27/7/07

El camí cap a Ítaca

Tots la busquem. Uns amb més passió, els altres sense adonar-se'n. Però tots busquem la nostra Ítaca particular.

El camí, irremediablement, és llarg, o almenys ho hauria de ser. Desitjo fervorosament que el meu camí duri anys, molts anys. No vull arribar-hi encara. Cada pas em fa descobrir nous tresors, nous paisatges, noves realitats i, per desgràcia, noves pors i perills. Per això vull que duri molts anys, per poder seguir descobrint coses, per enriquir-me mental i espiritualment. Per satisfer les meves ànsies de conèixer i per sentir-me plena.

El camí cap a Ítaca ha de ser llarg, molt llarg. I no és agradable haber-lo de fer sola. Una ma amiga, milions de mans amigues. Uns ulls, un somriure, ens el fan millor i més agradable, si és possible. Una sortida de sol és més clara quan et sorprèn amb algú al teu costat. Un creuament de camins és més fàcil de resoldre quan son més ulls els que miren. Una pedra en el camí és més fàcil de sortejar amb més braços que fan força.

No, no vull fer aquest llarg camí sola. Vull algú al meu costat. Vull un somriure que em faci oblidar les penes. Uns llavis que em besin i em parlin de nous futurs. Uns braços que m'abracin quan ho necessiti, i també quan no ho necessiti. Una veu amiga. Una persona amb qui compartir els sentiments.

I quan arribi a Ítaca, quan ja sigui el final de tot, és la teva ma la que vull notar agafada a la meva. Però mentrestant, que el camí sigui llarg, amb tu.

26/7/07

Posició perduda, posició recuperada!!!!

La setmana passada es van dur a terme a Móra les Primeres Jornades Internacionals d'Història en els Espais de la Batalla de l'Ebre, promogudes i organitzades per l'associació Terra de Germanor, i amb la col·laboració de l'ajuntament.
Xerrades, exposicions, col·loquis, taules rodones, música i teatre ens van omplir les hores als interessats, i vaig aprendre tantes coses i se'm van despertar tants sentiments, que seria impossible explicar-ho o simplement fer-ne una pinzellada.
Soldats republicans, brigadistes internacionals i gent que va lluitar per uns ideals de llibertat es van reunir per uns quants dies al poble, i ens van fer partíceps de les seves experiències i dels seus records. Més d'una vegada em van venir les llagrimes als ulls. Aquella gent que va lluitar s'han convertit per mi en herois anònims d'una lluita perduda, que encara avui en dia s'hauria de rependre per recuperar allò que per la força de les armes ens van robar: la llibertat com a poble.
Si, tots sabem que una guerra és i serà sempre una guerra, i que en els dos bàndols es van cometre atrocitats i assassinats injustificables, i que el bàndol republicà també en va fer i de molt grosses. No els penso justificar. Pero comparteixo la essencia dels sentiments que els van empenyer a abandonar la familia, la casa i la seguretat per embarcar-se en una guerra que segurament els portaria a la mort i al dolor.
Un dels actes que es van programar fou una reconstrucció de quan les tropes van creuar el riu Ebre. Una cinquantena de joves i no tan joves, vestits com els soldats d'aleshores, van creuar el riu al crit de Visca la República! i amb ènfasis i molta motivació, ens van fer viure, en la mesura del possible, la conquesta del castell de Móra per part de les tropes Rojes.













Una de les frases que mes em van quedar d'aquests dies va ser una que es va dir en una representació de teatre: Posició perduda, posició recuperada!. Me l'he fet meva, i es el que toca ara, més val tard que mai: hem perdut la republica, recuperem-la! Quan aconseguim això, possiblement aconseguirem la independència.

23/7/07

Ordesa, Faja de las Flores

Fa uns dies, uns amics de l'Agrupació Excursionista la Picossa em van proposar d'anar a fer una ruta per Ordesa, concretament la idea era anar a la Faja de las Flores, pujant per les Clavijas de Cotatuero, travessar la Faja de las Flores i baixar per la Fajeta de a Carriata. En total vam ser 9 persones, entre les quals s'hi va apuntar Kepa, caçant oportunitats al vol.

El camí de pujada, tot i dur a estones, es força agradable, pujant per dins del bosc, i et permet descobrir alguns racons magics.



Quan s'obria el bosc, la vista de la vall i de les parets que ens envoltaven ens deixaven corpresos.
I arribem a les Clavijas, un camí equipat facil i perfecte per gaudir. És més la impresió que fan que no pas la dificultat.





Las Clavijas em van decepcionar en una cosa; son massa curtes! Encara ni has començat que pràcticament ja has acabat el tram... pero vaja, no es pot tenir tot!

Un cop a dalt, les vistes ens impresionen un altre cop...
I emprenem el camí per enllaçar amb la Faja de las Flores. Si, ens vam equivocar una miqueta, i en un principi vam anar cap a la faja Blanquera, molt més complicada i exposada, que es troba sota de la Faja de las Flores, pero de seguida que ens vam adonar de l'error, vam corregir la ruta i vam anar a buscar la Faja de las Flores.

