molts somnis de joventut que van quedar enterrats en els dies.

El tren ja arriba a destí. Prou mirades per avui. el dibuixant s'aixeca mig encarcarat i, tristament, pensa perquè no pot veure res dins la seva pròpia mirada quan es reflexa en el mirall, perquè no pot veure qui és ni qui ha de fer. I és que, tot sovint, des de fora les coses es veuen d'una altra manera.

Vacances 2008, capítol 4; dos dies amb agulletes

2008-10-02T22:32:00.005+02:00

Ja continuo, ja continuo amb les vacances! Que arribaran les de l'any que vé i encara no hauré acabat amb estes....

Bé, com és de suposar, l'endema de la escalada al Picu Urriellu em vaig aixecar cruixida del tot. La veritat es que es va agraïr dormir en un llit decent, però a les 9.30h, quan mos vam despertar, fins i tot me feien mal les pestanyes...
El plan d'avui era anar tranquil·lament fins a Riaño, a un camping que hi ha, per tal de poder fer alguna cosa de muntanya demà dijous.
Així, doncs, esmorzem al bar, recollim tot i anem tirant pa Riaño.
A Cangas de Onís parem per fer una parada tècnica, és a dir, bàsicament per dinar. Per pixar no, que amb la deshidratació que portavem del dia anterior, jo només vaig pixar un parell de vegades en tot lo dia, i no vaig parar de beure aigua i cervesa!!!!
Pos això, que a Cangas de Onís parem, dinem, comprem quatre coses que necessitem, jo compro quatre coses que no necessito i que són per regalar i fem una miqueta el turista. Fotos, molt poques, bueno, de Cangas de Onís només 3.... i les tres son del pont....

Cap allà a les 5, seguim el camí cap a Riaño, vinga carretera!!!!
Arribem a Riaño i basicament el món mos cau a sobre. Jo no sé si era la calor, la deshidratació, o la conjunció astral, però el camping mos sembla tercermundista. Despres d'haver vist la web del camping esperàvem algo més decent, però al supermercat del camping hi havia una botella de sabó, quatre barres de pa sec i tres paquets de piles, si volies anar a la piscina que deien a la web, havies d'anar al poble, i les dutxes.... millor no dutxar-te si no volies agafar la sífilis! A més, el catxondeo total ja és quan anem a inscriure'ns al camping i la noia que mos atèn no entèn ni parla res de castellà, i amb l'ordenador es veu que tampoc no s'hi entèn massa.... però ho aconseguim despues de moltes filigranes, i per fi plantem la tenda.
Kepa i jo matenim una conversa seria davant d'una cervesa, seria per dir algo, i decidim que l'endemà marxem pitant d'alli. De fet, només hi havia dues coses bones al camping, la cervesa i esta porqueta preciosa que anava passejant a la busca d'algunes caricies...

L'endemà al matí, despues d'esmorzar algo, descobrim sorpresos que els lavabos encara estàn més bruts que quan vam arribar, cosa que ens certifica que és bona opció marxar d'allí. Anem a pagar la nit a recepció, i si ahir la noia no mos entenia, avui lo noi que hi ha encara mos enten menos... però al final aconseguim pagar i, despues de recollir la tenda i de reestructurar el caos del cotxe (que segueix sent un caos, però amb un altre ordre) fotem el camp.
Sortim de Riaño en direcció a Puerto de Sant Glorio-Potes. Parem només una estona a fer un cafè amb llet a mig camí, i un cop a Potes, mos dirigim directament al camping La Viorna... tot un luxe pels nostres sentits despues de sortir del camping de Riaño! Tot esta net, la gent es amable, parlem lo mateix idioma... es com estar al cel, jeje!
Despues de plantar la tenda i dinar una mica (i de que Kepa faci la migdiada), nem a fer una volta. Ens plantem al Centro de Interpretacion del Parque de Picos de Europa, al poble de Tama, on ens bombardegen d'informació històrica, faunística, geològica i no sé quines coses més.
Després donem un volt per Potes, i com no podia ser menos, anem a parar a una exposició-friki de bruixeria i tortura... hi pasem ben bé un parell d'hores, envoltats d'amulets, guillotines, maleficis, conjurs i no sé quanta parafernalia més... no es pot dir que fos la millor exposició sobre el tema del món, però entretinguda ho era un rato!
Quan el sol ja comença a fer el ronso tornem al camping a preparar el sopar. Avui toca espaguetis amb sofregit de ceba i bacon... per llepar-s'hi els dits!

Després de sopar fem una cerveseta al bar del camping, amb la música d'acompanyament d'uns francesos amb guitarra i harmònica, i amb la tonada de Le Meteque al cap, anem cap a dormir, amb tots els musculs encara encarcarats... i el que durarà!

Vacances 2008, capítol 3; via Cepeda al Picu Urriellu

2008-09-08T22:17:00.003+02:00

Toca el moment de narrar-vos l'ascenció al Picu Urriellu de les meves vacances amb Kepa. Potser l'eix central de les vacances, tot i que no per això el més important, és clar!
Pos això, que el dimarts haviem quedat amb Josu a les 9h a peu de paret. Josu venia amb Pesquisa, Grivel i Tuvatu. Mentres Grivel i Tuvatu feien de les seues per la via Amistad con el Diablo, Pesquisa s'apuntava a venir amb natros a per la Cepeda.
La Cepeda no és que sigui una via extremadament dificil, però nois, té la seua dificultat. Bàsicament són IV-IV+, amb algun pas de V, i el pas xunguillo al final, un V+ super polit, ja que és el punt on s'hi ajunten diverses vies.

