18/12/07

Llums, llums, llums!


Si, des de fa uns dies ens bombardejen amb la seva impertinencia. Llums per tot arreu. I segons a on, fins i tot van acompanyades de música, nadales sovint estridents, que ens recorden a cada minut, a cada pas, que ja s'acosta el Nadal, que està aqui a la vora....


I les llums. La claror se'm cola per la finestra de l'habitació quan ja és de nit. Els carrers plens de llums de colors. Els balcons amb llums que s'encenen i s'apaguen. Si, es Nadal.... però i que?


La gent queda afectada per les llums, queden posseits. I gasten, gasten, gasten. I riuen, i son feliços. Tot es bonic, tot és perfecte, tothom s'estima i tothom m'estima. I potser no m'han vist mai ni em coneixen, però em saluden efusivament, em desitgen el millor per al nou any i em pregunten pels meus... i el pitjor és que també hi ha gent que no em pot ni veure, però igualment s'interessen per mi... el Nadal obliga a això; ser feliç i estimar tothom. Durant una setmana, o 15 dies com a molt. I no vull. No m'agrada el Nadal precisament per això, perquè no vull que em diguin quan he d'estimar més o menys, quan m'he de preocupar pels demés, quan he de ser feliç, quan he de regalar un petó, un somriure o un joguet. I si ara no em dona la gana ser feliç? O estimar? No vull. No vull estimar a ningú aquests dies, no vull ser més feliç que mai, ni omplir-me la boca de paraules falses, ni atipar-me fins a rebentar... Vull que s'acabin aquests dies, que s'apaguin les llums d'una vegada, i que mai més s'encenguin, que la gent que no em parla durant la resta de l'any segueixi sense dirigir-me la paraula.... però sobretot que s'apaguin les llums. Només vull una llum encesa. La de dins nostre. La que brilla tot l'any, però que per aquestes dades queda amagada per les llums dels carrers. Quan les llums dels carrers s'apaguin, només llavors, podré tornar a ser lliure d'estimar, de parlar, de riure, de ser feliç. Només llavors. Perquè quan les llums s'apaguin, ningú em dirà el que he de ser.

29/11/07

Dies en blanc

Fa molts dies que no escric ni dic res al blog... gairebé un mes! Han estat dies en blanc, i no per falta d'idees o de pensaments, sino per falta de temps. Hi ha moments en que et comences a embolicar en petites coses, i penses... bah! això no em suposarà gens de temps! I és cert, una cosa no et suposa gaire temps, pero també es cert que moltes coses, t'acaben saturant tot el temps disponible, o gairebé....

I avui, mentres feia el cafè, m'he recordat del blog... i he pensat que era trist tenir-lo tant abandonat... però es clar... tantes coses a fer! I a més, la meva vessant somiadora, que em fa sorprendre més d'una vegada "perdent el temps" imaginant el que vull fer... l'Eloi se n'ha anat a fer el Camí de Santiago en solitari, i cal fer-ne el seguiment complert, va i ara decideixo apuntar-me a treure'm el carnet de conduir, somnia en el pont que vé, el temps que comporten les rastes, ves a treure't aquella berrugueta tant emprenyadora, envia un petó a qui estimes, festa d'aniversari, La Picossa obre un forum a internet i et toca fer de moderadora, s'han d'anar a buscar les piragües a Benifallet... realment són tot petites coses, pero m'omplen el temps i al final ho pateix este blog, que potser es cert que se'l llegiu cuatre gats, pero que carai! Sou els meus cuatre gats! I una miqueta si que us estimo! I encara que només sigui per que de tant en tant m'envieu una miqueta d'alegria disfressada de missatge, ja val la pena mantenir el blog més o menys actualitzat.

Doncs això, que intentare anar fent cosetes... petonets!

P.D.: Per cert, Joan, ja estic bé del tot, gràcies per preocupar-te! Em va saber molt de greu no poder venir i a sobre, provocar que Kepa no vingués... haurem de buscar alguna altra excusa! Petonets i fins aviat!

