28/10/08

Mirades

Ell és dibuixant. Dibuixa paisatges, còmics, cares... dibuixa de tot, però el que més l'hi agrada dibuixar són les mirades. Té un do especial per descobrir la gent a través de les seves mirades, i es passa hores observant i plasmant el que veu sobre fulls i fulls de paper. A vegades s'asseu en un banc d'una plaça i observa els vianants, però prefereix agafar un tren, tant se val amb quin destí, i dibuixa totes les mirades que troba. I mentre dibuixa, escolta els grans mestres: Wagner, Vivaldi, Mozart... tots ells l'ajuden a inspirar-se. I dibuixa d'amagat, perquè si la gent el veu com dibuixa, les seves mirades cambien, es fan mentida, i llavors ja no les pot dibuixar tal com són.
Així doncs, molts matins va a l'estació de Delicias a agafar un tren. Avui ha trobat un lloc pel Talgo que arriba fins a Barcelona. Fa uns quants dies que no s'afaita, i llueix una barba que molts passatges miren amb curiositat, ja que té una clapa de pèl ros enmig d'una barba de color castany, que li emmarca la meitat de la boca. Per tot equipatge duu un maletí, la llibreta de dibuixar i un reproductor de música. Amb els ulls color verd mar, busca el seu número de seient i, un cop acomodat, comença la feina.
Davant seu hi ha una noia jove, de posat tímid. És estrangera, possiblement anglesa, l'hi calcula poc més de 18 anys. L'hi busca la mirada, i comença a dibuixar-li l'interior. Així, amb tots els passatgers del seu voltant.

L'Evelyn no és tímida, però degut a la sobreprotecció dels seus pares ha arribat a tal extrem que és incapaç de reaccionar per si mateixa davant de qualsevol situació, ja que els seus gelosos progenitors l'han tret sempre de totes les situacions possibles, reaccionant per ella, responent per ella, parlant per ella, pensant per ella... i així, l'Evelyn ha arribat a la majoria d'edat sense saber comunicar-se amb la gent, ni amb els nois i noies de la seva edat. Ara, als recent complerts 20 anys, ha decidit que ja n'hi ha prou, que vol ser autosuficient, i es vol demostrar a si mateixa i, de passada, als seus pares, que és capaç de sortir-se'n ella soleta de tot el que es proposi, sense necessitat que ningú l'hi tregui les castanyes del foc. I un bon dia s'aixeca de bon matí, es fa la maleta, agafa tots els seus estalvis i anuncia als seus estimats pare i mare que se'n va a voltar per Europa en tren. "Tu sola?" "Si, jo sola i ara mateix. Fins aviat!". Aquestes són les últimes paraules que es diuen fins que es retrobi amb qui realment és.

Després de pintar una mirada, el dibuixant gira els ulls cap a la finestra i deixa perdre per uns minuts en l'horitzó canviant...

La Yolanda té uns 40 anys. De fet, en té més, però no l'hi ha agradat mai dir la seva edat, coqueta com és. És animadoria cultural... bé, la veritat és que és guia turística per Bilbao, però quan a la ciutat comença el fred, el turisme baixa, i per no quedar-se a casa tot l'hivern, accepta feines d'animadora cultural i acompanyant en excursions per a gent gran, que sempre ténen com a destí la costa mediterrània, sobretot a pobles de Girona i Barcelona.
Cada hivern s'esta, en total, un parell de mesos fora com a mínim. No l'hi agrada la buidor de casa seva en aquesta època de l'any. Es va separar ara ja fa més de cinc anys i els fills, si bé s'han quedat amb ella, practicament no els veu durant tot l'hivern, si no és per festes o dies assenyalats, ja que els dos han anat a estudiar fora de Bilbao, un a Salamanca i l'altre a Madrid. I ella, el que fa durant aquesta èpoa és aguantar a jubilats que sempre volen tenir la raó, que sempre volen un ball després de sopar i que, quan porten més vi de l'adequat, intenten fotre-li ma. La Yolanda ho aguanta perquè cobra bé, i sempre rep alguna propineta de les àvies. En aquests viatges, quan pot s'escapa, s'arregla una mica i surt a caçar jovenets. És el que anomenariem una madura sexy, que cada cop que obre els ulls i es descobreix amb les cames obertes follant amb un desconegut, se sent més sola que mai, i pensa que potser ha arribat el moment de deixar de lamentar-se dels errors del passat i començar a viure.

