15/8/08

Vacances 2008, capítol 2; de Sotres als peus del Picu Urriellu

Dilluns 21:

Avui ens despertem aviadet, a les 7.30h, i després de fer les motxilles, esmorzem, paguem l'hostal, carreguem los trastos i comencem a caminar en direcció al Collado de Pandébano. En general la gent hi arriba en cotxe, seguint una pista, però natros, com que el cotxe de Kepa es nega a passar per segons on, hem de sortir de Sotres a peu. Fins a Pandébano ens esperen aproximadament una hora i mitja. Al sortir de Sotres, davant nostre, veiem les ziga-zagues de la pista que haurem de seguir.






Passem pels Hivernales del Texu, i anem pujant xino-xano i tranquil·lament. No tenim cap pressa, tenim tot el dia per arribar a dalt de tot de la Canal de la Celada, on ens han dit que hi ha un vivac força còmode.




Al cap de gairebé dues hores més o menys, arribem al Collado de Pandébano. Alli deixem la pista, i ens enfilem pel camí que en unes 3 hores ens ha de portar fins al refugi de la Vega de Urriellu. Tenim previst dinar alli, amb la calma, i evidentment, amb la calma pujem...








Ja ho sabia de l'any passat, però la primera imatge que es té del Picu mentres puja, sempre em sorprèn... es tan gran!!!! En girar un revolt es presenta, i després les seves parets ja no ens abandonen en tot el trajecte.













A la paret descobrim que n'hi ha un parell escalant... una via d'aquelles que preferixo mirar de lluny, que fan mal...






Arribem al refugi en l'horari previst, i allí, un Aquarius i a dinar. El refugi està okupat per no sé quants grups escoltes o de colònies.
Mentres dinem, coneixem a un xaval molt majo, un tio d'estos que s'han fet petar les muntanyes de mig mon, que resulta que es de Zuberoa, al País Vasc francès, i Kepa i ell es posen a parlar en euskera. Com que evidentment jo no pillo res del que diuen, passo d'ells, que igual és interessant lo que diuen, pero no ho entenc, i me poso a mirar que los grupets de colònies (un dels quals és català, un altre mallorquí i els altres de no sé on), que fan lo que és propi de la seua edat, és a dir, el tonto. És lo que ténen els 15-16 anys.
Cap allà a les 4, omplim les cantimplores d'aigua i emprenem la pujada per la Canal de la Celada. Josu ens va dir que a dalt de tot, sota la paret Est, hi ha uns vivacs força guapos, i és lo que anem a buscar. Així, doncs, deixem el Refugi de Vega Urriellu darrera nostre i comencem la última pujada, passant pel costat d'unes ovelles que de tontes no en tenen res, i busquen les ombres per a fugir de la calor.






La Canal de la Celada és bàsicament una tartera, no massa complicada, però si farregosa en algun tram, sobretot quan no hi ha gens de neu, com era el cas. En total la pujada ens porta una horeta i algo.






Quan arribem practicament dalt de tot, a l'alçada on calculem que hi ha d'haver lo vivac, la paret Est mos corprèn. Per aqui pujarem demà, per la Cepeda, i esforçant-nos-hi una mica, fins i tot podem vore el forat de sortida de la via, que permet el pas al circ des d'on es puja al cim i es rapela.








No cal buscar gaire per trobar el vivac. De fet, Kepa el troba de seguida. Vale, vale, admeto que jo no el vaig buscar massa que diguem.... Però el fet és que el que ens pensàvem que seria un vivac normalet, resulta ser gairebé un hotel, amb unes vistes acollonants...






Quan ja ho tenim tot ben escampat i ocupat, Kepa decideix anar a pujar a la Morra de Carnicioso, a uns 15 minuts d'on estem, però com que s'ha de desfer una mica del camí que hem seguit per pujar, a mi, que vols que et digui, com a que em fa mandra, i me quedo al vivac. Des de la meva posició privilegiada, l'hi faig algunes fotos mentres puja al cim, i ell me'n fa també alguna a mi.








Quan torna Kepa, jo m'entretinc amb este animaló, perseguint-lo per fer-li fotos, i ell, no sé si per carinyo o perquè, no va parar de bufar-me.




Després de sopar, i abans de posar-mos a dins del sac per passar la nit, gaudim de l'irrepetible espectacle d'una posta de sol amb un mar de núvols als nostres peus...



















I la nit, clara i tranquila, ens va envoltar. I mentres alguns dormien placidament, d'altres no van deixar de contar ovelles infructuosament... però vaja, lo important és que a l'endemà a les 9 del matí haviem quedat amb Josu, Pesquisa, Grivel i Tuvatu per pujar el Picu. Grivel i Tuvatu per Amistad con el Diablo, i els demés per la Cepeda.

7 comentaris:

Kepa ha dit...

dos días para recordar toda la vida!!!! me ha gustado como lo has contado.

Petonets

A la citela estan ha dit...

dixan de banda el mal d'alçada ocorregut desde que ai vist les fotos dels que escalaven i que jo no fare mai de la vida. un paisatges preciosos.. jo pero me conformo en pujar a la picossa i l'estel en un temps prudencial i sense treure los pulmons per la boca (cosa que em va passar l'ultim cop que u vaig fer)

ha dit...

Amb estes fotos té sentit allò de que una imatge val més que mil paraules.

xavi ha dit...

Una de dos o has fet unes vacances molt llargues o ets molt dropa escrivint. ....vale les fotos son molt xules i tal, i el xicarron del norte no és subjectiu ni res... :D

Joan González ha dit...

Hola Alba, la nuvolada amb el sol es de peli.....

salut i Kepa...

joan

Llombrígol ha dit...

Alba!

Ja sé que no bé al cas però és que estic molt content perquè he acabat l'informe del Castell del juliol! Ara ja sóc una mica més lliure (temporalment)!

Parlem!

Llombrígol ha dit...

PD: a substituir el "bé" de la primera línia per un "ve" (aix, l'alegria em fa oblidar les regles ortogràfiques... XD)