Pos bueno, que se fan les 9, i Kepa i jo ja estem esperant als peus del Picu, i, mentres mos anem posant cremeta pel sol, veiem aparèixer uns puntets que van pujant xino-xano pel camí.... seràn ells?

Aprofitem el zoom... i..... si! són ells!!!!!

Unes quantes abraçades, petonets i salutacions després, ja estem llestos per començar l'escalada. Josu i Kepa fan una cordada, i jo m'ajunto amb Pesquisa, un xaval que acababa de conèixer i que és majo com ell sol!
El primer llarg és facilet facilet. Josu va el priimer, i va posant el material per a Pesqui, que puja el segon. Després puja Kepa i finalment jo, i tota la paret seguirem este ordre, de manera que la major part del temps em quedo sola penjada d'un clau, però m'és igual, pq l'espectacle realment val la pena! La meva feina avui, a part de pujar més o menys dignament, és la d'anar recollint tot el material, o sigui que acabo sent la mula de càrrega.... però a gust que ho faig, eh?

La sortida de la primera reunió és ja una miqueta més dificil, però disfrutona; un diedre que mos fa suar una miqueta i posar-nos en situació... els culets que veieu a les fotos són el de Pesqui i el de Kepa.

Anem pujant tots quatre, segons la meva sensació, força ràpid per ser quatre, i, sobretot Kepa i jo, reneguem sovint quan mos trobem algun pas més complicat. Això si, he d'admetre que em vaig sentir força bé a la paret, feia temps que no em sentia tan a gust i tan segura. No sé si serà la companyia o que, però em vaig trobar molt be.

Si no m'equivoco, és a la quarta reunió que ens hem d'estar esperant força estona, una horeta més o menys, ja que més amunt és on conflueixen les diferents vies, i avui el Picu està plagat de llangardaixos de tots los colors. Això mos retrassa molt més del que voldriem... però bueno, que som joves, i tenim tot lo temps del món per arribar! És en aquest moment que gairebé em quedo adormida.... és lo que té passar mala nit!

A la fi, però, arribem a la última reunió, preludi del pas dificil. I nois, si que ho és de dificil! Però més que res pq la roca està totalment pulida, i rellisca que fa goig! Però rai, que uns catalans molt majos que han passat davant nostre mos han deixat una mica de material, i aferrant-nos-hi fins i tot amb les dents ho superem

Despues del pas, queda el gran naixement pel forat. I és que per arribar al circ, des d'on es puja caminant al cim del Picu, has de passar per un forat. I a veure qui és el guapo que el passa sense fer el ridícul ni deixar anar algun mecagondeu!

El passem tots com bonament podem, i, mentres anem maleïnt als fabricants de peus de gat per fer-los que facin tant de mal, pujem fins al cim del Picu.

Al cim, les fotos de rigor. Esta primera, pensant en Ferran sobretot, i dedicada a ell, i, per extensió, al Col·lectiu Correllengua, a la Picossa i a tots aquells que lluiten per la llibertat dels pobles.

Foto de grup. Anava amb los més guapos de tot lo Picu!!!!!

Al cim l'hi vaig regalar una samarreta a Josu que jo mateixa vaig pintar amb la ressenya de la via Murciana al Picu. Una cosa que tenia ganes de fer i la vaig fer...

Después d'una estoneta menjant algo, toca baixar, i depresa! Que amb la tonteria se mos ha fet tard, són les 5.30h, i Kepa i jo hem de baixar caminant fins a Sotres!!!! O sigui que els ràpels els fem tot lo ràpid que podem.

Arribem al vivac on Kepa i jo tenim les coses, i a les 7 ja ho tenim tot carregat i començem a baixar. Baixem amb Kepa i Pesquisa tota la canal de la Celada, al final de la cual ells tenen el vivac, on ja els esperen Grivel i Tuvatu.

Una ultima mirada enrere per despedir-nos del Picu, i cap avall que fa baixada!!!!

La baixada se'm fa eterna i insuportable. Esgoto els últims cartutxos d'energia que em queden... tot i així, baixem molt més ràpid del que ens pensàvem, encara que jo només em moc per inèrcia. Pandébano sembla que no arriba mai, però finalment hi arribem a les 9. Aqui, ens acabem la poca aigua que ens queda i seguim per la pista. Kepa s'avança, per poder arribar a temps a Sotres i a l'hostal, Casa Cipriano, a una hora raonable i avisar-los que hi passarem la nit, i no haver de dormir al carrer.
Així doncs, segueixo el camí sola, i al cap del que em sembla una eternitat, passo pels Invernales del Texu, i al cap de poc, apareix Kepa, que m'ha vingut a buscar amb el cotxe. Això m'estalvia un parell de quilòmetres... no sap Kepa com ho agraeixo!
Així, doncs, cap allà a les 23.00h entrem a l'habitació, mos dutxem, bevem un suquet i caic rendida al llit... abans d'adormir-me penso que m'agraden estos dies durs que apareixen de tant en tant...