Quan es concentra molt dibuixant, se li contrauen tots els músculs, i li acaba fent mal el coll. Reposa el cap al seient i acluca els ulls un moment.

Aqui, els que el coneixen l'anomenen Miki. Ningú sap ben bé perquè, ni ell mateix ho sap, però ja s'ha acostumat a aquest nom. Va nèixer fa 27 anys en un poblet de la immensa Xina, i va creixer convençut, enmig del tradicionalisme de la seva familia i la seva societat, que el seu futur era treballar a la mateixa fàbrica pestilent on treballava el seu pare, casar-se i tenir un fill varó. Això és el que pensava fins que va haver d'anar a l'institut, a ciutat, on va conèixer algunes persones amb idees revolucionaries, tot i que les deien en veu baixa. Va començar a madurar i criar aquelles noves conviccions d'amagat de tothom, sobretot de la seva familia, i aviat es va sentir ofegat pel sistema de vida que l'obligaven a dur, per tota la moralitat i per tantes tradicions absurdes. Va marxar de casa disposat a lluitar per les seves conviccions i per la llibertat, enmig dels plors de sa mare i sa iaia i dels renecs de son pare.
Al final, va haver de fugir del seu pais després d'haver apedregat uns agents de policia enmig d'una manifestació per l'alliberament del Tibet.
Ara volta per Espanya, buscant una oportunitat, i renega del seu país, tan privat de llibertats i tan obtús, però a l'hora de la veritat no accepta ni vol entendre la nova cultura que l'acull, i tan sols es relaciona amb xinesos que han anat a Espanya per fer diners violant tots els convenis laborals que poden i més. La seva vida es limita en quedar amb xinesos, beure amb ells i anar de putes.
El seu pròxim destí és Tarragona. A Cambrils, o potser Salou, hi muntarà amb un altre soci un negoci per vendre productes d'imitació als turistes incauts.

Costa molt endevinar les mirades, això el nostre dibuixant ho sap de sobres, i per això s'ho pren amb calma, i descansa ulls i ment entre mirada i mirada...

En Martín i la Luisa fa 48 anys que són casats i sempre s'han portat més o menys bé. Mai han estat enamorats un de l'altre, però amb el temps han après a estimar-se. El seu va ser un matrimoni arreglat pels seus respectius pares, típic de les regions de la Castella profunda de la seva època. Des del primer dia els dos van acceptar el seu rol: el marit portava els diners a casa, i la muller s'encarregava de la llar, del menjar i del benestar del marit. Van tenir 5 fills, els que deunostresenyor els va voler enviar. Durant la guerra es van amagar en una masia apartada, on eren bastant autosuficients en quant a menjar, tot i que també ho van passar malament. Per ells, Franco va ser un bon home. El rei va ser un bon home. L'arribada de la democracia va ser una bona noticia. La seva feina en aquest món no era la política, sinó mantenir als fills i intentar no passar gana. Mai van fer vacances, mai es van moure del seu poble fins ara. No han sigut mai especialment feliços. I és ara quan ella es pregunta si no hagués estat més feliç si s'hagués rebelat i se n'hagués anat a descobrir món, com fan les noies d'avui en dia. I ell es pregunta com serien ara les coses si al final s'hagués casat amb aquella mossa de la que tant enamorat estava. I els dos es pregunten si ja es massa tard per fer realitat ni que sigui la meitat d'un dels molts somnis de joventut que van quedar enterrats en els dies.

