30/6/07

Petits detalls... de Móra d'Ebre

A vegades caminem i no veiem tot de petits detalls que s'amaguen al nostre voltant. Per això, de tant en tant és aconsellable i bonic anar a passejar per descobrir tresors que possiblement estan al nostre costat i que no haviem vist mai fins llavors. Això és el que vaig fer un bon dia, acompanyada de la Pili, i vam jugar a trobar petits detalls de Móra d'Ebre.
Tota porta que vulgui rebre aquest nom requereix d'un pany....
... i com no, també requereix d'una bona picaporta.


Móra esta plena de gent amb algun tros o que es dediquen a l'agricultura o la pagesia, de manera que les eines del camp estan presents en moltes de les cases.

No ens sorprenguem quan ens diguin que aquest cop és ella la que s'introdueix dins d'ell...

Quan falten mitjans, la imaginació és la nostra aliada... un bidó metàl·lic ens pot servir per fer una senyal de perill.

Una sènia, antic i eficient sistema per treure aigua d'un pou.

Mostra del Modernisme? Renaixement? Va passar Gaudí per Móra? Ni idea, diria que no, pero no em negareu que la finestra és bonica, i una llàstima que no es conservi.

I per acabar, alguns detalls ens recorden que no sempre hi ha hagut cotxes, i que en un lloc o altre s'havien "d'aparcar" els matxos i els cavalls.

27/6/07

Kayak a Santa Llucia

Un diumenge vam decidir anar, mons pares, mon germà i jo a fer una miqueta de mal a la platja de Santa Llúcia, que si no m'equivoco està al terme del Perelló. La idea va ser fer una miqueta de ruta seguint la costa, i entrar a alguna cova de les que hi ha als petits penya-segats de la costa. Va ser una sortida guapissima, totalment recomanable!


Les fotos les van fer mon pare i l'Eloi...


Preparant-nos...


I sortint a mar...


Algunes fotos de l'excursioneta
L'Eloi...

El Lluís...
La Montserrat....
I jo....



Mes fotos...

Una de les petites coves a les que vam entrar. La roca es practicament tota conglomerat, i la força de l'aigua ha esculpit amb els anys forats i formes capritxoses.







Bé, i això es amb el que vam perdre el matí d'un diumenge força calorós. Si no fos per aquesta activitat, em sembla que este any no m'haguessin vist a la platja....

26/6/07

Escalada als Estrets d'Horta

El dia 17 de juny, aprofitant que estavem una colleta de Mendiak fent maleses pels Ports, els vaig portar a conèixer els Estrets d'Horta, una magnífica zona d'escalada amb vies per a tots els gustos, des de vies de diferents llargs fins a vies de poc més de deu metres, des de III fins a graus gairebé inimaginables, clàssica, esportiva, artificial....

L'entorn és força bucòlic, amb el seu riuet, zones amb sol i zones amb ombra (foto de la Joana)

Per fer una miqueta el llangardaix, arrossegant-nos com podiem per les parets, vam escollir la zona dels Estrets del riu, que hi ha unes cuantes vies de IV (foto de la Joana)


La Joana i Lluís a la via Asterix, un III+


Marc i Carmina a la Milú, IV+


Kepa i jo a la Astèrix, III+ (foto de la Joana)


Kepa de primer a la Milú (IV+), mentres Carmina prova la Hydra (V) (foto de la Joana)


Aquí deixo la ressenya de la zona on vam estar. Vam estar-hi poqueta estona, ja que haviem de marxar aviat, però va valdre la pena. Per un altre dia ens queda pendent la Tintin, una via de quatre llargs i de IV grau, perfecte per iniciarse en les vies de més d'un llarg.


22/6/07

Una de paletes


Avui, quan he sortit de la feina, a les 14h, he passat, com sempre, per davant d'un bar on se solen reunir els paletes a l'hora del cafè, de dinar o del que sigui. Evidentment, en aquell moment estaven dinant.

Doncs bé, quan he passat per davant d'un grupet de paletes, un s'ha girat i m'ha dit, amb accent de l'Espanya profunda: "Eso no es andar, eso es acariciar el suelo, niña!". M'he girat cap a ell i m'he posat a riure. Suposo que no s'ho deu haver pres malament.

Això m'ha fet pensar, durant el curt trajecte fins a casa, en tot el que arriben a donar de si els paletes en quant a floretes es tracta. La veritat es que moltes de les coses que diuen em resulten fantasticament gracioses. No negare que en ocasions el que diuen sona extremadament barroer i brut, pero la majoria de les vegades les frases fetes i les floretes que llancen solen ser simpatiques.