(La cançó és d'un dels cds que em vaig comprar durant les vacances, i les fotos, evidentment, no són totes meves)
(Moltes gràcies a Josu, per ser com és, i a Pesquisa, per ser un gran company de cordada i un gran tio. Petonets als dos!)

Vacances 2008, capítol 2; de Sotres als peus del Picu Urriellu

2008-08-15T16:57:00.009+02:00

Dilluns 21:

Avui ens despertem aviadet, a les 7.30h, i després de fer les motxilles, esmorzem, paguem l'hostal, carreguem los trastos i comencem a caminar en direcció al Collado de Pandébano. En general la gent hi arriba en cotxe, seguint una pista, però natros, com que el cotxe de Kepa es nega a passar per segons on, hem de sortir de Sotres a peu. Fins a Pandébano ens esperen aproximadament una hora i mitja. Al sortir de Sotres, davant nostre, veiem les ziga-zagues de la pista que haurem de seguir.

Passem pels Hivernales del Texu, i anem pujant xino-xano i tranquil·lament. No tenim cap pressa, tenim tot el dia per arribar a dalt de tot de la Canal de la Celada, on ens han dit que hi ha un vivac força còmode.

Al cap de gairebé dues hores més o menys, arribem al Collado de Pandébano. Alli deixem la pista, i ens enfilem pel camí que en unes 3 hores ens ha de portar fins al refugi de la Vega de Urriellu. Tenim previst dinar alli, amb la calma, i evidentment, amb la calma pujem...

Ja ho sabia de l'any passat, però la primera imatge que es té del Picu mentres puja, sempre em sorprèn... es tan gran!!!! En girar un revolt es presenta, i després les seves parets ja no ens abandonen en tot el trajecte.

A la paret descobrim que n'hi ha un parell escalant... una via d'aquelles que preferixo mirar de lluny, que fan mal...

Arribem al refugi en l'horari previst, i allí, un Aquarius i a dinar. El refugi està okupat per no sé quants grups escoltes o de colònies.
Mentres dinem, coneixem a un xaval molt majo, un tio d'estos que s'han fet petar les muntanyes de mig mon, que resulta que es de Zuberoa, al País Vasc francès, i Kepa i ell es posen a parlar en euskera. Com que evidentment jo no pillo res del que diuen, passo d'ells, que igual és interessant lo que diuen, pero no ho entenc, i me poso a mirar que los grupets de colònies (un dels quals és català, un altre mallorquí i els altres de no sé on), que fan lo que és propi de la seua edat, és a dir, el tonto. És lo que ténen els 15-16 anys.
Cap allà a les 4, omplim les cantimplores d'aigua i emprenem la pujada per la Canal de la Celada. Josu ens va dir que a dalt de tot, sota la paret Est, hi ha uns vivacs força guapos, i és lo que anem a buscar. Així, doncs, deixem el Refugi de Vega Urriellu darrera nostre i comencem la última pujada, passant pel costat d'unes ovelles que de tontes no en tenen res, i busquen les ombres per a fugir de la calor.

La Canal de la Celada és bàsicament una tartera, no massa complicada, però si farregosa en algun tram, sobretot quan no hi ha gens de neu, com era el cas. En total la pujada ens porta una horeta i algo.

Quan arribem practicament dalt de tot, a l'alçada on calculem que hi ha d'haver lo vivac, la paret Est mos corprèn. Per aqui pujarem demà, per la Cepeda, i esforçant-nos-hi una mica, fins i tot podem vore el forat de sortida de la via, que permet el pas al circ des d'on es puja al cim i es rapela.

No cal buscar gaire per trobar el vivac. De fet, Kepa el troba de seguida. Vale, vale, admeto que jo no el vaig buscar massa que diguem.... Però el fet és que el que ens pensàvem que seria un vivac normalet, resulta ser gairebé un hotel, amb unes vistes acollonants...

Quan ja ho tenim tot ben escampat i ocupat, Kepa decideix anar a pujar a la Morra de Carnicioso, a uns 15 minuts d'on estem, però com que s'ha de desfer una mica del camí que hem seguit per pujar, a mi, que vols que et digui, com a que em fa mandra, i me quedo al vivac. Des de la meva posició privilegiada, l'hi faig algunes fotos mentres puja al cim, i ell me'n fa també alguna a mi.

Quan torna Kepa, jo m'entretinc amb este animaló, perseguint-lo per fer-li fotos, i ell, no sé si per carinyo o perquè, no va parar de bufar-me.

Després de sopar, i abans de posar-mos a dins del sac per passar la nit, gaudim de l'irrepetible espectacle d'una posta de sol amb un mar de núvols als nostres peus...

I la nit, clara i tranquila, ens va envoltar. I mentres alguns dormien placidament, d'altres no van deixar de contar ovelles infructuosament... però vaja, lo important és que a l'endemà a les 9 del matí haviem quedat amb Josu, Pesquisa, Grivel i Tuvatu per pujar el Picu. Grivel i Tuvatu per Amistad con el Diablo, i els demés per la Cepeda.

