28/10/08

Mirades

Ell és dibuixant. Dibuixa paisatges, còmics, cares... dibuixa de tot, però el que més l'hi agrada dibuixar són les mirades. Té un do especial per descobrir la gent a través de les seves mirades, i es passa hores observant i plasmant el que veu sobre fulls i fulls de paper. A vegades s'asseu en un banc d'una plaça i observa els vianants, però prefereix agafar un tren, tant se val amb quin destí, i dibuixa totes les mirades que troba. I mentre dibuixa, escolta els grans mestres: Wagner, Vivaldi, Mozart... tots ells l'ajuden a inspirar-se. I dibuixa d'amagat, perquè si la gent el veu com dibuixa, les seves mirades cambien, es fan mentida, i llavors ja no les pot dibuixar tal com són.
Així doncs, molts matins va a l'estació de Delicias a agafar un tren. Avui ha trobat un lloc pel Talgo que arriba fins a Barcelona. Fa uns quants dies que no s'afaita, i llueix una barba que molts passatges miren amb curiositat, ja que té una clapa de pèl ros enmig d'una barba de color castany, que li emmarca la meitat de la boca. Per tot equipatge duu un maletí, la llibreta de dibuixar i un reproductor de música. Amb els ulls color verd mar, busca el seu número de seient i, un cop acomodat, comença la feina.
Davant seu hi ha una noia jove, de posat tímid. És estrangera, possiblement anglesa, l'hi calcula poc més de 18 anys. L'hi busca la mirada, i comença a dibuixar-li l'interior. Així, amb tots els passatgers del seu voltant.

L'Evelyn no és tímida, però degut a la sobreprotecció dels seus pares ha arribat a tal extrem que és incapaç de reaccionar per si mateixa davant de qualsevol situació, ja que els seus gelosos progenitors l'han tret sempre de totes les situacions possibles, reaccionant per ella, responent per ella, parlant per ella, pensant per ella... i així, l'Evelyn ha arribat a la majoria d'edat sense saber comunicar-se amb la gent, ni amb els nois i noies de la seva edat. Ara, als recent complerts 20 anys, ha decidit que ja n'hi ha prou, que vol ser autosuficient, i es vol demostrar a si mateixa i, de passada, als seus pares, que és capaç de sortir-se'n ella soleta de tot el que es proposi, sense necessitat que ningú l'hi tregui les castanyes del foc. I un bon dia s'aixeca de bon matí, es fa la maleta, agafa tots els seus estalvis i anuncia als seus estimats pare i mare que se'n va a voltar per Europa en tren. "Tu sola?" "Si, jo sola i ara mateix. Fins aviat!". Aquestes són les últimes paraules que es diuen fins que es retrobi amb qui realment és.

Després de pintar una mirada, el dibuixant gira els ulls cap a la finestra i deixa perdre per uns minuts en l'horitzó canviant...

La Yolanda té uns 40 anys. De fet, en té més, però no l'hi ha agradat mai dir la seva edat, coqueta com és. És animadoria cultural... bé, la veritat és que és guia turística per Bilbao, però quan a la ciutat comença el fred, el turisme baixa, i per no quedar-se a casa tot l'hivern, accepta feines d'animadora cultural i acompanyant en excursions per a gent gran, que sempre ténen com a destí la costa mediterrània, sobretot a pobles de Girona i Barcelona.
Cada hivern s'esta, en total, un parell de mesos fora com a mínim. No l'hi agrada la buidor de casa seva en aquesta època de l'any. Es va separar ara ja fa més de cinc anys i els fills, si bé s'han quedat amb ella, practicament no els veu durant tot l'hivern, si no és per festes o dies assenyalats, ja que els dos han anat a estudiar fora de Bilbao, un a Salamanca i l'altre a Madrid. I ella, el que fa durant aquesta èpoa és aguantar a jubilats que sempre volen tenir la raó, que sempre volen un ball després de sopar i que, quan porten més vi de l'adequat, intenten fotre-li ma. La Yolanda ho aguanta perquè cobra bé, i sempre rep alguna propineta de les àvies. En aquests viatges, quan pot s'escapa, s'arregla una mica i surt a caçar jovenets. És el que anomenariem una madura sexy, que cada cop que obre els ulls i es descobreix amb les cames obertes follant amb un desconegut, se sent més sola que mai, i pensa que potser ha arribat el moment de deixar de lamentar-se dels errors del passat i començar a viure.