El tren ja arriba a destí. Prou mirades per avui. el dibuixant s'aixeca mig encarcarat i, tristament, pensa perquè no pot veure res dins la seva pròpia mirada quan es reflexa en el mirall, perquè no pot veure qui és ni qui ha de fer. I és que, tot sovint, des de fora les coses es veuen d'una altra manera.

2/10/08

Vacances 2008, capítol 4; dos dies amb agulletes

Ja continuo, ja continuo amb les vacances! Que arribaran les de l'any que vé i encara no hauré acabat amb estes....

Bé, com és de suposar, l'endema de la escalada al Picu Urriellu em vaig aixecar cruixida del tot. La veritat es que es va agraïr dormir en un llit decent, però a les 9.30h, quan mos vam despertar, fins i tot me feien mal les pestanyes...
El plan d'avui era anar tranquil·lament fins a Riaño, a un camping que hi ha, per tal de poder fer alguna cosa de muntanya demà dijous.
Així, doncs, esmorzem al bar, recollim tot i anem tirant pa Riaño.
A Cangas de Onís parem per fer una parada tècnica, és a dir, bàsicament per dinar. Per pixar no, que amb la deshidratació que portavem del dia anterior, jo només vaig pixar un parell de vegades en tot lo dia, i no vaig parar de beure aigua i cervesa!!!!
Pos això, que a Cangas de Onís parem, dinem, comprem quatre coses que necessitem, jo compro quatre coses que no necessito i que són per regalar i fem una miqueta el turista. Fotos, molt poques, bueno, de Cangas de Onís només 3.... i les tres son del pont....




Cap allà a les 5, seguim el camí cap a Riaño, vinga carretera!!!!
Arribem a Riaño i basicament el món mos cau a sobre. Jo no sé si era la calor, la deshidratació, o la conjunció astral, però el camping mos sembla tercermundista. Despres d'haver vist la web del camping esperàvem algo més decent, però al supermercat del camping hi havia una botella de sabó, quatre barres de pa sec i tres paquets de piles, si volies anar a la piscina que deien a la web, havies d'anar al poble, i les dutxes.... millor no dutxar-te si no volies agafar la sífilis! A més, el catxondeo total ja és quan anem a inscriure'ns al camping i la noia que mos atèn no entèn ni parla res de castellà, i amb l'ordenador es veu que tampoc no s'hi entèn massa.... però ho aconseguim despues de moltes filigranes, i per fi plantem la tenda.
Kepa i jo matenim una conversa seria davant d'una cervesa, seria per dir algo, i decidim que l'endemà marxem pitant d'alli. De fet, només hi havia dues coses bones al camping, la cervesa i esta porqueta preciosa que anava passejant a la busca d'algunes caricies...




L'endemà al matí, despues d'esmorzar algo, descobrim sorpresos que els lavabos encara estàn més bruts que quan vam arribar, cosa que ens certifica que és bona opció marxar d'allí. Anem a pagar la nit a recepció, i si ahir la noia no mos entenia, avui lo noi que hi ha encara mos enten menos... però al final aconseguim pagar i, despues de recollir la tenda i de reestructurar el caos del cotxe (que segueix sent un caos, però amb un altre ordre) fotem el camp.
Sortim de Riaño en direcció a Puerto de Sant Glorio-Potes. Parem només una estona a fer un cafè amb llet a mig camí, i un cop a Potes, mos dirigim directament al camping La Viorna... tot un luxe pels nostres sentits despues de sortir del camping de Riaño! Tot esta net, la gent es amable, parlem lo mateix idioma... es com estar al cel, jeje!
Despues de plantar la tenda i dinar una mica (i de que Kepa faci la migdiada), nem a fer una volta. Ens plantem al Centro de Interpretacion del Parque de Picos de Europa, al poble de Tama, on ens bombardegen d'informació històrica, faunística, geològica i no sé quines coses més.
Després donem un volt per Potes, i com no podia ser menos, anem a parar a una exposició-friki de bruixeria i tortura... hi pasem ben bé un parell d'hores, envoltats d'amulets, guillotines, maleficis, conjurs i no sé quanta parafernalia més... no es pot dir que fos la millor exposició sobre el tema del món, però entretinguda ho era un rato!
Quan el sol ja comença a fer el ronso tornem al camping a preparar el sopar. Avui toca espaguetis amb sofregit de ceba i bacon... per llepar-s'hi els dits!