Vacances 2008, capítol 1; divendres, dissabte i diumenge sense fer res de profit

2008-08-06T22:44:00.004+02:00

Començo amb els reportatges de les vacances, ara que ja estic mig situada amb les fotos i tot plegat, tot amanit amb una cançó de Sau de ja fa uns quants anys, quan el Carles Sabater encara estava viu.

Divendres 18:
El dia es resumeix en una sola cosa: tren, tren i més tren. Agafo el tren a Reus a les 13h, i arribo a Bilbao a les 21h. En el viatge m'he llegit de cap a peus el llibre "Cell" del gran Stephen King.
Quan arribo a l'estació de Bilbao, Kepa em vé a buscar, i anem a casa seua. Vai carregada hasta dalt de tot, no sé pa que vull tan de fato.... segurament la mitat no ho fare servir!
A casa de Kepa, sopar amb sons pares, una dutxeta i a dormir.
Dissabte 19:
Despues de dinar, Kepa i jo marxem cap a Sotres, i hi arribem cap al tard.
Fem una birra i bueno, a buscar puesto pa dormir. Nem al Jitu d'Escarandi, una espècie de collada on podrem escollir lo lloc que més mos convingui.
Quan arribem alli, l'espectacle del cel, les muntanyes i els nuvols és francament impresionant!

Sopem lo que portem al cotxe, i de seguida mos posem al sac. La nit és estrellada i Kepa s'adorm de seguida.
Diumenge 20:
Bueno, lo que ahir semblava que havia de ser una nit preludi d'un dia fantastic, s'ha capgirat, i mos aixequem tots molls, no per que plogui, sino per culpa d'una boira pixanera d'estes que tan molesten.
El pla que hi havia per avui era pujar al Sagrado Corazon, un cim que pel nom no es pot dir que estimuli massa, pero que segons Kepa és molt bonic. Total, que mullats com estàvem, de l'unic que teniem ganes era de prendre un cafè amb llet calentet i esmorzar en un puesto menys humit, o sigui que ho vam posar tot al cotxe i cap a Tresviso.
Tresviso és un petit poble que fins fa poc només s'hi podia arribar caminant, però que ara té una carretera i, evidentment, comença a tenir turisme de xancleta. Este tipo de turisme, però, només hi va quan fa sol i a la tarde, o sigui que natros a qui vam trobar va ser a un parell de vascos que també van haver d'aguantarse per culpa de la boira i no nar d'excursió i al "jefe" del bar, un tipo molt majo.
Vam esmorzar tranquila i llargament, i despues vam anar a fer una volta pel poble. El problema d'aixecar-se a les 7 sense poder sortir d'excursió ni anar enlloc és que els dies es fan llaaaaargs....
Passejant, tenim una vista de Tresviso entremig de la boira

I les gotetes juguen als equilibris

Seguim voltant per Tresviso, i a la paret de l'església trobem esta placa... ni els poblets més petits s'escapen de segons quins pecats....

Vam estar a Tresviso fins a mig matí, moment en que vam decidir anar cap a Sotres. Allí vam agafar una habitació a l'hotel Casa Cipriano, vam dinar, vam beure cervesa, vam voltar i, en definitiva, no vam fotre brot en tot lo dia.

Despues, l'endemà, començava la festa del Picu, o sigui que, fet i fet, no va anar tan malament descansar.

Curiositats

2008-08-01T20:52:00.003+02:00

Bueno, mentres enllesteixo els reportatges de les vacances, també m'he dedicat a esbrinar com arriba la gent al meu blog.
La majoria arriben gràcies als enllaços des d'altres blogs o webs, però el que més gràcia em fa, suposo que com a la majoria de gent, és saber amb quines combinacions de paraules em troben als buscadors d'internet. He fet una llista, que aniré actualitzant, la podeu veure al marge dret, sota el títol "Com arriben fins aqui?", però de moment aqui us poso el que m'he trobat fins ara:

- 3 voltes rebel (si, evident)

- Carrer de les tres voltes (es que potser ja han fet un carrer en el meu honor, no se)

- Cepeda Urriellu blog (que ràpid corren les notícies!)

- El camí cap a Itaca (no sabré mai si buscaven el meu escrit o el poema...)

- Els nens de la guerra (tampoc sabré mai si buscaven el meu reportatge o alguna altra cosa...)

- Escalada Tivissa (tinc poqueta cosa sobre el tema, però vaja, deu ser interessant...)

- Fins aviat (ves a saber que volien trobar)

- Idiomas scrabble (un reportatge informat que vaig fer!!)

- La Faja de las Flores (pos això)

- Malabars de foc (pobres, potser buscaven com fer-los anar, i els surto jo fent l'indio...)

- Paletes (esta entrada, la dels paletes va ser bona, jeje!)

- Ports escalada Estrets (també poqueta cosa sobre el tema, per desgràcia)

- Regalar un vol en parapente (espero que no es pensessin que els el regalaria jo...)

- Ressenyes de Mallorca escalada (mira que vaig fer coses a Mallorca... però escalar no)

- Tres voltes (un altre d'evident)

- Tres voltes rebel (i l'evident del tot)

- Vivac es fumat (mmmm.... no sé que dir-hi)

- Voltes rebel (més evidents)

Això és tot. Sé que és una tonteria, pero mira, em fa gràcia tu...