Recordo una vegada que un altre paleta, des de dalt d'una bastida, em va cridar: "Niña!!! No quieres un novio feo?!?! Es que el chaval esta soltero!" El "chaval" en qüestió era un noi jovenet, de màxim 20 anys, que quan em vaig girar es va posar vermell com un perdigot. Que podia fer jo sinó riure?

I un altre, que tot emocionat, se'm va agenollar a la bastida i em va dir: "Chiquilla, se debieron inspirar en ti cuando esculpieron la estatua de la virgen!".

I a mi, tot això, em resulta divertit, alegre. Evidentment, a totes les noies ens agrada que ens diguin coses boniques, i jo no sóc menys. I els paletes, quan s'hi posen, poden ser molt poètics i romàntics. Sabem tots que ho diuen a totes, grans i joves, guapes o lletges, pero segur que totes, quan ens ho diuen, ens sentim les reines del mambo. I perquè no? El que ens molesta en general a les dones es que algu que no coneixem faci referencies explicites al sexe, del tipus: "quisiera ser tus bragas para estar cerca de tu coño" (si, si, això també m'ho han dit), però si ens diuen que som boniques, ens encanta. N'estic segura que als homes també els agrada que una noia els digui que son guapos, sexis o que estan bonissims.

Doncs això. Des d'aqui reivindico la figura del paleta-poeta. Per molt feminisme que hi hagi, les dones sempre serem dones, i tal com estan les coses avui en dia, necessitem potser massa sovint que algu ens recordi lo boniques que som i que oblidem aquell ideal de bellesa que ens volen vendre els dels iogurts desnatats.

19/6/07

Nous horitzons: Euskadi

Aquestes vacances, a més de visitar els Picos de Europa, he estat traginant, de la ma de Kepa, per Euskadi. La veritat és que els paisatges que he vist m'han enamorat, i hi penso tornar tant aviat com pugui. Encara em queda molt per descobrir d'aquest país, i en quatre dies he vist massa poc.

El primer dia, Kepa em va fer descobrir Arraba i Itxina, passant pel cim de Lekanda, de 1302m.

Vàrem sortir de Pagomakurre, seguint una pista que ens va descobrir, a la llunyania el cim del Gorbea.



Un cop arribats a las Campas de Arraba, podem admirar el nostre objectiu, el cim de Lekanda.


La pujada és entretinguda i hagués estat agradable si no hagués estat per la calor..... vam suar com a berros!




Un cop fet el cim (del que no hi ha cap foto diguem-ne bonica), baixem i ens endinsem fins als boscos d'Itxina.... la veritat es que vaig quedar tant alucinada de la bellesa d'aquest bosc que amb prou feines vaig poder fer un parell de fotos....



Seguint el nostre camí, arribem fins al Ojo Atxulaur, un forat a la roca, que travessem per arribar altre cop a Pagomakurre.



Al dia següent, el destí va ser l'Aizkorri, un cim de 1532m amb unes vistes precioses.
El camí comença al Monasterio de Aranzazu (per cert, un monasteri força curiós), i s'endinsa en un bosc de conte de fades.

El camí, ampli i còmode, ens porta fins a les Campas de Urbia, una esplanada que gairebé no podem abarcar amb la vista. Davant nostre, ja podem veure l'Aizkorri.



En deixar les Campas enrere, el camí es torna més feréstec, però no per això menys traçat. En algun punt, la pujada és forta, però es deixa fer tranquilament. En aquesta foto, a part de Kepa posant per l'ocasió, es pot veure l'Aizkorri, amb una silueta encisadora.

Arribant al cim....


I Kepa, intentant caçar-ho tot amb la càmara...


Al costat del cim s'hi troba una ermita i un petit refugi, i buscant alguna ombra, vam menjar quatre cosetes mentres admiravem la vista sota els nostres peus. I es va fer l'hora de tornar a baixar, i per fer-ho vam seguir el mateix camí que en la pujada...


Bé, i aquestes són algunes de les coses que hi ha a Euskadi que em tenen enamorada.... ja busco dies per poder tornar-hi!!!!


Kepa, gracies per aquests fantastics dies!!!! (te he "robado" algunas fotos, espero que sepas perdonarme....)

15/6/07

Cap de setmana

Mires aquesta foto i que veus?