Quan es concentra molt dibuixant, se li contrauen tots els músculs, i li acaba fent mal el coll. Reposa el cap al seient i acluca els ulls un moment.

Aqui, els que el coneixen l'anomenen Miki. Ningú sap ben bé perquè, ni ell mateix ho sap, però ja s'ha acostumat a aquest nom. Va nèixer fa 27 anys en un poblet de la immensa Xina, i va creixer convençut, enmig del tradicionalisme de la seva familia i la seva societat, que el seu futur era treballar a la mateixa fàbrica pestilent on treballava el seu pare, casar-se i tenir un fill varó. Això és el que pensava fins que va haver d'anar a l'institut, a ciutat, on va conèixer algunes persones amb idees revolucionaries, tot i que les deien en veu baixa. Va començar a madurar i criar aquelles noves conviccions d'amagat de tothom, sobretot de la seva familia, i aviat es va sentir ofegat pel sistema de vida que l'obligaven a dur, per tota la moralitat i per tantes tradicions absurdes. Va marxar de casa disposat a lluitar per les seves conviccions i per la llibertat, enmig dels plors de sa mare i sa iaia i dels renecs de son pare.
Al final, va haver de fugir del seu pais després d'haver apedregat uns agents de policia enmig d'una manifestació per l'alliberament del Tibet.
Ara volta per Espanya, buscant una oportunitat, i renega del seu país, tan privat de llibertats i tan obtús, però a l'hora de la veritat no accepta ni vol entendre la nova cultura que l'acull, i tan sols es relaciona amb xinesos que han anat a Espanya per fer diners violant tots els convenis laborals que poden i més. La seva vida es limita en quedar amb xinesos, beure amb ells i anar de putes.
El seu pròxim destí és Tarragona. A Cambrils, o potser Salou, hi muntarà amb un altre soci un negoci per vendre productes d'imitació als turistes incauts.

Costa molt endevinar les mirades, això el nostre dibuixant ho sap de sobres, i per això s'ho pren amb calma, i descansa ulls i ment entre mirada i mirada...

En Martín i la Luisa fa 48 anys que són casats i sempre s'han portat més o menys bé. Mai han estat enamorats un de l'altre, però amb el temps han après a estimar-se. El seu va ser un matrimoni arreglat pels seus respectius pares, típic de les regions de la Castella profunda de la seva època. Des del primer dia els dos van acceptar el seu rol: el marit portava els diners a casa, i la muller s'encarregava de la llar, del menjar i del benestar del marit. Van tenir 5 fills, els que deunostresenyor els va voler enviar. Durant la guerra es van amagar en una masia apartada, on eren bastant autosuficients en quant a menjar, tot i que també ho van passar malament. Per ells, Franco va ser un bon home. El rei va ser un bon home. L'arribada de la democracia va ser una bona noticia. La seva feina en aquest món no era la política, sinó mantenir als fills i intentar no passar gana. Mai van fer vacances, mai es van moure del seu poble fins ara. No han sigut mai especialment feliços. I és ara quan ella es pregunta si no hagués estat més feliç si s'hagués rebelat i se n'hagués anat a descobrir món, com fan les noies d'avui en dia. I ell es pregunta com serien ara les coses si al final s'hagués casat amb aquella mossa de la que tant enamorat estava. I els dos es pregunten si ja es massa tard per fer realitat ni que sigui la meitat d'un dels molts somnis de joventut que van quedar enterrats en els dies.

El tren ja arriba a destí. Prou mirades per avui. el dibuixant s'aixeca mig encarcarat i, tristament, pensa perquè no pot veure res dins la seva pròpia mirada quan es reflexa en el mirall, perquè no pot veure qui és ni qui ha de fer. I és que, tot sovint, des de fora les coses es veuen d'una altra manera.