27/7/07

El camí cap a Ítaca

Tots la busquem. Uns amb més passió, els altres sense adonar-se'n. Però tots busquem la nostra Ítaca particular.

El camí, irremediablement, és llarg, o almenys ho hauria de ser. Desitjo fervorosament que el meu camí duri anys, molts anys. No vull arribar-hi encara. Cada pas em fa descobrir nous tresors, nous paisatges, noves realitats i, per desgràcia, noves pors i perills. Per això vull que duri molts anys, per poder seguir descobrint coses, per enriquir-me mental i espiritualment. Per satisfer les meves ànsies de conèixer i per sentir-me plena.

El camí cap a Ítaca ha de ser llarg, molt llarg. I no és agradable haber-lo de fer sola. Una ma amiga, milions de mans amigues. Uns ulls, un somriure, ens el fan millor i més agradable, si és possible. Una sortida de sol és més clara quan et sorprèn amb algú al teu costat. Un creuament de camins és més fàcil de resoldre quan son més ulls els que miren. Una pedra en el camí és més fàcil de sortejar amb més braços que fan força.

No, no vull fer aquest llarg camí sola. Vull algú al meu costat. Vull un somriure que em faci oblidar les penes. Uns llavis que em besin i em parlin de nous futurs. Uns braços que m'abracin quan ho necessiti, i també quan no ho necessiti. Una veu amiga. Una persona amb qui compartir els sentiments.

I quan arribi a Ítaca, quan ja sigui el final de tot, és la teva ma la que vull notar agafada a la meva. Però mentrestant, que el camí sigui llarg, amb tu.

7 comentaris:

Adrià ha dit...

Jo he trobat Ítaca estant al teu costat... :D

Zuriñe y Pablo ha dit...

bufff! como me cuesta entender el catalán.....pero mas o menos lo he entendido..

Yo tengo a esa persona con la realizar el camino y espero sea largo para disfrutar con ella...

http://www.cica.es/aliens/gittcus/kavafis

Kepa ha dit...

Tocado y hundidito... a mi me a costado tiempo encontrar ese compañero para recorrer los caminos, pero ha merecido la pena la espera, y espero poder recorrer y descubrir con ella todos los caminos que aún nos quedan.

Petonets

Joan González ha dit...

joder......... ahora sí que no entiendo nada.

petons

joan

Alba ha dit...

Joan, no entenc que es el que no entens...

Joana ha dit...

Paraules molt boniques les que dius. Perqué estar sols si podem compartir quelcom amb algú estimat?

Patxi ha dit...

Ostres, ostres, Alba...

Porto tot el dia mirant el blog, he tingut totes les sensacions possibles. Ja tinc els pels "como escarpias", pensaba que ja ho estava acabant, arriant al final, però mira, són les 2 de la tarda i estic com flam, ja no puc més.

Una altra casualitat... Però és que m'identifico molt amb aquestes paraules.

Vull felicitar-te per questa faceta teva que no coneixia, la literària.

Ànims que ho fas molt be. o al menys a mi hem fa vibrar.