Ja he tornat!!!!

2008-07-30T18:15:00.004+02:00

Doncs si, ja torno a estar a casa, s'han acabat les vacances, i la veritat és que és una llàstima... però bueno, tot lo bo s'acaba, no?
He tornat empeltada de musica de gaites, de pedres noves i de nous horitzons. Us paso un petit resum del que he fet i he vist estes vacances, acompanyades d'una cançoneta animada.

Comencem amb el resum:
He vist postes de sol fantàstiques, amb un mar de nuvols immens. És l'avantatge de dormir de tant en tant al ras...

He dormit en un vivac que més que un vivac era un balcó amb el món als nostres peus

M'he deixat fascinar altre cop pel Picu Urriellu, aquest cop per la via Cepeda, acompanyada de Josu, Pesquisa i Kepa. També he deixat altre cop que el Picu em deixi destrossada i plena d'agulletes....

He fet nous amics: una cabreta que m'ha demostrat que hi ha animals capaços de tocar-se el cul amb el nas....

... i la preciosa Porca Miseria, amb qui vaig mantenir una breu conversa sobre l'estat de les coses

Quan les agulletes no em deixaven ni moure, o quan el temps no acompanyava, també he fet de turista, i he visitat cosetes com el pont de Cangas de Onís

He pujat amb el telefèric de Fuente Dé a un preu força "assequible" (12€ anada i tornada, total per 5 minutets de res penjada d'un cable....)

A part del Picu, també he pujat a la Torre de Horcados Rojos, amb una mica de mala ostia, tot s'ha de dir....

He jugat a les cuinetes, i ningú ha acabat amb cagarrines...

He anat a la platja (si, jo a la platja, però només un parell d'horetes) a intentar posar-me morena, però torno amb la mateixa panxa de color llet de sempre

I el primer que he fet en arribar a Móra, sense ni tan sols sortir de l'estació de trens, ha estat beure una Estrella, que per estos mons de déu no n'hi trobes enlloc, amb Ferran

I bé, aquest és el resum introductori de les meues vacances. Ara, a seguir treballant!

Tancat per vacances

2008-07-17T22:32:00.003+02:00

Pos això, que me'n vaig de vacances per les terres del nord, a vore si per alli també hi ha almogavers, illes independents i muntanyes, sobretot muntanyes. No patiu, que vaig ben acompanyada, molt ben acompanyada, i de fred no en passaré pas.
Mos veiem aviat, quan torni carregada d'experiències i de fotografies!

Despertaferro!!!!

2008-07-15T22:49:00.005+02:00

Lo que té tenir amics que estan malament del terrat és que sempre m'enreden. I bueno, este any, per la Móra Morisca, m'han enredat per participar amb els Almogavers a animar els carrers... bé, m'han enredat a mi i a l'Eloi, i, si he de ser sincera, sort que m'han enredat, perquè realment, m'ho he passat de puta mare.... aqui us deixo unes quantes fotos.
Arreglant-mos, si es que es pot dir que anessim arreglats...

L'Eloi i jo...

I sortim al carrer!!!!

Una foto de grup

Quan acabem, cervesa per un tubo!!!!

I a descansar una estoneta, que demà serà un altre dia!

Jo ho deixo aqui, i no penjo mes fotos ni videos ni, res, que suposo que ben aviat les podreu vore a la nova i fantàstica pagina dels almogàvers. En aquesta pagina podreu saber qui eren els almogàvers i qui som (ara ja puc dir que en sóc un d'ells).
Això si, no em cansaré de repetir que ha estat un cap de setmana fantàstic!

De pel·lícula: El regne del cel

2008-07-06T13:56:00.003+02:00

Avui, mig aprofitant que estic sola a casa, m'he posat a mirar la peli esta d'El Regne del Cel, que van fer fa uns dies per TV3 i que, com que com de costum no estava a casa, no vai poder vore i me la vai baixar de la mula. La veritat es que no me la vai baixar perquè tingués moltes ganes de vore-la, sinó perquè vai pensar que semblava una peli esteticament bona i que potser me serviria per entretenir-me un rato. Com la de 300, vaja.Pos això, que m'he posat a mirar la peli, i bueno, tots los actors me sonaven d'algo, pero no sabia de que. Al final, he descobert que el protagonista es l'Orlando Bloom, i que me sonava per lo de la peli del Senyor dels Anells. Els altres, pobres, me segueixen sonant, però encara no sé de que. Que hi farem.
Pos bé, per si no ho sabeu, la peli esta va dels creuats, els Templers i tota esta parafernalia. El protagonista és un noi que, sense saber-ho, resulta que és el fill d'un compte o algu així important (com podeu comprovar, no me quedo massa amb qui és qui...), i bueno, que son pare el va a buscar i se'n van tots junts a Terra Santa a conquerir-la o a netejar-se els pecats, tampoc m'ha quedat molt clar. El Orlando, el personatge que fa, vaja, és tant bona persona que fa fàstig, i els dolents, són tant dolents que fan fàstig. Així doncs, a mi m'han caigut bé els moros, que no eren ni massa bons, ni massa dolents. Sobretot un, que també era algo important, que este si que era majo. Us diria qui era, però tampoc m'he quedat ni com se deia el seu personatge...
De fet, este post no l'escric per explicar-vos la pel·lícula, que no deixa de ser una pel·licula entretinguda i ja està (això si, la fotografia i la música m'han agradat molt), sinó per transcriure-us un parell de fragments dels diàlegs que m'han agradat. No sóc creient ni m'interessa la religió lo més mínim, per això trobo francament absurdes les baralles i guerres que duen el nom d'un déu al capdavant o qualsevol creença per extensió. I bé, que aquestos dos fragments que us escric representen en bona part el que penso.