Mentres anavem pujant, la Brecha de Roland, el Taillon i las Tres Sorores van anar omplint el nostre horitzó.
La Faja de las Flores, malgrat la impresió que dóna des de baix, perquè no sembla que hi hagi un camí possible, es força còmoda de fer, tot i que cal reconeixer que el pati que s'obre als nostres peus és alucinant, i que una relliscada pot provocar que ens hagin de venir a recollir amb cullera...

A l'esquena, controlant els nostres passos, las Tres Sorores: Mont Perdut, Añisclo i Cilindro
I per davant ens observa des de l'horitzó la Serra de Tendeñera, impresionant amb les franjes de colors.
Per baixar, van seguir la Fajeta de la Carriata, un camí que al principi és força impresionant, i cal posar les mans mes d'una vegada.


El problema d'aquest camí es que s'acaba fent pesat, molt llarg, i et destrossa les cames.... pero vaja, així la cervesa de despres entra molt millor!
I un cop a baix, descansats, rehidratats i tips, foto de grup...
Com a ultim apunt, dir que mon pare, tot i coix, també va venir, encara que es va quedar a baix, envoltat de turistes passejant... tot arribarà home! Ja la tornarem a fer amb ell.

P.D.: les fotos, no son totes meves, n'hi ha de tothom!

12/7/07

Estiu, música, malabars i foc

L'estiu és l'època perfecta per sortir al carrer a jugar. Avui potser no es veu tant, pero la sort de viure al poble et permet comprovar com els nens surten a correr i a fer de les seves pels carrers. Natros, no som menys, i amb la calor també sortim a l'aire lliure. Per natros, l'estiu és l'època ideal per sortir de casa a cantar i fer malabars.

El dissabte passat vam agafar tots els tracalets i mon vam anar a fer la nostra festeta, lluny de discoteques i aglomeracions. Només 5 persones, una guitarra i els malabars per fer nostra la nit. Algunes de les fotos són de l'Adrià.

La Música.
Guifré, el nostre gran guitarrista

Les cançons i els galls (no cantem gens bé, ho hem de reconeixer) van durar fins a la matinada

Els Malabars.
Demostració de Guifré amb els aros...

I la nova promesa mundial dels malabars amb aros, el nostre Adrià, que s'ha aplicat en el tema...

Alguns modernitzen els moviments amb les Carioques...

Les Masses també hi eren, com no! L'Eloi, concentrant-se...

I Robert que no es deixava perdre detall!

Com no, arriba un moment de la nit en que apareix el nostre gran aliat.... El Foc!

L'Eloi amb les carioques de foc.

I jo, també amb les carioques...


Aquesta foto, tot i que no em veig, soc jo amb les carioques.... gairebe un cercle perfecte!

I el foc no s'acaba amb les carioques, també juga amb el pal del diable....




Això és gairebé tot el que va donar de si la nit. Una nit irrepetible que haurem de repetir ben aviat!
Per cert, el reportatge va per la Joana. Nena, algun dia em veuras fent l'indio amb les carioques, no pateixis!

10/7/07

Móra Morisca 2007, 10 anys de fira medieval

Res, que segueixo sense poder posar el títol com Déu mana, no m'hi penso trencar el cap....

Aquest cap de setmana passat es va dur a terme a Móra d'Ebre la desena edició de la Móra Morisca, un mercat medieval d'aquests que avui en dia es fan a tot arreu, amb paradetes d'artesans i espectacles "medievals". Realment, no és una activitat que m'entusiasmi molt que diguem, potser es que es tracta d'una festa consumista com qualsevol altra, però com que m'agrada tot allò que comporti recuperar oficis antics, malabars o musiques tradicionals, pos allí que m'hi vaig plantar, i hi vaig col·laborar en el que vaig poder.

A diferents hores del dia, gent del món de la faràndula entusiasmava al públic...

Aquesta colleta de quatre tocava música medieval, em vaig quedar una estona embadalida amb ells, sonen realment be!
També vam poder gaudir de l'actuació d'aquest grup, que representaven lluites entre cavallers cristians..... cosa que no vaig acabar d'entendre: perquè es barallen entre ells? Haguessin pogut fer dos equips...... De totes maneres, no els traurem mèrit. La catapulta que duien, un bon invent, llençaven confeti als assistents, i feien les delicies dels més petits.



I aqui el grup dels Almogàvers.... els animadors per excelència de la festa, amb el ritme de la seva percussió (ja em pagareu una birra, que us deixo molt bé, eh?)


A la fira també hi havia lloc pels artesans, que mostraven oficis que avui en dia son dificils de veure, per desgràcia.

Aquesta noia ens mostrava com filar la llana.
I aqui, una altra noia fent cabassos.
Aquest noi es farà d'or amb les seves cabanes, amb el preu que té avui en dia la vivenda.... No se m'acut cap nen que no hagi somiat algun dia en una cabana així...

I el ferrer.... aquest si que va passar calor, entre el foc i els cops de martell! Pero feia unes virgueries.....
Uns quants esquellots ornamentaven un dels carrers
Capolls de cucs de seda, hi havia una parada on un senyor ensenyava com es fila la seda i tot el seu procés.
Herbes remeieres.... sap greu que tota aquesta saviesa popular es vagi perdent en el temps...


A la nit, els carrers es van omplir de foc, amb l'espectacle de cloenda

I res, després els carrers es van anar buidant, i les parades van anar recollint... fins l'any que vé...