Després de sopar fem una cerveseta al bar del camping, amb la música d'acompanyament d'uns francesos amb guitarra i harmònica, i amb la tonada de Le Meteque al cap, anem cap a dormir, amb tots els musculs encara encarcarats... i el que durarà!

8/9/08

Vacances 2008, capítol 3; via Cepeda al Picu Urriellu


Toca el moment de narrar-vos l'ascenció al Picu Urriellu de les meves vacances amb Kepa. Potser l'eix central de les vacances, tot i que no per això el més important, és clar!
Pos això, que el dimarts haviem quedat amb Josu a les 9h a peu de paret. Josu venia amb Pesquisa, Grivel i Tuvatu. Mentres Grivel i Tuvatu feien de les seues per la via Amistad con el Diablo, Pesquisa s'apuntava a venir amb natros a per la Cepeda.
La Cepeda no és que sigui una via extremadament dificil, però nois, té la seua dificultat. Bàsicament són IV-IV+, amb algun pas de V, i el pas xunguillo al final, un V+ super polit, ja que és el punt on s'hi ajunten diverses vies.






Pos bueno, que se fan les 9, i Kepa i jo ja estem esperant als peus del Picu, i, mentres mos anem posant cremeta pel sol, veiem aparèixer uns puntets que van pujant xino-xano pel camí.... seràn ells?




Aprofitem el zoom... i..... si! són ells!!!!!




Unes quantes abraçades, petonets i salutacions després, ja estem llestos per començar l'escalada. Josu i Kepa fan una cordada, i jo m'ajunto amb Pesquisa, un xaval que acababa de conèixer i que és majo com ell sol!
El primer llarg és facilet facilet. Josu va el priimer, i va posant el material per a Pesqui, que puja el segon. Després puja Kepa i finalment jo, i tota la paret seguirem este ordre, de manera que la major part del temps em quedo sola penjada d'un clau, però m'és igual, pq l'espectacle realment val la pena! La meva feina avui, a part de pujar més o menys dignament, és la d'anar recollint tot el material, o sigui que acabo sent la mula de càrrega.... però a gust que ho faig, eh?








La sortida de la primera reunió és ja una miqueta més dificil, però disfrutona; un diedre que mos fa suar una miqueta i posar-nos en situació... els culets que veieu a les fotos són el de Pesqui i el de Kepa.






Anem pujant tots quatre, segons la meva sensació, força ràpid per ser quatre, i, sobretot Kepa i jo, reneguem sovint quan mos trobem algun pas més complicat. Això si, he d'admetre que em vaig sentir força bé a la paret, feia temps que no em sentia tan a gust i tan segura. No sé si serà la companyia o que, però em vaig trobar molt be.













Si no m'equivoco, és a la quarta reunió que ens hem d'estar esperant força estona, una horeta més o menys, ja que més amunt és on conflueixen les diferents vies, i avui el Picu està plagat de llangardaixos de tots los colors. Això mos retrassa molt més del que voldriem... però bueno, que som joves, i tenim tot lo temps del món per arribar! És en aquest moment que gairebé em quedo adormida.... és lo que té passar mala nit!