Diàleg entre el prota i un altre cavaller, quan tot just el primer ha arribat a Jerusalem:

"- I doncs, que et sembla Jerusalem?
- No he sentit la veu de Déu. Ni tan sols dalt del turó, on va morir el seu fill... m'ha deixat de la seva mà
- A mi no em consta
- Sigui com vulgui. Crec... que he perdut la Fe...
- Me'n refio més aviat poc de la Fe. Sota capa de Fè he vist fer atrocitats a fanàtics de tots els credos que en deien la voluntat de Déu. A la santedat s'hi arriba fent el bé i defensant amb coratge els que no es poden valer tots sols. I la bondat, la que plau a Nostre Senyor és aqui (assenyalant el cap) i aqui (assenyalant el cor). La suma del que hagis fet al cap del dia et farà bo o dolent."

Paraules del protagonista a la gent de Jerusalem, que ha de defensar la ciutat dels sarraïns:

"Ens ha correspost la defensa de Jerusalem. Ens hem preparat pel setge tan bé com hem pogut i sabut. Cap de nosaltres la va prendre als sarraïns, ni cap sarraï de l'exèrcit que ens amenaça havia nascut quan va canviar de mans. Així, doncs, combatem per una ofensa no comesa contra els que, per edat, no poden estar ofesos.
Què és Jerusalem? Els vostres llocs sants s'alcen sobre temples jueus que els romans van destruir. I els llocs de culte dels sarraïns damunt els vostres. Què és més sagrat? El seu mur? La seva mesquita? El vostre sepulcre? Qui té més dret? Ningú no més que els altres, i tothom el mateix.
Defensarem la ciutat. No per protegir aquestes pedres, sinó per protegir la gent que viu dins d'aquestes muralles!"

A mi em sembla que més d'un s'hauria d'aplicar el cuento, i deixar de fer bandera de guerra d'una cosa com les religions que, en principi, proclamen la unitat dels homes i la seva igualtat. Perquè desenganyem-nos, els que interpreten les paraules són els homes, i estos mateixos homes són els que los hi donen el significat que volen, segons el moment. Torno a dir que jo no tinc cap religió, però així i tot, crec que les religions, per si mateixes, van ser creades per a bé, no per a matar, insultar ni denigrar a n ningú.

Redescobrint musiques

2008-06-25T17:51:00.004+02:00

A vegades deixem d'escoltar algun grup o música sense raó aparent, i al cap dels dies, els mesos o els anys, els tornem a descobrir, i redescobrim que ens segueix agradant. Fa uns dies vai redescobrir al Tonino Carotone. Per mi un gran i catxondo artista. Us deixo aqui un parell de cançonetes.

Abans que res, la seva propia presentació.

La primera cançó que vai sentir d'ell, Me cago en el amor, que malgrat tot, és una cançó d'amor...

I una miqueta de concertillo

Això és tot, a vore si us agrada!

Cafetonet friki

2008-06-17T12:58:00.003+02:00

Pos bueno, resulta que jo vaig otorgar el premi aquell Brillante-Mr Proper al sinyo Xavi i ell, en un moment d'estrés neuronal, va decidir inventar-se el premi Cafetonet friki, que resulta que és un premi que no se dóna, sinó que s'agafa si vols. I a mi, com que m'ha molat això dels premis, pos l'he arreplegat. Aqui lo teniu:

Se tracta que si el voleu, l'agarreu com qui no vol la cosa, i me dixeu un comentari avisant-me i ja està, que per algo és un premi friki, o sigui, que té les bases que l'hi dóna la gana.
Ara vai a avisar a l'instigador del premi. Au, a disfrutar-lo!

Sobre rodes!!!!

2008-06-17T12:32:00.003+02:00

Fa com a cosa d'un mes que em vaig treure el carnet de conduir, i bueno, que jo ja tenia en ment comprar-me algun cotxe, a poder ser furgoneta, i vaja, que una no es mou pel cap, sinó pel cor, i estava espitosa i nerviosa, perque el volia ja! Mons pares me deien que tranquila, que anés mirant i tal, però total, que lo primer que vaig trobar me va agradar prou i ja no vaig mirar més. O sigui que, amics i amigues, us presento a la meva nova i primera companya de viatge!!!! (bueno, nova nova no és, és de segona ma, però només té tres anyets)

Des de detras:

En este maleter m'hi cabran totes les motxilles que vulgui, tots los malabars que vulgui, totes les birres qe vulgui i, si vull, també hi podre dormir amb qui vulgui!!!

I de copilot, el Voltes Suprem!

