28/1/08

Esperant....

... a que arribi el bon temps, mirant el cel per la finestra... sense saber que el bon temps el duem a dins nostre...
Així, amb els ulls perduts en l'immens blau, va deixar lliscar els dies entre els seus dits, esperant quelcom que no sabia descriure, esperant que el bon temps l'hi escalfés les galtes.... sense saber que el bon temps el duia dins seu....
I una nit de lluna plena, mentres el sol feia brillar timidament les gotes de rosada, es va aixecar de la cadira, i va voler obrir la finestra. Pero tants anys tancada havien fet que la fusta revellís i reinflés, i la finestra no s'obria... i va pensar que mai podria ensumar el bon temps, sense saber que el bon temps el duia dins seu...
Llavors, amb llagrimes als ulls, va seguir mirant l'immens blau per la finestra, fins que una cara va apareixer davant seu. Plovien cors trencats i els cabells que envoltaven el rostre eren molls de fantasia. Es van mirar, les ninetes dels seus ulls van ballar un dolç vals a ritme de jazz. Volien trobar-se i trobar junts un dia de bon temps, i no sabien que el bon temps era dintre seu....
D'un cop d'esperança van obrir la finestra, i l'aire inundà els pulmons secs d'alegries. Una mirada, un somriure, i van sortir el sol i la lluna i els estels i les flors s'obriren, i van descobrir que el bon temps era dins seu. I a fora, seguien plovent cors trencats...

4 comentaris:

Sonia ha dit...

Hola Alba , lo has escrito tu?

preciosa historia...

un abrazo

Joana ha dit...

Felicitats noia, feia temps que no lleigia res tan bonic com aixó que has escrit.

Preciós!!!!!

Joan González ha dit...

Jo...nena, quina inspiració...

salut
joan

Patxi ha dit...

Que bonic!!!

Una vegada més has provocat que les llàgrimes recorrin les meves galtes. D'alegria, d'emoció...

Moltes gràcies Alba.