A la fi, però, arribem a la última reunió, preludi del pas dificil. I nois, si que ho és de dificil! Però més que res pq la roca està totalment pulida, i rellisca que fa goig! Però rai, que uns catalans molt majos que han passat davant nostre mos han deixat una mica de material, i aferrant-nos-hi fins i tot amb les dents ho superem






Despues del pas, queda el gran naixement pel forat. I és que per arribar al circ, des d'on es puja caminant al cim del Picu, has de passar per un forat. I a veure qui és el guapo que el passa sense fer el ridícul ni deixar anar algun mecagondeu!






El passem tots com bonament podem, i, mentres anem maleïnt als fabricants de peus de gat per fer-los que facin tant de mal, pujem fins al cim del Picu.






Al cim, les fotos de rigor. Esta primera, pensant en Ferran sobretot, i dedicada a ell, i, per extensió, al Col·lectiu Correllengua, a la Picossa i a tots aquells que lluiten per la llibertat dels pobles.




Foto de grup. Anava amb los més guapos de tot lo Picu!!!!!




Al cim l'hi vaig regalar una samarreta a Josu que jo mateixa vaig pintar amb la ressenya de la via Murciana al Picu. Una cosa que tenia ganes de fer i la vaig fer...




Después d'una estoneta menjant algo, toca baixar, i depresa! Que amb la tonteria se mos ha fet tard, són les 5.30h, i Kepa i jo hem de baixar caminant fins a Sotres!!!! O sigui que els ràpels els fem tot lo ràpid que podem.




Arribem al vivac on Kepa i jo tenim les coses, i a les 7 ja ho tenim tot carregat i començem a baixar. Baixem amb Kepa i Pesquisa tota la canal de la Celada, al final de la cual ells tenen el vivac, on ja els esperen Grivel i Tuvatu.




Una ultima mirada enrere per despedir-nos del Picu, i cap avall que fa baixada!!!!




La baixada se'm fa eterna i insuportable. Esgoto els últims cartutxos d'energia que em queden... tot i així, baixem molt més ràpid del que ens pensàvem, encara que jo només em moc per inèrcia. Pandébano sembla que no arriba mai, però finalment hi arribem a les 9. Aqui, ens acabem la poca aigua que ens queda i seguim per la pista. Kepa s'avança, per poder arribar a temps a Sotres i a l'hostal, Casa Cipriano, a una hora raonable i avisar-los que hi passarem la nit, i no haver de dormir al carrer.
Així doncs, segueixo el camí sola, i al cap del que em sembla una eternitat, passo pels Invernales del Texu, i al cap de poc, apareix Kepa, que m'ha vingut a buscar amb el cotxe. Això m'estalvia un parell de quilòmetres... no sap Kepa com ho agraeixo!
Així, doncs, cap allà a les 23.00h entrem a l'habitació, mos dutxem, bevem un suquet i caic rendida al llit... abans d'adormir-me penso que m'agraden estos dies durs que apareixen de tant en tant...

(La cançó és d'un dels cds que em vaig comprar durant les vacances, i les fotos, evidentment, no són totes meves)
(Moltes gràcies a Josu, per ser com és, i a Pesquisa, per ser un gran company de cordada i un gran tio. Petonets als dos!)

15/8/08

Vacances 2008, capítol 2; de Sotres als peus del Picu Urriellu

Dilluns 21:

Avui ens despertem aviadet, a les 7.30h, i després de fer les motxilles, esmorzem, paguem l'hostal, carreguem los trastos i comencem a caminar en direcció al Collado de Pandébano. En general la gent hi arriba en cotxe, seguint una pista, però natros, com que el cotxe de Kepa es nega a passar per segons on, hem de sortir de Sotres a peu. Fins a Pandébano ens esperen aproximadament una hora i mitja. Al sortir de Sotres, davant nostre, veiem les ziga-zagues de la pista que haurem de seguir.






Passem pels Hivernales del Texu, i anem pujant xino-xano i tranquil·lament. No tenim cap pressa, tenim tot el dia per arribar a dalt de tot de la Canal de la Celada, on ens han dit que hi ha un vivac força còmode.