La veritat es que n'estic super contenta. La furgo va de conya, menos quan se'm cala al mig del poble, me poso nerviosa, no hi ha manera de tirar i m'han de venir a rescatar persones a les que no conec de res però a les que estic molt agraïda. De moment, el meu récord és arribar a l'estació de Móra La Nova des de casa en..... 40 minuts!!!!
Au, va, on anem? Ja us porto jo!
P.D.: he tapat la matricula per a que us agafin palpitacions cada vegada que veieu una combo blanca, jeje!

Tinc un premi! Visca!!!!

2008-06-09T21:57:00.004+02:00

Pos això, que m'han donat un premi d'estos que se dónen entre els blogs!!!! M'he la otorgat el gran Yeti , i estic contentissima!!!!
A vore, explico de que va i tot:

Este d'aqui dalt és lo dibuixet que te donen per a que puguis fardar de que tens un premi.

Les normes son estes (entre parentesis i cursiva lo que dic jo, eh?):

- En rebre lo premi, s'ha d'escriure un post i mostrar el premi (ja ho he fet, i m'ha tret d'un apuro, que feia dies que no actualitzava....), indicant el nom del blog o web de qui te'l regala, i enllaçar-lo al post d'aquest blog o web que et nombra guanyador ( o sigui, lo que ja he fet, no?, he dit que es de part del Yeti i per si de cas, l'enllaç el repetixo aqui) (per si no ho sabeu, apreteu la paraula "aqui", ok?)

- Escollir un mínim de 7 blogs que creguis que brillen per la seua tematica i/o disseny. Escriure los seus noms i els enllaços. Avisar-los que han estat premiats amb el premi "BRILLANTE WEBLOG" (que bueno, això serà lo mes dificil, escollir-los... per cert, a mi el nom del premi em sona a producte de neteja, no se)

- Com a opció, se pot exposar el premi amb orgull i tal, posant un enllaç i altres floritures.

A vore, ara vé la dificil feina de decidir-me.... es que tampoc sé si se pot repetir algu que ja el tingui, de fet, no se ni qui el te ni qui el deixa de tenir, pero bueno.....

- El meu llombrígol, perquè les seves dissertacions grafiques i textuals sobre identitat, nacio i política m'encanten.
- Lo Manicomi, perquè em fa riure i m'admira les coses que arriba a trobar per l'internet.
- Lo Racó de Jordi, perquè lo noi fa punts com pot per aconseguir ser l'hereu de l'illa. I perquè és un tio implicat amb lo poble.
- Xavz's Cafè, perquè és lo meu friqui preferit i perquè em va donar el primer premi del torneig d'Scrabble d'este diumenge passat (ho havia de dir!!!!)
- As tierras olbidatas, perquè m'agrada veure que a tot arreu hi ha gent que lluita per la seva terra, i ho fa en la seva llengua, encara que a mi se m'escapin algunes paraules. Entalto Aragon!!!!
- Todo se andara..., perquè el tio Boireta s'ho curra, i és un gran coneixedor i difusor dels nostres paisatges.
- De punta a punta, perquè sempre m'ha fet gracia i m'ha caigut bé lo noi. I els repors que penja són preciosos!

Pos això, em sembla que ja esta! Moltissimes gracies altre cop al Yeti, i de passada, també moltissimes gracies als que em llegiu i compartiu les meves experiències! Petonets a tots!

Victimes dels forats transdimensionals

2008-05-14T22:25:00.006+02:00

Es conegut per tot el mon paranoic-paranormal que Tivissa està plena de forats transdimensionals, i que en les seves muntanyes sovint apareixen ovnis i gent extranya. Sinó, pregunteu-li al del Cuarto Milenio, un tal Iker que l'hi agraden estes històries.
Doncs bé, natros, com a gent rara que som, vam decidir un bon dia, aprofitant que teniem a Kepa per terres catalanes, anar a escalar un matí a Tivissa, a vore que trobabem de nou. Vaig enredar de mala manera a Ferràn, per a que vinguessin ell i els seus dos fills, l'Andreu i l'Arnau, a aprendre de que anava això de l'escalada. També vaig embolicar a la Mireia, que feia temps que no la veia (nena, es que mos veiem un cop a l'any i encara gracies!!!!), i finalment a Joan, que necessitavem algú que estigues una miqueta centrat i que tingués ganes de tornar a rascar parets.
I així, un dissabte al demati, ja mos veus a tots set carregats de material cap a Tivissa, a la Roca del Salt, paret que es troba pujant cap a l'ermita de Sant Blai, i que ens anava perfecta per què el grau no es exagerat, Joan i jo ja hi haviem escalat més d'un cop, i ens permetia fer gairebé totes les vies en top-rop si no ens en refiavem.
Un cop a peu de paret, era el moment d'anar repartint material. Joan, Kepa i jo ja teniem el nostre material, però els altres no, o sigui que els ho vam portar tot: peus de gat, arnesos, cascs... vam muntar una paradeta digna del millor mercat de saldo.

El primer en fer una via va ser Joan, que es va encarar a la paret i va posar les dues cordes que duiem per escalar en top-rop. Kepa el va seguir i a partir d'aqui sempre hi va haver dues persones penjades.

A Ferràn també l'hi va tocar el torn, i no es pot dir que les tingués totes...