6/11/07

Mallorca VI: Puig de s'Alcadena

Una altra sortideta per Mallorca, descobrint més muntanyes de Ses Illes.
Aquesta vegada quedem amb Gatorade, Gato pels amics, un dels foreros de Mendiak, personatge curiós que fins fa poc no sortia mai a les fotos.... i a mi només me surt d'esquena, almenys fins a nova ordre... Per a l'ocasió, Kepa ens va proposar el Puig de s'Alcadena, de 815 metres. Vàrem sortir des de Es Filiscomis, i l'inici de la caminada va ser, com no, saltant reixes i bancals de propietats privades que s'entesten en tallar els camins.
Puig de s'Alcadena
Comencem el cami per una pista
Anem passant d'un tancat a un altre, pràcticament sempre per pista de terra, fins que "trobem" un cami, evidentment despues de saltar un bancal, com no! De fet, el camí no l'acabem de trobar del tot, pero vaja, acabem arribant a on hem d'arribar.
Tot pujant, trobem una porta d'un tancat, amb la que Kepa va mantenir una forta discussió...

Kepa, dirigint-se a La Porta

Kepa i Gato, seguint un antic cami empedrat

En alguns trams es veia que el cami era un d'aquells camins arreglants antigament, empedrats i amb marges. La llàstima és que en molts trams estava pràcticament desfet, degut a la caiguda de pedres.

Pujant
En un dels trams on el cami esta desfet, ens hem d'ajudar de les mans per passar.
Arriba un moment en que el camí es torna força perdedor, entremig del bosc, i ens costa anar trobant les fites correctes que segueixen el camí. Al final, però, mirant bé i controlant, anem trobant el camí que ens ha de portar al cim.

Pel mig del bosc

Kepa i Karlos al cim del Puig de s'Alcadena.

Des del cim, les vistes són precioses, sobretot la visió que es té del Puig d'Alaró, però uns nuvols no gaire amistosos ens amenacen, i això juntament amb que Karlos havia d'arribar aviat a baix, perquè havia d'anar a treballar, provoca que no ens entretinguem massa per dalt, i baixem força ràpid.

La baixada pot ser força emocionant

Kepa, reconciliant-se amb la porta
El camí passa a trams per un bosc fantastic
La baixada la fem pel mateix camí de pujada. En molts punts trobem parades de caçadors, algunes de les quals són una magnifica representació de l'arquitectura postmoderna.... bé, que són un niu de merda, bàsicament...

Karlos, el rei del mambo

Baixant alegrement....

Quins tres.....

A través de bancals
Tornant a practicar el salt de marge...

... alguns amb més gràcia, els altres amb menys... Un talaiot

Bé, l'excursió l'acabem de la mateixa manera com l'hem començat, saltant reixes i bancals. Potser si que és tradició a Mallorca...

Después de l'excursioneta, i per acabar el dia, Gatorade ens va convidar a Kepa i a mi a sopar a casa seva, amb la seva dona i la seva filla. Gatorade: que son unes santes! encara no sé com t'aguanten!!!(gràcies pel sopar, eh?)

P.D.: esta vegada hi ha fotos meves, de Kepa i de Gato

3/11/07

Mallorca V: Puig de Bàlitx

Una altra excursioneta per Mallorca. Aquest cop vam sortir després de dinar, i el cim escollit va ser el Puig de Bàlitx, de 580 metres d'alçada, des del Mirador de Ses Barques. Va ser una gran excursió, més que res per les esplèndides vistes que té aquest cim, malgrat la seva poca alçada. El camí que vam seguir.... bé, em sembla que no hi ha camí... bàsicament el que vam fer, després de buscar molt, va ser pujar a la bilbaina, o sigui, "recto p'arriba", i per baixar, el mateix, "recto p'abajo". Emocionant, si més no. I entretingut, això si!
El cotxe es deixa al Mirador de Ses Barques, des d'on es domina una vista excelent del Port de Sòller.


El Port de Sòller des del Mirador de Ses Barques
Comencem a caminar per una pista que va seguint camps d'oliveres, unes oliveres amb unes formes alucinants, gairebé de conte de fades.