Jo veig l'espai, la immensitat sota els meus peus, fins i tot sóc capaç d'imaginar com la brisa m'eixuga la suor, com el cor es relaxa després de l'esforç, experimento l'alegria d'haver assolit un objectiu, d'haver-lo fet realitat. M'agrada arribar, sigui on sigui, i sentir-me capaç de fer-ho.

Mil vegades m'han preguntat perquè pujo muntanyes, perquè insisteixo en cansar-me, en arrebossar-me en el fang, en embrutar-me, en fer-me ferides, en passar calor i fred. I no tinc resposta. Senzillament m'agrada arribar, i sentir l'orgull d'haver-ho aconseguit. Que ningú em parli de sentir-me més lliure, sentir-me més unida a la natura, o de sensacions que ratllen l'esoterisme. No em sento més lliure quan vaig a la muntanya, ni em sento més a prop de cap déu. Senzillament em sento bé.

Perquè la gent va a la platja? Per que l'hi agrada. Doncs és el mateix. M'agrada poder arribar al bar, un cop acabada la jornada, i sentir-me orgullosa del que he fet. I ja està, no té més. No cal que busqueu explicacions trascendentals.

I ara mateix, me'n vaig a acabar de fer la motxilla. M'espera un bon cap de setmana, a la muntanya evidentment, amb una colleta de Mendiak. No crec que trobem cap resposta als grans dubtes de la humanitat, si la trobessim, ja us ho faria saber, però del que estic segura és que el diumenge, quan tornem a estar a casa, dutxats i descansant, estarem orgullosos del poc o del molt que haurem fet.

Bon cap de setmana familia!!!

14/6/07

Paraules que t'arriben

, com que estic una miqueta de vacances, tinc temps per anar penjant cosetes, i voldria compartir una poesia que em va fer descobrir un bon amic, i que quan la vaig llegir, em va arribar molt a dins. No sé perquè, però va ser així. L'hi dedico a ell, i també, perquè no, a tots els cors solitaris que busquen alguna espurna d'amor.


MAIG D'AMOR

Són certes les paraules que vam dir-nos,
certa la primavera del teu cos
i cert l'espill d'amor dels teus ulls negres.

Suau plovia sobre el bosc tendríssim
de pins i diminutes margarides.
Sols el silenci, sols nosaltres sols.

D'aquí a molts anys potser recordaràs
que algú, algun dia, et va estimar moltíssim.
I et pujarà a la gola una dolçor
com una immensa mel, com una música.
La mateixa dolçor que ara jo sento
recordant-te en la meva soledat.

Res no val tant com un instant d'amor
.
Gerard Vergés


, pel que veig m'ha agafat la venada romanticona.... que hi farem!

13/6/07

Picu Urriellu, l'assoliment d'un somni

Un cop iniciat el bloc, arriba el moment d'omplir-lo de fotos i sensacions.



Fa uns 7 anys, dins meu va començar a formar-se un somni, una ilusió, tot per culpa d'un gran amic. Aquesta ilusió es deia Picu Urriellu, també conegut com a Naranjo de Bulnes, tot i que a mi m'agrada molt més el nom amb el que el coneixen la gent de la zona, o sigui, Picu Urriellu. Aquest fantàstic cim tan sols es pot assolir escalant. Nombroses vies d'escalada recorren les seves parets, i milers d'escaladors les ressegueixen amb els seus dits cada any.



Doncs bé, per atzars del destí, aquest somni no s'ha pogut complir fins ara. De la ma de Josu, aquest gran company, vam acariciar la roca, i aquesta ens va oferir, a estones dolçament i a estones amb brusquetat, un camí fins al seu cim.


El Picu se'ns presenta imponent davant nostre. La pujada es dura (almenys per mi), pero ens mou el desig.




Un moment de l'ascenció (foto de Josu)




L'esperada foto, els dos al cim del Picu Urriellu (foto de Josu)


La linia escollida va ser la dels Martinez, a la cara Sud. Facil, facil, sobretot perquè en aquests moments no es pot dir que estigui a tope amb l'escalada. Ja m'hagués agradat poder fer alguna cosa més complicada, pero he de reconeixer que ja en vaig tenir prou. Una linia preciosa, una muntanya magnifica, un entorn incomparable i la millor companyia. Gracies Josu!


P.D.:Amb nocturnitat i alevosia, l'hi he robat a Josu de la seva web (Todo Escalada) la ressenya de la via que vam seguir.