Els primers passos en escalada sempre són dificils, i cal vèncer la por.

Però al final Ferràn se'n va sortir dignament, per ell va la cançó que he posat al post. Al crit de "Papa, si no puges avui no dines!", Ferràn va aconseguir fer la seva primera via. Després d'això, el Cervino ja l'espera.

Mentres uns escalaven amb cordes, els altres s'entretenien com bonament podien, oi Joan?

I els petits del grup, també estaven ansiosos per començar!

És el torn de l'Andreu, que l'hi va agafar el "truquillo" de seguida, i es va enfilar paret amunt com si ho hagués fet tota la vida.

La cara de felicitat ho explica tot... està fet un campió!!!!

Kepa i jo, mentres asseguràvem, no deixavem perdre ni un sol detall de la jugada...

Ferràn va decidir que amb una vegada no n'havia tingut prou per agafar-li el gust, o sigui que hi torna...

L'Arnau, el més petit de tots, va suar una miqueta al principi, però al final mos va demostrar com escala un escalador professional!

L'Arnau pujant, mentres la Mireia ja baixa

Té un estil immillorable!

Jo també vaig escalar una miqueta, que no era qüestió de mirar-m'ho tot des de baix....

I per acabar, unes quantes fotografies de la bavaresa, la via que més m'agrada d'aquest pany de paret. Fàcil i disfrutona com n'hi ha poques!

Joan

La Mireia xouera

Kepa, que la va voler fer de primer

I altre cop Joan

I bé, això és pràcticament tot el que va donar de si el matí. Les vies que vam fer anaven del IV al V+, inclòs un intent a un 6+ que no va reeixir, però amb el temps que feia que no escalavem, ja esta prou bé. I després de suar tant i fer tant d'exercici, pos vam anar a fer el vermut, tot i que d'això no hi ha foto.
Per acabar el post, felicitar als tres que van escalar per primer cop, és a dir, Ferran, Andreu i Arnau, i a la que va tornar a escalar després de tants anys i a més, ens va demostrar la seva fantastica flexibilitat, és a dir, la Mireia
Au, pos, a vore quan ho repetim!!!!

P.D.: evidentment, no totes les fotos són meves, n'hi ha de tothom!
P.D.2: ja m'he quedat descansada, ja he fet el meu post de muntanya després de tants dies, jeje!

Convocatoria!!!!

2008-05-11T19:17:00.004+02:00

(La proxima entrada al bloc serà de muntanya, que ultimament estic massa reivindicativa...)

Agonia.....

2008-04-14T15:05:00.005+02:00

Així em sento, agònica, quan veig que els compromisos són paper mullat, que les paraules realment se les endú el vent, i lo fàcil que pot arribar a resultar destrossar el treball i les il·lusions de la gent.
Un cop més, i no és pas ni el primer ni l'últim, els polítics ens han fet la pasqua, i ens han fotut el pel com han volgut.
Hi ha sequera. És cert. Fa dies que no plou d'una manera decent, ii tot Catalunya ho pateix. Però es veu que Barcelona ho pateix més que ningú, i després de molt parlar, de molt dir que cal estalviar aigua i de moltes representacions de teatre, han decidit que cal portar aigua a Barcelona sigui com sigui. I quina és la manera més pràctica? Transvassant aigua de l'Ebre.
Fa no res totes les Terres de l'Ebre vam sortir a lluitar per evitar el transvassament que volia dur a terme el PP, i ara, alguns dels que posaven el crit al cel per l'aberració ecologica que suposava el transvassament, són els mateixos que l'hi dónen suport. Un cop al govern, s'han canviat les tornes. Des de dalt les coses es deuen veure diferent, sinó no entenc com ERC, Iniciativa-Els Verds i el PSC poden estar recolzant una cosa així. Només em queda pensar que, o cobren molt per dir que si, o que realment són tots uns hipòcrites.
I els alcaldes i governants dels nostres pobles? Alguns ja han mostrat el seu desacord, però la majoria no han dit ni ase ni bèstia, com si la cosa no anés amb ells. Trist, molt trist.
I jo, ara mateix, em sembla que tinc ganes de plorar...

Que no s'aturi la lluita. El futur ha de ser nostre!

Per saber-ne més:
Vilaweb: l'Ebre en tensió pel transvassament
La Marfanta
Ebresfera

100 anys d'estelada

2008-04-02T17:41:00.004+02:00

Enguany se celebra el centenari de l'Estelada, l'emblema per excelència del moviment independentista català. Per celebrar-ho, s'ha creat la Comissió 100 anys d'estelada, que convida a tothom que ho vulgui a participar-hi.

Per veure les activitats que es realitzen, visiteu la pàgina http://www.estelada.cat , allí també s'hi pot trobar un recull històric, fotografies, biografies de persones que han lluitat per la independència, etc.

Ah! I pels excursionistes i afins al tema, des de la comissió es fa una crida, el que anomenen 100 anys d'estelada, 100 cims, per a que tothom que ho vulgui es faci una foto en un cim amb l'estelada. Jo he estat buscant, però no he trobat cap foto amb l'estelada, o sigui que hauré d'anar a fer algo i fer-me la foto....
Apa, anims i a portar l'estelada ben amunt!