Per la pista, amb el Puig de Bàlitx al fons

Oliveres retorçades pel pas dels anys

Bé, quan hem de deixar la pista, comencen els embolics, i buscant buscant, trobem el que sembla un camí prou evident. El problema, per dir-ne d'alguna manera, és que aviat hem de fer ús del nostre instint per seguir el camí correcte, i, com no, hem de practicar el gran esport del Salt del Marge, consistent, tal com diu el seu nom, en saltar marges el més ràpid possible per a que no t'enganxi el pagès i no t'avii els gossos.

Salt de Marge, proper esport olímpic

Seguim pujant, guiant-nos sempre per la intuició, i anem ascendint metres enmig d'un bosquet, a vegades perdedor, però com que tenim clar que el cim el tenim a sobre del cap, no mos acabem, de perdre del tot.

Enmig del bosc

Cap amunt, que fa pujada!

Vista enrere, el Port de Sòller vigila els nostres passos

Aviat assolim la cresta, i després de rehidratar-nos una mica, comencem l'últim tram de la pujada, on haurem de fer servir una mica les mans. Sense massa perill perquè la roca és molt bona, però vigilant, perquè al costat teniem un bon estimbat... una relliscada o un mal pas, i mos han de recollir amb cullera!

Comença la grimpada

Kepa, en els metres finals de la cresta

De tant en tant dóna gust aturar-se a contemplar la immensitat que ens envolta...

Ara una mà, ara un peu, l'altra mà...
Des del cim, la visió és espectacular. Estem força estona admirant des d'aquest modest cim que és el Puig de Bàlix tot el que queda al nostre voltant.

Kepa al cim, amb la Penya des Migdia al fons, tapant-se pels núvols

Fotos, fotos i més fotos...

Foto de cim. La pregunta és: quin dels tres és el més "xulo"?

La baixada la iniciem pel costat contrari per on hem pujat, intentant seguir unes fites que trobem i que sembla que segueixen el camí correcte. Però res, al final la solució sempre és recte cap avall. I així, anem baixant depressa en direcció altre cop al mirador de Ses Barques, perquè ja és tard i correm el risc que se'ns faci fosc a mitja baixada.

Cap avall, que fa baixada!
El sol comença a fer l'intent d'amagar-se
Quan arribem al camí conegut, el sol ja es comença a pondre, i la llum es torna màgica. Tenim prou claror per veure-hi, però convé no entretenir-se massa.

Comença la posta de sol

Admirant les últimes clarors del dia

Arribem al Mirador de Ses Barques amb el temps just per admirar la posta de sol sobre el Port de Sòller. Ja en vaig penjar unes fotos fa uns dies. La veritat és que l'espectacle era preciós, i ens feia molta mandra marxar, malgrat la fresqueta que es girava.

Immortalitzant les últimes llums del dia.

No diré que fos el cim que més em va agradar de tots els que vam fer, perquè realment cadascun va tenir el seu que, però ara, repassant les fotos, me n'adono que va ser un cim preciós. Suposo que la posta de sol hi va fer molt...

26/10/07

Mallorca IV: Mont Fumat

Per amenitzar la lectura, Aromes de Roques,
de Ja t'ho diré


Un dia que Karlos va haver d'anar a treballar, Kepa i jo l'hi vam "robar" el cotxe i ens en vam anar els dos a fer una excursioneta matinal, amb bany inclòs.
El lloc escollit va ser el Mont Fumat, de 334 metres, al Cap de Formentor.
Varem sortir de les Cases de Murta, on vam deixar el cotxe, i, seguint els primers metres per la carretera, ens vam enfilar per unes escales penjades a la paret, que ens van dur al caminet que ens portaria fins al cim del Mont Fumat.

El Mont Fumat des del pàrquing de les Cases de Murta

Els primers metres, per carretera, en direcció al tunel excavat a la roca

La Cala Figuera, vista des de la carretera

Inici de les escales... en determinats moments són prou vertiginoses!


Pel que sé, les escales eren el camí tradicional per pujar al Mont Fumat, però degut a algun accident que hi va haver, s'ha habilitat un nou camí no tan exposat, i ja no es fan tasques de conservació de les escales, de manera que en alguns trams estan força desfetes. De totes maneres, val la pena seguir-les, perqué donen unes vistes precioses. Això si, vigilant!

