Surrealisme quotidià I: Una nit d'estiu al Montsant

Aquest és un reportatge d'estiu per fer passar el fred d'estos dies, despues diràn que sóc mala persona.... També aprofito per obrir un nou espai en aquest meu blog: "Surrealisme quotidià", títol sota el cual aniré agrupant aquelles sortides i activitats que dius que no són del tot normaletes...



Doncs resulta que un bon dia, d'aquells que dius "ara no sé que fer", vam pensar "pos podriem anar a dormir al Montsant, pujant pel Grau dels Barrots fins al Clot del Cirer, on podriem fer nit, i baixant l'endemà pel Grau de Salforès". I dit i fet, mos vam ajuntar un grupet d'inconscients i cap amunt que fa pujada! Vam carregar les motxilles de coses completament innecessàries i, des de la Morera, vam enfilar el nostre camí cap al Grau dels Barrots, suant com a berracos...




Evidentment, mos vam perdre només començar, pero vaja... no es podia esperar res més! Sort que de seguida ens vam tornar a trobar.





El Grau dels Barrots ens va proporcionar la dosis justa d'aventura que ens demanava el nostre cos i, sobretot, el de l'Andreu i l'Arnau.











Aquesta és la cara d'un pare que ha vist perillar la integritat física dels seus fills i que no ho podrà oblidar. És més, ha promès clavar estelles entre les ungles als causants de tant patiment (glups!)



Un cop dalt, i com que mos entreteniem una miqueta massa, varem veure com el sol s'anava ponent, un espectacle fantàstic, això si, tot i que va fer que arribessim al cim del Piló de Senyalets gairebé completament de nit i mig morts de gana.












Al final vam aconseguir arribar al Clot del Cirer cap allà a les onze de la nit... si, vam més que doblar l'horari normal... no hi ha fotos de la nit, per diferents motius: era fosc, teniem gana, i voliem descansar. O sigui que el que vam fer va ser muntar la tenda, sopar, fer el tonto, jugar amb els malabars i, per fi, dormir.
L'endemà, el nostre aspecte i el del nostre campament era el següent:






Com es pot observar, entre les coses imprescindibles que duiem hi havia els malabars i la gralla. Natros si que sabem anar pel món!

A una hora prudencial, i ben esmorzats, pixats i cagats, vam començar el descens pel Grau de Salforés, descens que, per no perdre el costum, ens vam prendre amb calma i tranquilitat...










Ja veiem la Morera davant nostre, i deixem les impresionants parets del Montsant al darrera.




I entrada triunfal pels carrers de la Morera!



Ah! I com no podia ser d'altra manera, vam acabar l'excursió com Déu mana!







I vet aqui un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat!

P.D.: se m'oblidava: BON ANY NOU!