Al cap de gairebé dues hores més o menys, arribem al Collado de Pandébano. Alli deixem la pista, i ens enfilem pel camí que en unes 3 hores ens ha de portar fins al refugi de la Vega de Urriellu. Tenim previst dinar alli, amb la calma, i evidentment, amb la calma pujem...








Ja ho sabia de l'any passat, però la primera imatge que es té del Picu mentres puja, sempre em sorprèn... es tan gran!!!! En girar un revolt es presenta, i després les seves parets ja no ens abandonen en tot el trajecte.













A la paret descobrim que n'hi ha un parell escalant... una via d'aquelles que preferixo mirar de lluny, que fan mal...






Arribem al refugi en l'horari previst, i allí, un Aquarius i a dinar. El refugi està okupat per no sé quants grups escoltes o de colònies.
Mentres dinem, coneixem a un xaval molt majo, un tio d'estos que s'han fet petar les muntanyes de mig mon, que resulta que es de Zuberoa, al País Vasc francès, i Kepa i ell es posen a parlar en euskera. Com que evidentment jo no pillo res del que diuen, passo d'ells, que igual és interessant lo que diuen, pero no ho entenc, i me poso a mirar que los grupets de colònies (un dels quals és català, un altre mallorquí i els altres de no sé on), que fan lo que és propi de la seua edat, és a dir, el tonto. És lo que ténen els 15-16 anys.
Cap allà a les 4, omplim les cantimplores d'aigua i emprenem la pujada per la Canal de la Celada. Josu ens va dir que a dalt de tot, sota la paret Est, hi ha uns vivacs força guapos, i és lo que anem a buscar. Així, doncs, deixem el Refugi de Vega Urriellu darrera nostre i comencem la última pujada, passant pel costat d'unes ovelles que de tontes no en tenen res, i busquen les ombres per a fugir de la calor.






La Canal de la Celada és bàsicament una tartera, no massa complicada, però si farregosa en algun tram, sobretot quan no hi ha gens de neu, com era el cas. En total la pujada ens porta una horeta i algo.






Quan arribem practicament dalt de tot, a l'alçada on calculem que hi ha d'haver lo vivac, la paret Est mos corprèn. Per aqui pujarem demà, per la Cepeda, i esforçant-nos-hi una mica, fins i tot podem vore el forat de sortida de la via, que permet el pas al circ des d'on es puja al cim i es rapela.








No cal buscar gaire per trobar el vivac. De fet, Kepa el troba de seguida. Vale, vale, admeto que jo no el vaig buscar massa que diguem.... Però el fet és que el que ens pensàvem que seria un vivac normalet, resulta ser gairebé un hotel, amb unes vistes acollonants...






Quan ja ho tenim tot ben escampat i ocupat, Kepa decideix anar a pujar a la Morra de Carnicioso, a uns 15 minuts d'on estem, però com que s'ha de desfer una mica del camí que hem seguit per pujar, a mi, que vols que et digui, com a que em fa mandra, i me quedo al vivac. Des de la meva posició privilegiada, l'hi faig algunes fotos mentres puja al cim, i ell me'n fa també alguna a mi.








Quan torna Kepa, jo m'entretinc amb este animaló, perseguint-lo per fer-li fotos, i ell, no sé si per carinyo o perquè, no va parar de bufar-me.




Després de sopar, i abans de posar-mos a dins del sac per passar la nit, gaudim de l'irrepetible espectacle d'una posta de sol amb un mar de núvols als nostres peus...



















I la nit, clara i tranquila, ens va envoltar. I mentres alguns dormien placidament, d'altres no van deixar de contar ovelles infructuosament... però vaja, lo important és que a l'endemà a les 9 del matí haviem quedat amb Josu, Pesquisa, Grivel i Tuvatu per pujar el Picu. Grivel i Tuvatu per Amistad con el Diablo, i els demés per la Cepeda.