Kepa, enfilant-se per les escales....

Un camí vertiginós...

Cal anar ben atent!

Un cop superades les escales, comença un cami força fàcil i agradable, que és el que ens durà fins al cim del Mont Fumat.

El Mont Fumat, a la dreta.

Arribant al cim

Cim del Mont Fumat, 334 metres.

Les vistes des del cim són fantàstiques, pràcticament estem envoltats de mar. Les admirem una bona estona en solitud, nomes amb la companyia d'un parell de cabres, i després de fer el ronso una mica, iniciem el camí de baixada, que ens portarà, per un barranc, fins a la Cala d'En Gossalba.


Comencem a baixar. L'entrador de mar que es veu al fons és la cala on volem anar.

Seguint el "camí", que no és res més que un barranc

El barranc no es fa complicat ni dur, i ens porta rapidament a la cala


Admirant la cala

La Cala d'En Gossalba és una petita cala amb dos platjes, una de mes gran, que s'hi arriba després de caminar una mitja horeta des de la carretera, i la que vam anar nosaltres, completament de pedres (ni una miqueta de sorra!!!!Quina felicitat!!!) i que com a molt deu fer uns 5 metres d'amplada. La platja estava totalment solitària, només tres o quatre vaixells de particulars ancorats. Tot silenci...

Després de menjar una miqueta, varem decidir banyar-nos, aprofitant la tranquilitat que oferia el paratge. Si, ja sé que sona extrany, però també em vaig banyar!I és que realment era encisador! Segons com, semblava que estiguessim en una illa deserta...

Un vasc en remull

I per demostrar que em vaig banyar, una catalana també en remull

Després d'eixugar-nos, tocava reemprendre el camí. Teniem dues opcions: la primera era tornar una miqueta enrere i agafar un camí que duia fins a un coll (no en recordo el nom), des d'on podiem agafar un altre camí fins a la Cala Murta, i la segona era anar resseguint tot el penya-segat, fins a trobar el caminet que enllaça amb la pista que duu a la cala. Evidentment, vam escollir la segona opció, i durant força estona vam caminar amb el mar als nostres peus.

En alguns llocs les mans eren útils. Al fons, la platja gran de la Cala d'En Gossalba.

Davant nostre, s'obre el mar immens

L'horitzó era dificil d'abarcar amb la mirada...

Al cap d'una estona de caminar, apareix davant nostre la Cala Murta

Cala Murta

A Mallorca passa una cosa força curiosa. A gairebé tot arreu existeix el que s'anomena "Dret de pas", pel qual els propietaris dels terrenys deixen passar els caminants pels camins tradicionals o històrics, però a Mallorca, no sé ben bé per quins set sous, això no passa. Els propietaris, bé, la majoria d'ells, no admeten el pas de ningú per les seves finques, i si fas una excursió, espavila't com vulguis per trobar un camí alternatiu. Tant hi fa si el camí té més de 1000 anys, si està empedrat o si hi va passar Nostre Sinyor, per alli no es passa i s'ha acabat.

I això és el que ens va passar a Kepa i a mi. No només en aquesta excursió, sinó en totes les que vam fer. En aquest cas, enmig del camí empedrat, guapissim, una reixa amb un cartellet :"Prohibido el paso" (en l'idioma del Imperio, no sigui cas que algú no ho entengui!). I bé, ja mos veus a Kepa i a mi, bancal avall per anar a buscar la pista que porta a la cala. La veritat és que és una putada que permetin això...

Bancal avall!
Per fi, la pista.

Quan arribes a la pista, en menys de cinc minuts arribes a la Cala Murta, preciosa, encara que segons la meva opinió és molt més bonica la d'En Gossalba, i, sobretot, més solitària.

Per tornar al cotxe, se segueix la pista en direcció contrària, i en pocs minuts arribem al cotxe.

Aquesta excursió em va fer descobrir una Mallorca amagada, salvatge i encisadora, que em va trencar tots els tòpics que tenia fins llavors de la illa.

Algunes de les fotografies són de Kepa, evidentment!