17/8/07

Anayet, Vértex d'Anayet, Punta dera Sarreta i Arroyetas

Fa uns dies vaig quedar amb Kepa, la Joana i Lluís per fer una escapadeta de cap de setmana al Pirineu. Després de sospesar diferents opcions (vaja, em sembla que més aviat les van sospesar Kepa i la Joana...) es va decidir d'anar a fer l'Anayet, i aprofitar per fer, a més a més el Vértex d'Anayet, la Punta dera Sarreta i l'Arroyetas.

Vam quedar el dissabte a la tarda, o sigui que després del curro, vaig agafar el tren cap a Reus, i allí em van recollir Lluis i la Joana, i vam fer cap fins a la pista de Formigal, on haviem quedat amb Kepa. Vam començar a caminar per allà les 8 del vespre, de manera que durant el camí fins als llacs de l'Anayet, on haviem de passar la nit, les muntanyes que ens envoltaven van anar canviant els colors i tenyint-se de sang.

Al principi, la ruta va per la pista de l'estació d'esquí de Formigal. M'estalviaré comentaris sobre el que penso d'aquesta pista d'esquí i, per extensió, de totes les pistes d'esquí...

El sol fa un ultim esforç per iluminar el dia mentres comença la pujada



Al cap d'una bona estona per pista, enganxem el camí que, pel barranc de Culibillas, ens durà fins als llacs de l'Anayet. Des de França, uns núvols no gaire amistosos sembla que ens vulguin aigualir la festa.

Com ja he dit abans, durant la pujada els ultims rajos de sol ens regalen colors meravellosos. Mirant enrere, veiem el Pic d'Infiernos, entre d'altres, amb un mantell roig.

L'arribada als llacs és apoteòsica. Malgrat que no vam veure exactament la posta de sol, els colors que tenia el cel quan la nit era gairebé un fet, em van deixar alucinada.... El Midi, muntanya inconfusible, ens esguarda i ens tempta...

I l'Anayet, el nostre destí per l'endemà, s'aixeca vertiginós davant nostre.

Vam tenir la sort que aquell cap de setmana hi havia lluna plena. Un cel blau ple d'estrelles, i una lluna immensa.... que més es pot demanar si has de fer un vivac?



L'endemà, ens va costar treuren's la son de les orelles, pero un cop vam treure el nas de dins del sac, l'espectacle no tenia res a envejar al de la nit anterior. Amb l'Anayet al costat, esmorzem. (foto de la Joana, o de Lluis, un dels dos)

Un cop esmorzats i amb tot recollit, ens disposem a començar la caminada. El sol ilumina ja els cims.


Comença la pujada, en alguns trams més dura, pero agradable en tot moment.

Hi ha tants colors....



Per arribar al cim de l'Anayet s'ha de passar per un tram una mica més exposat, que està equipat amb un cable per poder-t'hi agafar. Dificil? En absolut. Només cal anar en compte, pq una relliscada tonta et pot dur a fer un vol d'uns quants centenars de metros.
Kepa arribant gairebé al pas del cable. En tot moment, els colors...

Kepa just al mig del pas del cable, arribant a la zona més exposada.

I jo passant, amb la Joana al darrera (foto de Kepa).

Doncs res. Un cop superat el pas del cable i una canaleta, arribem al cim, des d'on hi ha unes vistes acollonidores. Alucinants! No hi ha paraules! Tot al nostre voltant es presenta immens, ple de textures.... increible! I el Midi que regna enmig de tot, centre indiscutible de totes les nostres mirades.

Al cim: Anayet, 2545mts (foto de la Joana) amb el Midi al nostre darrere.

Després de les fotos de rigor, reemprenem el nostre camí, ara en direcció al Vértex d'Anayet. Darrera nostre, doncs, deixem l'Anayet.
Els companys al cim, admirant el paisatge.
Vèrtex d'Anayet, 2559mts. (foto de la Joana)
Per continuar el nostre camí, seguim tota la cresta, que, amb contínues pujades i baixades, ens durà fins a la Punta dera Sarreta i finalment fins a l'Arroyetas.
Una mirada enrere... el Midi, l'Anayet i el Vértex d'Anayet ens controlen els passos.
Punta dera Sarreta, 2512mts. (foto de la Joana)
I ara ja tan sols ens resta arribar fins a l'Arroyetas. Tot i que el cami és comode, cap al final comencem a estar cansats de tanta pujada i baixada. Pero no ens queixem, l'excursió val la pena!
Des de l'Arroyetas, les vistes tornen a ser immillorables. Hi ha tants cims dels que desconeixem el nom! Tantes muntanyes a descobrir! I juguem a endevinar quines son.
Des del cim de l'Arroyetas els llacs on haviem passar la nit es veuen diminuts.
Arroyetas, 2573mts (foto de la Joana)
I bé, com tot lo bo, l'excursió també s'acaba, i amb el cor ple de noves sensacions, ens en tornem.
Per acabar el repor, us deixo una pano que va fer la Joana. Es perfecta, perquè es veu tot el camí que vam seguir, començant per la dreta amb l'Anayet i arribant a l'esquerra amb l'Arroyetas.



2/8/07

Els nens de la guerra

Una de les moltes activitats que es van fer en les Jornades Internacionals d'Història en els Espais de la Batalla de l'Ebre, va ser una exposició de dibuixos que havien realitzat els que aleshores eren els nens fills del bàndol Republicà. Aquests dibuixos, la majoria molt durs i impactants, es van fer en refugis, en escoles o en les anomenades colònies, durant el temps que va durar la Guerra Civil. Em va sorprendre moltíssim com un dibuix podia ser tant explícit i tant ple d'inocència alhora, com els nens són capaços de veure sense crosses com és el món que els envolta, i com són capaços d'absorvir tots els estímuls que els arriben.

Vaig fer fotos d'alguns d'aquests dibuixos, i aquí us els presento. No són fotografies massa bones, ho sento, però no en vaig saber més.

Suposo que en el bàndol dels que s'anomenaven "Nacionals", els nens també feien dibuixos d'aquest tipus, segurament amb altres connotacions polítiques, però que al cap i a la fi, eren els mateixos dibuixos, nomes canviava el color.

M'agradaria pensar que mai més cap nen serà capaç de dibuixar res semblant, que a partir d'avui l'únic que sabràn dibuixar seràn flors, arbres, muntanyes i ninots jugant a pilota... potser és un somni pel que val la pena lluitar... que mai més cap infant dibuixi la mort ni jugui a la guerra.